La Societat d’Amics de Marcel Proust

20.05.2015

S’ha presentat la Societat d’Amics de Marcel Proust en un acte a la Llibreria laie que ha reunit Amadeu Cuito, proustià emèrit, i els dos traductors que avui estan traduint la Recherche al català: Valèria Gaillard (labutxaca) i Josep M. Pinto (El cercle de Viena). Hem parlat amb ells del repte que suposa traduir una obra tan ingent.

Valèria Gaillard i Josep M. Pinto a la Llibreria Laie | Foto Bernat Puigtobella

Valèria Gaillard i Josep M. Pinto a la Llibreria Laie | Foto Bernat Puigtobell

 

Bernat Puigtobella: A Catalunya tenim dues traduccions de la Bíblia circulant, la de Montserrat i la Interconfessional. De la Recherche tenim la traducció completa de Jaume Vidal Alcover, però vosaltres us heu proposat, cadascú per la seva banda, de fer-ne una de nova. Què us va empènyer a emprendre aquesta aventura?

Josep M. Pinto: Quan la vaig emprendre no vaig pensar que es publicaria. Des de l’any 2003 tenia un blog que es deia “Combray”, on escrivia textos sobre autors variats, petites coses de semi-ficció… i de tant en tant algun fragment de la Recerca, fragments llargs, de dues o tres pàgines. L’any 2008, en Marcel Riera, del consell editorial del Cercle de Viena, em va escriure un missatge al blog mateix demanant-me que em posés en contacte amb ell. Quan vam poder parlar per telèfon, em va dir que li havia agradat el que havia llegit, i que si li podia proposar un títol de Proust per a la col·lecció. “Sí, A la recerca del temps perdut”, li vaig dir. Es va posar a riure, al Cercle de Viena els volums no arribaven a 300 pàgines. Així que, sense cap mena d’arrière-pensée, sense la idea que després d’aquest vindrien els següents volums, sinó simplement perquè crec que Combray és un llibre meravellós, radiant, solar, l’hi vaig proposar. Perquè a França mateix també s’ha publicat sol, no és tan freqüent com Un amor d’en Swann, però també s’ha fet. Era una cosa factible, vaja. Ara, el dia que es va fer la roda de premsa de Combray a la seu de l’editorial Viena, la major part dels periodistes van demanar quan sortiria el següent volum. Quan van haver marxat, em van mig encarregar la continuació, tot i que havíem d’esperar de veure quina recepció tenia. I des d’aleshores, més o menys, anem fent un volum cada any.

Valèria Gaillard: Jo vaig començar a traduir Proust perquè, en aquell moment (estic parlant del 2006) no hi havia cap traducció en català al mercat (la del Vidal Alcover no es trobava, tot i ser del 1990). Un editor em va animar a presentar-li un fragment traduït, i així ho vaig fer. Així va començar tot. Al principi va costar molt engegar i prendre el pols a Proust per la complexitat de la seva sintaxi, però, mica en mica, em vaig anar submergint en la seva prosa i, si com a lectora vaig xalar llegint la Recherche, traduir-la és encara més gratificant. Traduir Proust, en el meu cas, és una manera d’aprofundir en la seva obra en el marc d’un estudi més general de tipus universitari sobre l’autor francès.

B.P: Així doncs tant en un cas com en l’altre, l’encàrrec editorial ha estat determinant. Com ho va ser en el cas de Vidal Alcover, que va traduir La Recherche per encàrrec de Columna. Per què creieu que la traducció de Jaume Vidal Alcover és insatisfactòria?

Valèria Gaillard: La traducció de Jaume Vidal Alcover no s’entén perquè utilitza un mallorquí no sé si molt tancat o molt sui generis. Ara bé, no sé si el fet d’optar per un català dialectal és motiu per carregar-se una traducció.

