Nímfules

28.04.2015

Alice Adventure’s in Wonderland, el clàssic universal de Lewis Carroll, compleix 150 anys. Alícia transcendeix les fronteres de la literatura infantil i se situa en un estrany territori que ha inspirat artistes, escriptors, lingüistes, filòsofs, científics i psicoanalistes. Per aquest motiu, enguany al festival de literatura Kosmpolis, organitzat pel CCCB, van celebrar el 150è aniversari d’una Alícia explorant la seva influència en el món artístic i les seves versions i variacions en el món audiovisual. L’escriptor Joaquim Torrent ens en parla i compara la mítica Alícia amb un altre personatge emblemàtic de la literatura i el cinema: Lolita.

Fotograma de 'Lolita', película dirigida por Stanley Kubrick en 1962, protagonizada por Sue Lyon

Fotograma de ‘Lolita’, de Stanley Kubrick, protagonitzada per Sue Lyon

Segons la mitologia grecollatina les nímfes eren unes divinitats menors femenines que simbolitzaven la natura, concepte que posteriorment s’amplià, especialment en el camp poètic, per passar a designar per extensió qualsevol jove dotada de bellesa. Per tant, nímfula, diminutiu obtingut d’ajuntar el sufixe llatí “ula” a nímfa, i traducció més o menys convencional de l’ambigu neologisme “nimphet” creat per Nabokov –qui l’aplicà a la seva Lolita-, lògicament no pot més que designar una petita nimfa; és a dir, si, fent un paral.lelisme amb els èfebs, les nimfes se situen cronològicament entre els setze i els divuit o vint anys, les nímfules se situarien en un esglaó d’edat inferior, entre els dotze i els quinze anys, inclosos. Tot i ser un producte directe del segle XX i la modernitat, no per això deixa de designar aquest mot una realitat que havia existit sempre, malgrat que no es podia explicitar, sota el risc de causar greus efectes als transgressors. Segurament així ho entengué aquell bon clergue victorià que signava com a Lewis Caroll -el seu veritable nom era Charles Lutwidge-, qui per fugir d’una existència mesquina, encarcarada i grisenca creà tot un món de somni amb l’ajut de certes noietes.

L’estat de nímfula és fugisser i transitori, i arriba a causar veritables trastorns emocionals als homes que senten una especial atracció i encant per les criatures que l’ostenten, els quals, normalment éssers especialment sensibles, immadurs i malaltisos, solen menysprear -o com a mínim hi són indiferents- les fèmines d’edat més gran de setze anys. Un d’aquests homes, com a hores d’ara ja tothom sap, fou l’esmentat Charles Lutwidge, l’autor d’Aventures d’Alícia en el país de les Meravelles i d’Alícia a través del mirall i el que allà hi trobà, on la protagonista viu en un lloc màgic i meravellós, en contrast amb la reglamentada societat de l’època, unes aventures on tot és possible i la imaginació és la reina absoluta.

Alícia era un personatge ben real, es deia Alícia Liddell i era la filla del degà del col·legi universitari on Lutwidge, pràcticamentt tota la vida, es va dedicar a ensenyar matemàtiques. Quan aquest la conegué devia tenir uns tres o quatre anys i, ja des del primer instant, sentí una atracció inconfessable vers ella. És evident que, per l’edat primerenca de la nena, aquesta atracció se situa en el camp de la peidofília; una peidofília, però, cenyida al camp de la imaginació i reprimida exteriorment, com no podia ser, en plena era victoriana, d’una altra manera per l’ocupació i la posició de qui experimentava tals sentiments. Curiosament i significativament Lutdwige, que era un gran afeccionat a l’art fotogràfic, immortatlitzà Alícia Liddell quan aquesta tenia dotze anys -és a dir, quan ja s’havia convertit en nímfula-, fent-li una celebre fotografia que ha passat a la posteritat, on aquesta apareix en una postura gens convencional i suggerent, abillada d’una manera que actualment anomenaríem “informal”. I no només immortalitzà Alícia sinó que fotografià i dibuixà moltes altres nenes, les quals normalment eren convidades al seu doimicili, on ell les tractava amablement.

