Jordi Llavina, premi Lletra d’Or per ‘Ermita’

Jordi Llavina ha guanyat el premi Lletra d’Or amb Ermita (Meteora), un guardó que distingeix el millor llibre publicat en català l’any anterior. Bernat Puigtobella, membre del jurat, ha llegit aquesta glossa durant el sopar de concessió del premi.

Encara recordo el primer poema de Jordi Llavina que vaig llegir. Aleshores devíem tenir vint-i-pocs anys. El Jordi treballava d’editor de taula a Columna i per atzars de la vida que ara no venen a tomb un estiu ens vam començar a tractar. Per Nadal em va enviar un poema que havia escrit i estampat per als amics. Era una nadala. Em va sorprendre el relleu de les paraules en aquells versos. Les paraules hi sobresortien com si haguessin estat esculpides amb un cert gruix de dolor. Crec que ja hi havia de manera latent una de les virtuts que trobem ara en aquest poema de 1.400 versos, Ermita, publicat per Meteora, que avui distingim amb la Lletra d’Or, el premi al millor llibre publicat en català durant l’any 2017.

A Ermita hi trobem una gran agudesa visual, i un sentit escultòric dels volums i dels objectes. Sense anar més lluny, la pedra cantonera amb què Llavina es troba per terra en el seu camí d’ascens a l’ermita de Sant Pere.

Ara reparo en una pedra
de marge cantonera: hi veig
un rastre de color, ditades
d’un roig com de rovell de sang.

Les paraules també hi apareixen tractades en el seu relleu corpori, com si fossin còdols que poguéssim definir amb el tacte de les mans, dins el nostre palmell. A Ermita, Llavina no tira cap pedra sense abans haver-la acaronat i polit, talment com si el fet de llançar-les a l’aire fos al mateix temps un gest per definir-les, i situar-les en realció amb el món.

I penso tot això, i componc
de cor uns versos que em caldrà
fixar al paper en arribar a casa
(no he fet servir gens la llibreta;
n’esbosso, però, el nucli, l’ham
d’una paraula lluminosa,
damunt la pàgina de pols
del meu camí, que he anat seguint
més aviat com si es tractés
de desplegar, morós, un rotlle,
una escriptura discursiva.

Les grans obres literàries porten incorporades, d’una manera més o menys velada, la seva pròpia poètica. Ermita és un poema i una poètica, un poema que explica ell mateix com es va escrivint en el mateix moment de caminar. És un text que es descabdella a si mateix com una catifa ascendent, i que troba en l’octosíl.lab el metre més natural per anar encalçant les idees amb les paraules.

Voldria, doncs, deixar en els versos
alguna mena de certesa:
pressentir el límit del llenguatge
poder-me afigurar el topall
del que es pot dir, abans del no-res. (…)
Jo sempre he escrit per curar el tall
que ens fa saber que no som res.

La poesia de Llavina té, doncs, també una vocació guaridora. En una entrevista publicada a Núvol, el poeta deia que “es produeix un tall en la consciència quan sabem que tot això és extraordinari, que la vida és extraordinària perquè podria no ser-hi, perquè és fruit de l’atzar, i quan un pren consciència de la seva condició moridora i de la seva pròpia contingència opera un tall [en la seva consciència] que fa que ens adonem de com hem d’aprofitar el temps”.

Amics, ja ho veieu. Visqueu la vida. Llarga vida al Jordi Llavina i a aquesta Ermita que avui premiem.