Proust retrobat

17.06.2016

“Hem vingut a passar-ho bé”, va dir Xavier Pla per tancar les jornades Proust a Catalunya. Experiències de lectura. Contra l’esperit del ploricó, tan present al món de les lletres, la Càtedra Pla prefereix treballar i muntar actes a un ritme admirable, i fa que aquesta institució sigui un referent de l’acadèmia catalana. L’entusiasme és bàsicament el que va reunir la setmana passada a la Universitat de Girona uns happy few decidits a dedicar unes hores a un seminari sobre la figura i l’obra de Marcel Proust. El seminari girava al voltant d’una idea no gaire estudiada: la recepció catalana de la Recerca explica moltes coses sobre la nostra literatura. L’estudi de les influències i els deutes dels escriptors catalans de principis de segle amb Marcel Proust fan que l’impacte d’aquest autor a la literatura catalana sigui més gran del que sembla.

Marcel Proust a Illiers cap al 1900

Marcel Proust a Illiers cap al 1900

La jornada s’havia obert amb la presentació del que deu ser una de les institucions més sofisticades de la cultura catalana: la Societat Catalana d’Amics de Marcel Proust. Sota el mestratge d’Amadeu Cuito, aquesta associació es va constituir per unir aficionats i lectors de l’obra de Proust, i divulgar-ne i promoure’n la lectura. Valèria Gaillard i Josep Maria Pinto són dos dels membres més destacats d’aquesta associació: estan traduint la Recerca en català (Gaillard per a La Butxaca i Pinto per a Viena). Tots dos van compartir, amb Lluís Maria Todó (expert en traducció) una taula rodona que tractava precisament sobre la proesa de traduir el geni francès. Al seminari hi havia altres membres de l’associació, com la professora i crítica Glòria Farrés, que ha fet una tesi sobre la presència de Proust en l’obra de Merleau-Ponty. Hi havia estudiants de lletres, crítics, professors i lectors de l’obra proustiana, que van trobar a Girona un espai privilegiat per compartir el seu vici amb altres amants de la causa. I també hi havia, i cal citar-los, els editors d’Arcàdia, que tindran l’atreviment de recollir en un volum les intervencions del seminari.

Divendres, la lliçó inaugural va anar a càrrec de Pere Gimferrer, que situava Proust com un revolucionari de la literatura i comparava la seva obra al que va fer Picasso amb la pintura al segle XX. La primera taula del cicle parlava de la recepció i les primeres lectures de Proust. El professor Herbert Craig va parlar sobre la recepció de Proust a la premsa catalana i castellana, amb un allau de referències i exemples (Ortega, Salinas, D’Ors, Azorín, Manent, Villalonga) per demostrar que el primer que va veure que Proust era un geni va ser Gaziel, que es va barallar amb D’Ors quan aquest deia que el francès no era res més que un “neurasténico perdido” (opinió que va haver de rectificar). Precisament de Gaziel en va parlar Xavier Pla, que comparava la seva lectura amb la de Spitzer i Curtius, que van entendre com d’important era saber llegir l’estructura de l’obra proustiana.

A la segona taula, Lectors i crítics, es van tractar les figures de Josep Pla, Maurici Serrahima i Ramon Esquerra. La professora Sílvia Coll-Vinent va parlar de com Serrahima i Proust compartien (a causa de l’asma) una percepció de la realitat desfigurada i de com els dietaris de Serrahima parlen d’una infantesa condicionada per la malaltia i d’uns estius envoltats de familiars que en tenien cura ―uns elements molt proustians que uneixen les dues figures. La intervenció de Guillem Molla tractava sobre Ramon Esquerra, i de com el crític catòlic va captar el sentit de la novel·la que representava Proust: “El millor mitjà per descriure el pensament en acció”. Molla va fer una gran dissecció de les crítiques d’Esquerra sobre el francès, que descrivia com un “autor fred”, però a qui reconeixia la revolució de la seva obra sobre la tècnica narrativa. Per tancar aquesta taula, Bernat Padró va llegir un text del professor Antoni Martí Monterde que se centrava en l’impacte de Proust sobre la figura de Pla. Martí situa la reescriptura com l’acció que uneix els dos escriptors i els fa entendre la literatura d’una determinada manera. El realisme planià, com Proust, es fixa amb esforç en els detalls segmentats per crear-ne un món. El text de Martí citava l’article “Marcel Proust, vell i nou”, un article genial de Pla on es veu la influència sobre l’empordanès.

Carrer de l’Arcade, on hi ha l’hotel sadomasoquista de Proust  |   © Foto de Mercè IBARZ

Carrer de l’Arcade, on hi ha l’hotel sadomasoquista de Proust | © Foto de Mercè IBARZ

A la tercera taula, Creadors i recreadors, Neus Penalba va marcar una línia de relacions entre l’obra de Proust i l’obra de Rodoreda, que tenen un estil oposat però fan servir mecanismes narratius semblants (les metàfores sensorials, la identitat perduda, l’analogia amb les flors…). Penalba explicava les referències proustianes a obres com Crim, Isabel i Maria, El carrer de les camèlies o Mirall trencat. El temps perdut i irrecuperable hi té un tractament similar, si bé la diferència entre les narradores de Rodoreda i Proust és per a elles el retrobament amb el passat és una experiència vivencial, que no s’intel·lectualitza. El professor Pere Rosselló va parlar de Miquel Àngel Riera, un autor que, com deia l’altre dia Miquel Colomer, és el nostre Proust en petit però els professors n’ignoren fins i tot el nom. La idea que uneix Proust i Riera, deia Pere Rosselló, és que tots dos estaven convençuts que no podem arribar mai a conèixer els altres, que la comunicació completa no és possible.

A l’última taula, Ecos i ressons, Vicent Santamaria va parlar de la devoció de Dalí per Proust i els seus temes: la gelosia, l’homosexualitat i la passió per l’art. Quan l’any 76 Dalí va rebre l’encàrrec d’il·lustrar un número de la revista Vogue va dedicar una pàgina sencera a Proust, que era, segons Dalí, “el nostre mestre en les associacions gastrovisuals”. Eloi Grasset va relacionar la figura de Proust amb la de Fortuny i la de Gimferrer, fent una jugada a tres bandes on l’imaginari de Gimferrer i el de la Recerca s’unien amb la metàfora al centre dels seus estils literaris, perquè “la metàfora és l’única cosa que pot donar a una obra la condició d’eternitat”. Per acabar, Oriol Ponsatí va parlar de l’últim paràgraf de la Recerca, que li inspirava la imatge “som com nans que hem anat a caure en espatlles de gegants”; una imatge que relacionava Proust amb Chartres però també amb Nietzsche i Montaigne i amb la manera que tenen tots ells de relacionar el present i el passat i de percebre la gran diferència que hi ha entre el record i la memòria. Tot per acabar concloent que “el punt final de la Recerca no és un punt i final perquè només pot ser un punt i seguit”.