El que hi passava exactament, evidentment, no ho podem saber d’una manera detallada, però en tot cas, tampoc hi ha proves per presuposar, que les seves amabilitats cap a les nímfules ultrapassessin un determinat llindar -cosa que, a més, pel seu tarannà i circumstàncies costa bastant de creure-; de la mateixa manera, més d’un segle després tampoc hi ha cap prova en el mateix sentit contra Michael Jackson. Tal com recull la Llei, amb la imaginació no es delinqueix…

 

Vladimir Nabokov

Vladimir Nabokov

 

Molt diferent és el cas de Humbert Humbert, el protagonista masculí de “Lolita”, la famosa novel·la de Vladimir Nabokov. A part que és un personatge formalment de ficció, la seva acció es desenvolupa en ple segle XX, i en lloc de l’Anglaterra victoriana, en una societat postindustrial com els Estats Units. De tota manera no deixa de ser un personatge europeu, en el sentit que els seus orígens se situen a Europa; però vaja, la seva ambició i la seva desimboltura són típicament americanes. És l’antítesi del diàcon Luwidge, lligat a un càrrec i incapaç d’explicitar clarament els seus sentiments. Humbert, en canvi, per poder estar més a prop de Lolita no té cap escrúpol a casar-se amb la mare, interpretada en la versió cinematogràfica de Kubrik per la gran Shelley Winters, qui curiosament també feia el mateix paper en la magistral “La nit del caçador” -on el pervers clergue protagonista acaba matant-la i submergint el seu cadaver sota les aigües. Ni tampoc té cap escrúpol, després de la mort d’aquella per atzar, a endur-se Lolita sense cap dissimulació.

De la mateixa manera, aquesta es revela com un ser també molt allunyat de la veritable Alícia, la qual no ens consta que per iniciativa pròpia tingués cap ambigu desig vers Ludwige, i, a més, a partir dels onze anys, per ordre materna, cada cop es distancià més d’ell. En canvi, Lolita dista molt de tenir un comportament passiu, i sembla assumir amb gust el seu paper provocador des del moment que coneix Humbert -quan ella té signicativament dotze anys-. I no només això, sinó que posteriorment no sembla mostrar cap recança a mantenir relacions amb el seu “protector”, a banda que fins i tot es permet deixar-lo i substituir-lo per un altre.

La imatge de Lolita és una imatge en tecnicolor. Sempre l’associarem a la joveníssima actriu que l’encarnava a la pel.licula que Stanley Kubrick va fer basant-se en el guió del propi Nabokov. Una pel·lícula, tot s’ha de dir, bastant convencional i gens “escabrosa”, on moltes coses es deixaven a la imaginació de l’espectador, però que de tota manera contribuí a fixar per sempre més els personatges en l’imaginari col.lectiu, especialment el de la pròpia Lolita, mirant pícarament Humbert mentre llepa un dolç amb bastonet, abillada amb unes ulleres de sol en forma de cor que, desplaçades endavant, deixen entreveure els ulls. Tota una simfonia hiperrealista i violenta de colors i de tonalitats de neó, que no té res a veure amb la manca de llum i els tons grisencs i apagats de l’era victoriana i de les fotografies i gravats que ens n’han arribat. Una simfonia i un posat que en certa manera simbolitzen determinades característiques típiques de la societat nord-americana, com la llibertat d’elecció i combinació, el no sotmetiment a les regles de la tradició i un individualisme d’allò més abrandat.

El gat de Chesire d'Alícia en el País de les Meravelles

El gat de Chesire d’Alícia en el País de les Meravelles

El que en el relat vital del clergue Lutwige i Alícia era submissió i impotència en Loilita és clarament provocació i subversió, fins i tot sarcasme i burla de tot convencionalisme, assumit, però, d’una manera ben natural. En la novel·la, malgrat el destí fatal que els empeny, els protagonistes són relativament lliures de prendre decisions i no estan encadenats de manera absoluta i cega a un estat de coses que els anul·la i els impedeix actuar com realment voldrien. Així, Lolita no té cap escrúpol a fugar-se amb el seu segon amant. Però llavors Lolita ja deixa de ser nímfula i apareix plenament com un ésser aprofitat i sense escrúpols…, no menys, però, que molts ciutadans americans, absorbits per un sistema de valors ultramercantilista i ultraliberal on tan sols compta l’individu i el valor crematístic de coses i persones. Potser en realitat no va ser mai nímfula, tan sols en tingué l’aparença, que serví per enganyar el pervers Humbert -a les antípodes del candorós Lutwige-, el qual acaba tastant la seva pròpia medecina. Una medecina, però, que li provoca una reacció forassenyada i fa que els instints més primaris el guiïn i el duguin a assassinar Clare Quilty, l’enigmàtic segon amant de Lolita, en certa manera “alter ego” del propi Humbert -significativament amb trets biogràfics de Nabokov-, qui amb aquest assassinat sublima la seva ira, en un intent desesperat i inútil de restaurar el que creu ordre immutable de les coses però que en realitat ja ha deixat d’existir, com ell mateix ha comprovat amargament en trencar tota una sèrie de tabús que, malgrat tot, li acaben passant factura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

8 Comentaris
  1. Penso que Lolita és una de les novel·les més malinterpretades de la història de la literatura, i aquest article confirma la meva intuïció.

