Massa d’hora

L’Eudald s’havia llevat de bon matí i n’estava penedit. No era el seu costum llevar-se tant d’hora, quan les idees encara no són clares i es fan les coses d’esma.

Va col·locar el cafè a la cafetera i va encendre el foc. No va ser fins després d’afaitar-se, quan en tornar a la cuina va observar que el cul de la cafetera havia agafat una tonalitat intensament rosada, que es va adonar que havia oblidat posar-hi aigua.

Deixà córrer el cafè, va agafar l’americana d’una revolada i va sortir al carrer. Aturà un taxi i mentre s’hi encabia va etzibar:

—Carrer del Llúpol, 17. És a prop, però és que faig tard.

—Bon dia! —La resposta del taxista duia implícita una certa crítica per la manca d’educació demostrada.

—Bon dia? No gaire. —L’Eudald no estava acostumat a les recriminacions i tampoc era amic dels tòpics.

Cinc minuts després el taxi es va aturar davant del 17 del carrer del Llúpol.

—Tres euros cinquanta.

La mà de l’Eudald furgà totes les butxaques abans d’acceptar l’evidència:

—M’he deixat la cartera a casa.

—No n’haig de fer res, jo. Segueixen sent tres cinquanta.

—Podria ser més amable. No se’n adona que tinc pressa.

—Potser si no dugués tanta pressa no s’hauria oblidat la cartera… ni de donar el bon dia.

—Ràpid, torni’m a casa. L’agafaré i tornarem cap aquí.

—Ja hi som! Ara em deu cinc cinquanta. —El taxista es va mirar l’Eudald que semblava executar una dansa del ventre al seient del darrera.

—Què fa que no baixa?

—No duc les claus de casa.

Dues hores després, una visita del manyà de guardia i tres-cents euros menys, l’Eudald era de nou a la porta de casa seva, el taxista havia marxat, tenia un deute de cinc euros cinquanta amb el Sr. Ramon del forn i havia perdut l’entrevista de feina. Llevar-se tant d’hora, no havia estat una bona idea.