Valèria Gaillard | Foto Bernat Puigtobella

Valèria Gaillard | Foto Bernat Puigtobella

Josep M. Pinto: Pel que he anat veient des que vaig començar la traducció, el tema de la versió de Vidal i Alcover és un tema sensible. No m’embolicaré gaire. En la primera frase (que s’ha convertit en una mena de prova de foc de tota traducció proustiana), “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn”, la possible estranyesa de l’opció dialectal pesa molt perquè la frase és molt curta. Si agafeu qualsevol pàgina de la traducció de Vidal a l’atzar, aquesta sensació es dilueix moltíssim. La traducció no és insatisfactòria perquè l’escrigués en mallorquí (o en manacorí), sinó perquè hi sovintegen els errors. Ara, molta gent que opina i que s’esvera quan es critica aquesta versió de Vidal i Alcover, senzillament no l’ha llegida.

Valèria Gaillard: Va ser una traducció feta per encàrrec, i tinc entès que al mateix Jaume Vidal Alcover no li agradava gaire Proust. Ja està tot dit.

B.P: Ara que parlàveu de la primera frase, es dóna el cas que vosaltres no heu traduït de la mateixa manera l’arrencada de La Recherche.

Valèria Gaillard: La primera frase és un repte. Li vaig donar moltes voltes i vaig consultar molts experts per veure com s’havia de traduir l’espinós “Longtemps je me suis couché de bonheure”. Finalment vaig triar l’indefinit perquè marca el fet que el narrador parteix d’un present, tot i que sovint per culpa dels prejudicis (ja sabem que ens parlarà de la seva infància) ens fan situar-nos de manera acrítica en el passat més remot del “vaig”. En francès, el “passé composé” també fa ballar el cap als especialistes. En un article molt interessant d’El magazine littéraire (febrer, 2012) es parla exclusivament d’això. El “me suis couché” no és cap marcador literari, com ho seria el passat simple. Així doncs, el va utilitzar per marcar un present, una activitat que ha fet fins “ara”, el moment en què escriu i que ens remet directament a El temps retrobat.

D’altra banda, vaig mantenir la mètrica de la frase per respectar el ritme, tal com vaig fer en altres passatges cabdals del volum, com ara el famós del tast la magdalena. Ho vaig traduir, doncs, com si fos poesia.

Josep M. Pinto: La primera frase no és necessàriament la més difícil, només faltaria, però és un autèntic aparador, pel que deia, perquè l’han convertida en una prova de foc. Jo la vaig traduir d’una manera (“Durant molt temps me’n vaig anar a dormir d’hora”) i quan vaig començar el segon volum, em vaig adonar que no podia continuar dient “molt temps” “tant temps”, per molt que fos correcte, i que m’hi faltava la preposició. Així que en la segona edició l’hi vaig afegir, a la primera frase i a tot Combray. El meu començament és, doncs “Durant molt de temps me’n vaig anar a dormir d’hora”. Per què em vaig saltar d’entrada la preposició? Suposo que va ser un excés de zel.

Josep M. Pinto, Valèria Gaillard i Amadeu Cuito, fundadors de la Societat d'Amics de Marcel Proust | foto montserrat serra

Josep M. Pinto, Valèria Gaillard i Amadeu Cuito, fundadors de la Societat d’Amics de Marcel Proust | Foto Montserrat Serra

B.P: Com us heu plantejat estilísticament aquesta traducció?

Josep M. Pinto: Sempre he sostingut que la Recerca és una obra escrita amb un vocabulari ric però no complex, amb una sintaxi que sí que ho és, de complicada, però sobretot, en un to molt col·loquial, gairebé de llengua parlada. A l’hora de traduir parteixo senzillament de la idea de transcriure la impressió que Proust em causa quan el llegeixo en francès, i traspassar-la al català. Això es diu aviat però no és fàcil, entre d’altres coses perquè no es tracta d’escriure en sintaxi catalana el que pugui ser sintaxi francesa. No. La sintaxi de Proust és una sintaxi proustiana, i si llimem aquest estil, si comencem a invertir i trastocar l’ordre dels subjectes, de les subordinades, etc., com potser podríem fer amb un autor de marca estilística no tan fonda, estem trencant el fil que ens uneix a aquesta manera d’expressar que tradueix la seva manera de pensar.

Valèria Gaillard: Pel que fa a la tria estilística, intento respectar l’original. Proust fa servir un francès col·loquial, no hi ha paraules cultes ni lèxic enrevessat. Així doncs, res d'”adesiares”, “ans al contrari”, “quelcoms” ni “àdhucs”. Ho sento. He intentat usar un lèxic, deixant de banda paraules brillants i ben sonants, però poc pertinents en boca de Proust. La seva prosa es construeix com si fos un discurs oral, d’aquí les giragonses que dóna i que maregen, de vegades, el lector. He provat de mantenir-les perquè formen part del seu estil, tot i que, de vegades, pot semblar que hi ha algun error de traducció. Els francesos també s’hi perden!

B.P: Quin és el volum de la Recherche que us fa més respecte? I quin és el que us fa més il·lusió traduir?

Valèria Gaillard: Crec que el volum més bonic és Combray, dins de Pel cantó de Swann. Conté l’essència de la Recerca i és el més  poètic. El més difícil també. Tinc ganes d’arribar (arribaré?) a La presonera. Un dels passatges més bonics és quan el narrador compara Albertine a una heura que es ramifica mentre ella dorm, aliena a les expectatives -una mica malaltisses, tot s’ha de dir- del seu carceller. Sense oblidar El temps retrobat: el més filosòfic. Aquí es produeix el desenllaç i s’assoleix una mena de catarsi entre autor i lector.

Josep M. Pinto: No crec que n’hi hagi cap que em faci més respecte que els altres. Potser el darrer, perquè ja no hi haurà res més enllà? No ho sé. D’altra banda, també és el que em fa més il·lusió, perquè hi ha concentrades totes les teories, totes les conclusions, totes les revelacions, amb una gran densitat lírica, una potència dramàtica, la redempció per la literatura, cosa que és un autèntic tour de force perquè la desintegració que s’acaba de descriure és tan gran que no sembla que hi hagi res que la pugui contrarestar…

Josep M. Pinto, traductor de Marcel  Proust | Foto Bernat Puigtobella

Josep M. Pinto, traductor de Marcel Proust | Foto Bernat Puigtobella

B.P: Quin és el personatge que us agrada més de Proust?

Valèria Gaillard: Com a lectors ens sentim identificats amb el narrador: és inevitable. Un jove que vol escriure però no sap com, no sap sobre què, no sap si ho aconseguirà mai, però mira els arbres i sent que li volen comunicar alguna cosa, que hi ha alguna cosa que el crida. És la mirada de l’artista en brut. De mentre, va vivint i observant els altres, les seves contradiccions, les seves desgràcies, la seva degradació. En canvi, el narrador fa un el camí a la inversa: de la humilitat i ignorància més absoluta va aprenent, i al final, quan entén l’essència de l’art, i per damunt de totes la literatura, ho comparteix amb el lector, que se sent transportat al seu torn.

Josep M. Pinto: La identificació amb el narrador és quasi automàtica, perquè el lector comparteix generalment les diferents iniciacions de la vida: l’amor, l’amistat, l’art, el sexe, la vida social… I aquest narrador ho fa, a més, amb aquella punteria de la persona que s’adreça al nostre enteniment amb les paraules justes, desxifrant el que fa anys que ens volta pel cap com un borinot… Però els personatges que m’agraden més són aquestes dues ànimes bessones, la duquessa de Guermantes i en Swann, gairebé dues cares de la mateixa moneda. La duquessa és més frívola, gairebé com si li sabés greu, traspua un deix de malenconia que s’afanya a amagar darrere el cinisme, el sarcasme, l’altivesa. En Swann és l’home absolutament brillant de qui se’ns mostren les vergonyes, el dandi perfecte que arrossega, com tothom, la quota de fracassos, de renúncies, i que tot i això (com la duquessa) mira de projectar sempre una aura resplendent.

Valèria Gaillard: A mi també em meravella la comtessa de Guermantes. Tot just ara acabo de llegir una biografia de la comtessa de Greffulhe que la va inspirar. En quatre paraules, una dona rica, bella i culta atrapada en un matrimoni desgraciat. Rere aquest personatge s’amaga una part de la història de les dones. Personalitza, a més, la capacitat del narrador -i de l’artista en general- per imaginar i veure coses extraordinàries inspirant-se tan sols d’un nom, d’un perfil aguilenc, d’un vestit.

B.P: A banda de traduir Proust, vosaltres sou amb Amadeu Cuito els impulsors de la Societat d’Amics de Marcel Proust. Quins són els principis fundacionals d’aquesta societat?