    Hi ha un aspecte de Lolita (la novel·la), que no surt reflectit en aquest anàlisi i que penso que no es pot obviar: la visió que tenim de Lolita, és parcial, subjectiva, vista a través dels ulls del personatge de Humbert Humbert, que és a la vegada el narrador. Jo no veig tan clara que aquesta actitud activa de Lolita sigui conscient, ja que al llarg de la novel·la estem davant una visió distorsionada de la realitat, vista per la mirada pertorbada de Humbert Humbert.

    Tampoc tinc gens clara aquesta interpretació dels trets biogràfics de Nabokov, i més sabent el menyspreu que l’autor ruso-americà sentia cap el psicoanàlisi, i com rebutjava també les interpretacions literàries que tendien a atribuir als seus personatges el propi ego del autor.

    • exactament el q jo he pensat. El punt de vista de la història és la de l’agressor, realment ella ‘busca’? O és la mirada del pedòfilq ho tergiversa ? Suposo que estem davant del mateix de sempre, és culpa de la dona que la violin si du una minifaldilla…. me n’esperava més la veritat…

  2. La nímfula, més enllà d’una figura de la mitologia grega, és un arquetip molt present en la psicologia masculina. És l’encisadora dona-nena, o també la dona jove que acostuma a substituir l’esposa quan aquesta té una certa edat. En tots dos casos la dona és objecte de la mirada masculina, i la dona pot prendre un paper passiu o actiu. Però també pot fugir de la situació per degradant. Però aquest camí és el menys transitat, malauradament, fins que les dones no ens veiem a nosaltres mateixes com el que som: subjectes de la pròpia experiència vital.

    • M’interessa el tema. Més per la vessant de “cultura sexual de la dona” que per un altre tema. Així doncs, seré agosarat i li faré una pregunta: Creu que no hi ha dones que “lliurament” juguen aquest rol? Ja sé que potser és un tema polèmic (una menor amb algú que fa molt temps (o força) que va deixar de ser-ho). Tampoc és que busqui reduir-ho tot a l’àmbit sexual. Així doncs deixem-ho en el camp de “l’enamorament” (que pot ésser més o menys passatger, es clar). Un lloc establert tot això, és impossible que una dona “lliurament” estableixi una relació així? La “llibertat” femenina és quelcom que pot ser jutjada per segones o terceres persones? La llibertat de les dones no hauria d’implicar que facin coses que a nosaltres no ens “agraden/complauen”?

      p.d:Escric “llibertat”, així, entre-cometes perquè la llibertat és més una idea utòpica que una qüestió real. Volem ser lliures, creiem ser lliures, etc… però hi ha multitud de dinàmiques que no ens deixen ser-ho del tot.

  3. El pobre diaca Dodgson veu part del seu nom (Charles Lutwidge) estrafet de diverses formes en l’article: Lutdwige, Lutwige, Ludwige… I el seu cognom (Dodgson) ignorat sistemàticament.

    “Nabòkov” sol transcriure’s amb accent, en català. Ara, que val més que escriviu “Nabokov” que no pas “Bladimir” o “Baldimir” i prou, com feu amb Carroll.

    Sobre les nímfules: em sembla que resulten imprescindibles si vols escriure bé la Divina Comèdia.

  4. Josep Daurella va traduir “nymphet” (que no “nimphet”, per cert), ben encertadament, per “nimfeta”.

  5. No m’agrada. El pitjor, l’anàlisi del comportament de Lolita, acceptant sense discutir la descripció de l’agressor. Agressor, violador, seqüestrador, naturalment provocat … per una nina de 12 anys. La destrueix, però ella és culpable d’intentar sobreviure, quan li demana regals o el deixa per un al.lot de la seva edat. Fantàstica anàlisi, afortunadament l’autor no és no és fiscal de menors.