Per sempre

Quan he sortit del teu apartament tot just plovisquejava. No he fet soroll, tal com em vas demanar anit. Millor no dir-nos adéu, res d’escenes. Conduint per la carretera del bosc, més aigua; una pluja agraïda després d’un estiu tan aspre, aquest que ens ha cremat per dins. Quines ironies!, jo me n’anava de tu i la terra respirava assedegada. Com tu, aquesta primavera. Però ja m’agradava, rabiosament, un cel tan gris com els meus ànims.

Les gotes que timbalejaven al parabrises repetien aquest t’es-ti-mo-per-sem-pre que no m’he cansat de repetir-te durant aquests mesos, fins ahir mateix a la dutxa. De cop, a llevant, una fuetada de sol ha estripat els núvols, i com si el cotxe decidís per mi, he tombat a l’esquerra per la pista que s’endinsa a la pineda. De seguida he cedit a l’obsessió de caminar i caminar, amb l’aigua contra la cara, sobre els braços estesos. Era realment xocant: la pluja copulava amb la terra i el verd, mentre jo llegia el teu nom en el baf que sorgia de tanta sequera. Als arbres rebrotats de vells incendis, les gotes feien tremolar les fulles menudes i a mi em tornaven els sospirs sobre el teu ventre o ben arrapat a la teva esquena, t’es-ti-mo-per-sem-pre, t’es-ti-mo-per-sem-pre. Tancava els ulls i queia de nou sobre el teu cos, i tu sobre el meu, com abans, però si els obria, només em quedava la plugeta, i el record cruel d’ahir, quan després de l’amor tu em vas dir que prou, vida meva, t’es-ti-mo-pe-rò-per-a-quí-no-a-nem-en-lloc, deixem-ho córrer abans que sigui massa tard, i no va valer de res que jo t’abracés amb més ardor que mai. Hem de ser coherents, vas insistir, millor que te’n vagis demà a primera hora. Ara que et deus haver despertat, sabràs que una vegada més t’he fet cas, he sortit sense fer soroll, i riuries si em veiessis enmig d’aquest bosc, ridícul, assaonat pel plugim que cada cop pica més fort. M’arrenco la camisa, em quedo a pèl, fins que l’aigua s’emporti tot rastre teu. He de tornar a ser l’altre, el d’abans d’aquella primera cita a l’hotel, quan encara no m’havies embruixat amb les teves paraules de vellut, ni amb la teva forma lenta de descalçar-te i despullar-te, quan entre mirades mudes que ho prometen tot em vaig començar a enfilar dintre teu. Tu dius que prou, però jo no he parat de pujar les teves escales i encara no en veig el final. Tota la primavera, l’estiu, i ara que apunta la tardor, tu em talles els graons, goses dir que això ja no té gràcia. No t’acabo d’entendre, ni que m’ompli de pluja, ni que brami com un dimoni. Per més que intenti esborrar-te, torno a la teva pell, a la teva respiració. Crido, em rebolco per l’herba molla, m’aferro als arbres més gruixuts, m’empastifo de fang, i només aconsegueixo que la sang se m’esveri més i més, fins que ja em surt per tantes esgarrinxades. Em rendeixo, exhaust. Ho sento, només et puc dir que no m’imagino la vida sense tu. Sé que no tinc escapatòria. He de tornar enrere, córrer fins al cotxe, conduir com un boig, i no parar fins que m’obris la porta i et convencis que l’única manera de fer-me fora és acabar amb mi. Mai no he exagerat i et juro que per mi, avui, encara ets per sempre.