Josep M. Pinto: Jo diria que la Valèria i jo en som l’excusa. L’autèntic promotor de la Societat és l’Amadeu. Havíem coincidit tots tres en algun acte, jo fa sis anys que el conec (des que traduïa Combray), la Valèria encara fa més temps. Una vegada ens va dir: “us hauríeu de posar d’acord i traduir tots dos junts”. L’altre dia, quan l’hi vaig recordar, em va aclarir que el que volia dir és que ens havíem d’assegurar d’arribar fins al final de la Recherche. En tot cas, l’avinentesa de tenir dues traduccions en dansa va fer que uns quants amics, amants de Proust, comencéssim a parlar de la possibilitat de fer aquesta Societat. I ja hi som.

Valèria Gaillard: L’objectiu és aplegar els lectors de Proust per intercanviar idees, lectures, impressions, en definitiva passar-ho bé parlant d’un autor que ens captiva. Val a dir que els lectors de Proust formen una mena de secta. A França, per exemple, hi ha un tal “le fou de Proust” que escriu un bloc on penja tot el que es fa al voltant de Proust a França. Al Twitter, Marcelita Swann ens té informats des dels Estats Units de totes les novetats. Al Twitter també s’està fent la lectura integral de la Recerca a base de piulades…

B.P: Quina mena de serveis hi trobaran els associats?

Valèria Gaillard: D’entrada, els membres de la Societat d’Amics de Marcel Proust ens reunim un cop al mes per fer tertúlia, però l’objectiu és organitzar conferències amb proustians reconeguts, cicles de cinema, de còmic, de musica, etc, al voltant del llibre. També tenim un web (www.proust.cat) on pengem articles dels nostres socis, i a final d’any publicarem un Butlletí amb una tria dels millors. Proust és un autor total. Abasta molts temes i els estudis que genera cada any són quilomètrics. Atesa aquesta complexitat i varietat, és molt fàcil trobar vincles entre Proust i els aspectes més diversos de la vida i la societat.

B.P: Quina previsió teniu d’acabar la vostra traducció? Us heu fet un calendari d’execució? Us collen gaire els editors o us respecten els vostres ritmes?

Josep M. Pinto: En el meu cas, tinc la sort de treballar amb uns editors que s’han mostrat en tot moment tan entusiasmats com jo pel projecte. Al Cercle de Viena, amb la Isabel Monsó al capdavant, s’han “convertit” a la causa proustiana i penso que estan ben engrescats amb aquest projecte tan llarg. La Isabel us explicaria els missatges que rep periòdicament, de lectors que demanen notícies del següent volum; n’hi ha alguns d’emocionants. Pel que fa al calendari, d’una manera més o menys tàcita es va anar establint que trauríem un volum cada any, fins ara és el que hem anat fent. Cal tenir en compte que els volums de la Recerca que treu Viena corresponen a mig volum de l’edició canònica, un format que, d’altra banda, també existeix a França. En francès hi ha totes les variacions possibles: en tres volums, en cinc, en dotze, en catorze, en quinze… fins i tot la Recerca en un sol volum de butxaca de més de tres mil pàgines!

Amadeu Cuito | Foto Montserrat Serra

Amadeu Cuito | Foto Montserrat Serra

Valèria Gaillard: Jo no tinc calendari. Tampoc tinc pressions per part de l’editorial, que respecta el meu ritme de treball. A banda, he estat mare per segon cop fa poc i la maternitat ha eclipsat temporalment la meva traducció. Però no tinc pressa. “Poc a poc i bona lletra” és el meu lema. Cada volum exigeix una feina monumental. A banda de deixar-la reposar i revisar-la una pila de vegades, després contrasto la traducció amb l’audiobook en francès per acabar de trobar el ritme, i revisar que no hi hagi errors. Ara estic treballant en el tercer volum (El cantó de Guermantes) i espero que estarà enllestit  l’any vinent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Amant de la literatura francesa, és la primera vegada que m’enfronto amb Proust. Generalment llegeixo directament del francès però en el cas de Proust, m’he inclinat per la traducció de la Sra. Valèria Gaillard. M’agradaria rebre informació sobre els actes que feu sobre Proust