Què cal llegir?

Soldevila considerava que «la natura humana agraeix un guiatge discret, però no suporta amb paciència un guiatge aclaparador».

Se n’ha escrit tant, en els darrers temps, sobre l’ensenyament de la literatura, que sembla difícil aportar-hi idees fresques. És prou simptomàtic que el debat reviscoli a la premsa i a les xarxes socials de la mà d’una bona colla d’escriptors que han rememorat en magnífics articles la seva iniciació a les lletres; dels alumnes i professors del controvertit Màster de Formació del Professorat, o del Col·lectiu Pere Quart. Uns i altres, cadascú des de les particularitats lògiques de les respectives reivindicacions, han aconseguit situar al centre d’aquest debat la implacable residualització de la literatura catalana a la secundària i al batxillerat. Mentrestant, la letargia del Departament d’Ensenyament, potser massa aqueferat a preparar la pista d’aterratge per a les grans innovacions pedagògiques que ens arriben, sembla el silenci d’aquell que espera que el fruit ja sigui prou madur. Quan fou mort… Tanmateix, la realitat és tossuda, i el fet que la qüestió ressorgeixi periòdicament vol dir, si més no, dues coses: que interessa socialment i que no està resolta.

Vull centrar-me en un aspecte força concret com és el de les lectures dels estudiants en l’etapa de secundària. Un adolescent del nostre país pot passar els quatre cursos de l’ESO (és a dir, entre els 12 i el 16 anys) sense haver tingut tractes de cap mena amb autors de prestigi contrastat, i sí, en canvi, freqüentant aquells que Vicenç Pagès Jordà ha definit com a «autors juvenils especialitzats, pendents de l’actualitat més perible». Tot de sobte, però, al primer curs de batxillerat, aquest mateix adolescent —ara ja un bon xic més asserenat— es troba que l’assignatura comuna de Llengua Catalana prescriu que es faci, currículum en mà, Història de la literatura: haurà de llegir el Tirant lo Blanc (una selecció de capítols amorosos) i una antologia de poesia catalana des dels trobadors fins al segle XX. A segon curs, més teca: dues obres contemporànies de referència. La perplexitat, no cal dir-ho, és immensa, i si a més ha optat per la branca humanística, tard o d’hora passarà per les assignatures de Literatura Catalana i de Literatura Universal (respectivament, sis lectures com a eix articulador de tot un curs acadèmic, estudiades i llegides amb molta profunditat). Del no-res a Víctor Català, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Vinyoli. De les lectures ad hoc als clàssics immarcescibles. Incapaços de lluitar contra la frustració dels pobres discents que se senten enganyats (si això que tenen al davant és l’autèntica literatura, per què ningú no els havia preparat abans?), molts professors opten per obviar les disposicions oficials i dedicar la major part dels dos cursos de batxillerat a l’estudi de la llengua. Aquells llibres, pensen, ja els prepararan a casa pel seu compte.

A ningú no li passa per alt que el salt d’un nivell a l’altre és massa brusc; per a molts alumnes, de fet, és un salt al buit. Tanmateix, és ben real. I si volem capgirar la situació, cal posar fil a l’agulla per construir un pont que estalviï tragèdies col·lectives, fet de bona literatura que capaciti els joves lectors per enfrontar-se al repte exigent d’aprendre a llegir no pas en el sentit instrumental, sinó en el més purament estètic. No tinc cap dubte que l’educació literària comença abans del batxillerat. I no em refereixo a aprendre de cor un bell arsenal de noms, dates, períodes i tendències, sinó a emmotllar el gust per la paraula, a barallar-se amb un text fins a comprendre’l, i potser fins i tot reconèixer-s’hi (quin plaer!). I deixo de banda, a més, un fet obvi: la qualitat dels textos literaris que podrien llegir-se durant l’etapa de secundària també és una manera d’aprendre llengua: a escriure, a comprendre, a llegir en veu alta. La lectura a l’escola és, bàsicament, una qüestió d’expectatives. De l’alumne, però també del professor.

Cada fragment, cada llibre, cada autor ha de ser una baula d’una llarga cadena que ens connecta amb la tradició, i ens permet retrobar-nos en el passat per comprendre’ns, per descobrir que un text no neix espontàniament, sinó en íntima comunitat d’esperit amb l’entorn social, històric i cultural. I això val tant per a la literatura catalana com per a la universal. No estem parlant, al capdavall, d’una mateixa cosa? És que la literatura catalana no n’és, d’universal? Té raó de ser una aproximació al Tirant lo Blanc sense conèixer la matèria de Bretanya? Podem explicar Àngel Guimerà sense haver passat per Shakespeare? Podem capir la grandesa de L’Atlàntida de Verdaguer ignorant l’èpica grecollatina o la mitologia? I l’Antígona d’Espriu, existiria sense que abans hi hagués hagut un Sòfocles?

Quan el 1928 Carles Soldevila donava a una deliciosa guia de lectures el títol Què cal llegir?, no dubtava a oferir allò que avui en diríem un cànon, bastit de lectures foranes i noms autòctons en alegre convivència. Ras i curt: un manual de literatura universal. Soldevila considerava, amb una lucidesa pedagògica que avui encara seria vigent, que «la natura humana agraeix un guiatge discret, però no suporta amb paciència un guiatge aclaparador». N’hi ha prou, doncs, de traçar els marges del camí amb unes marques ben clares, assenyalar-ne les fites que estalviïn marrades, i acompanyar l’estudiant en el trajecte. La transcendència del repte només es comparable a la urgència amb què cal encarar-lo. Ens hi posem?

Antoni Isarch. (Col·lectiu Pere Quart)

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació