Matances a París

15.11.2015

D’ençà que he he celebrat el meu jubileu, he decidit de fer d’oracle.

Si bé entenc l’emoció de molts catalans després dels atemptats a París, m’ha sorprès aquesta onada sobtada de francofília. La gent que ha posat la foto de la bandera francesa sembla descuidar que la república, institució admirable en molts aspectes, ha anorreat les llengües històriques de França.

El català, el basc, l’occità, el bretó, els parlars arpitans, el cors, l’alemany d’Alsàcia i de Lorena, el neerlandès, els parlars d’oil.

En aquestes hores tràgiques, la bandera de la república francesa simbolitza la llibertat amenaçada com la Marsellesa al film Casablanca. Entesos, però l’escut de París m’hauria semblat més apropiat.

Sóc feliç de parlar francès sense accent i d’accedir directament a una de les majors cultures del món, però m’hauria agradat d’expressar-me en un català tan bo com el del meu avi Montalat.

Després d’aquestes consideracions inicials, us proposaré algunes explicacions racionals per mirar de comprendre un xic què ha passat a París.

Com és possible que joves ciutadans francesos, moguts per una ideologia fanàtica, hagin pogut assassinar a sang freda desenes d’innocents abans de suïcidar-se?

Durant un segle, l’escola de la república francesa ha servit d’ascensor social. El fill d’un boter de Ribesaltes com Josep Joffre va comandar l’exèrcit francès. Temps hi ha que l’escola francesa ja no pot suprimir les desigualtats socials.

Un altre mal típicament francès permet entendre millor les atrocitats del divendres passat. Fins al 1962, França posseïa el segon imperi colonial del món després de la Gran Bretanya.

Abans de la pèrdua de l’Indoxina, presentaven la colonització com l’empresa més noble des de les Croades. Ara, els historiadors, els intel·lectuals, els creadors comparen l’actuació de l’exèrcit francès a Algèria amb els mètodes de les SS al front rus…

Aquest penediment —la famosa ”repentance” — concerneix també el govern de Vichy. La nova religió d’estat proclama que tots els francesos eren antisemites, col·laboracionistes, seguidors de l’immund mariscal Philippe Pétain.

Aquest credo, repetit cada dia a l’escola i a la televisió, no afavoreix la integració de les poblacions vingudes de l’ex imperi colonial.

La crisi econòmica ha agreujat la pobresa de les poblacions encarades a l’atur. La pujada constant del Front National no contribueix a millorar la situació.

La misèria, l’absència de futur, la fallida de l’escola republicana, la demagogia dels governs successius,l’angelisme, les intervencions militars successives contra l’Iraq, Líbia, Daesh han permès a l’islamisme radical d’embogir uns desgraciats. Natura abhorret a vacuo

Vinyeta París

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

6 Comentaris
  1. Benvolgut Bezsonoff: la sobtada francofília dels catalans era més que previsible així que es va produir la massacre a París, simplement perquè els catalans sempre reaccionen igual, no tenen cura. Els catalans són increïblement papanates (babaus, en català normatiu), demanen perdó per existir, i per ser estimats malden per fer-se els simpàtics davant del món així que en tenen l’oportunitat. És indescriptible la vergonya aliena que em provoca aquest poble profundament acomplexat, amb el seu infantilisme i irreductible idiòcia, que fan que jo tingui més clar que l’aigua que amb aquesta mentalitat de teletubbie la independència ens l’haurem de pintar a l’oli.

    • Sr. Esteve: L’acte que es va fer a la plaça de l’ajuntament de Barcelona va ser un acte de solidaritat, suport i respecte envers les persones assassinades i als familiars i amics.
      S’ha de tenir mentalitat d’idiota per vomitar sobre els colors emprats en enlluernar la façana de l’ajuntament o per barrejar aquell acte solidari amb els anhels d’independència. Repeteixo: s’ha de ser molt burro (“burro català”, potser?) per negar bons sentiments per raó a una suposada correcció política.

      Atentament

      PD: Desde que tinc ús de raó sóc francofil. I per aquest fet no els demano cap perdó a vostè, sr. Esteve, ni al sr. Joan-Daniel.

      • Els seus avantpassats no serien republicans segurament, per si no ho sap, els francesos van tractar com escòria als refugiats que passaven la frontera durant la guerra civil.

        • Dels meus avantpassats, alguns van ser refugiats i exiliats o morts al camp de guerra pel fet de ser republicans o anarquistes; i d’altres no van ser refugiats o exiliats (però no eren colpistes, li ben asseguro).

          Varies vegades he pogut parlar amb refugiats i amb francessos “acollidors”, i uns i altres diuen que el tracte no va ser igual en tots els casos. La realitat dels camps de confinament era crua i dolorosa; però que passa avui amb els refugiats de la guerra a Siria? Hem de recordar que van ser més de 500.000 persones que van passar la frontera per trobar acolliment? Em pot negar algú que l’acollida pels francesos no va ser millor que la guerra que els propis espanyols van crear?
          Per a informació: http://www.sbhac.net/Republica/Introduccion/Derrota/Campos/Campos.htm

          A Espanya la gent quan no es tractada com a servs, es tractada com a carn de canó. I sinó, vixi’s la diferència de tracte pèr part de les autoritats republicanes (espanyoles o catalanes) envers els refugiats/exilats segons la seva adscripció política o social.
          I ara, si em permet, vaig a ser políticament incorrecte: si tant malament estaven a França, per què no se n’entornaven a la España de la guerra civil o, més tard, a la del dictador Franco? (I amb això, no vull fer ulls clucs al dolor i missèries que van tenir de patir els refugiats, ja sigui als camps de confinament o a altres llocs; però sembla que alguns ens vulguin fer combregar que la culpa de la guerra civil espanyola va ser dels francesos…).

          I una altra cosa: què coi té a veure el tractament que van tenir els refugiats de la guerra civil espanyola amb un acte en solidaritat amb el poble de Paris?
          Si el que vostè diu (que “els francessos van tractar com a escòria als refugiats de la guerra civil”) fora veritat [que NO ho és], els descendents d’aquells francessos mereixen els atemptats del divendres?

          Atentament

          • Per descomptant que no, ningú no es mereix el que va passar a París.
            La meva observació està derivada sobre l’afirmació que Vd. és francòfon.

  2. El fill d’un boter de Ribesaltes va comandar l’exèrcit francès. I el fill d’un pintor de Barcelona és avui primer ministre. Les elits franceses estan plenes de cognoms no francesos: espanyols, hongaresos, africans… I la religió oficial francesa continua tenint una fe cega en els valors republicans. Per sort aquesta ceguesa ha anat esquerdant-se en la valoració històrica de fets decisiu. La colonització, la resistència… no eren només del color de l’heroisme (sobre el genocidi lingüístic no hi ha a penes ningú que en faci examen de consciència).
    Avui la societat francesa té unes escletxes que no han provocat els historiadors que han fet examen de consciència sobre el passat de les “glòries” republicanes. Unes escletxes que ja fa anys que han anat esclatant en llocs i en franges d’edat molt determinats amb atacs d’odi irracional i prou vistosos com per haver-se’n adonat. Aquesta feblesa l’ha aprofitat el vesper que occident ha contribuït decisivament a fomentar a Iraq i Síria per fiblar on més mal ens fa. Tant a dins com a fora del nostre continent, el més important continua sent identificar el perquè dels odis.