Jordi Llavina: “Som la pura fragilitat que es pensa a si mateixa”

Ermita és el darrer llibre de poemes de Jordi Llavina, que ens condueixen a Sant Pere del Puig (la Selva del Camp), una talaia des de la qual l’escriptor de Gelida viatja a la seva infantesa i al paisatge mitificat de les arrels familiars, la terra d’origen de la mare. L’ascensió a l’ermita és el fil vehicular que ens guia entre els anys transcorreguts, i durant el camí Llavina exposa, amb una fonda perspectiva, els seus perquès actuals i les seves ànsies de futur. Natura, records i afanys plasmats amb la seguretat de l’experiència. Bernat Puigtobella li ha fet aquesta entrevista, transcrita per Coralí Pagès. Ermita ha estat distingit amb el premi Lletra d’Or al millor llibre publicat en català durant l’any 2017. 

Jordi Llavina participarà el diumenge 21 d’octubre a les 12h. a la Vila del Llibre a Cervera.

Ermita és una ascensió a un turó. Com t’has plantejat formalment el poema per fer arribar al lector aquest moviment ascendent?

Com tu dius, el poema es planteja com una ascensió, com una pujada. Hi ha diversos passos o graons. El que passa és que això és simplement el pretext. Hi ha, efectivament, aquesta passejada que culmina arribant a una ermita real ubicada al poble la Selva del Camp, l’ermita de Sant Pere del Puig. A mesura que el narrador va pujant i va complint els passos, hi ha un seguit de temes que van entrant en el poema en els quals pensa el personatge. Temes que són fruit de l’observació. Per exemple, d’un insecte que en aquell moment està sent devorat per altres insectes en sorgeix una reflexió sobre la vida o sobre la depredació; o mirar el cel i observar un garrofer o una olivera em serveix per reflexionar sobre el temps, el tema principal d’aquest poema. Per tant, hi ha el pretext de l’ascensió, de la pujada, que és purament la manera d’enfilar tot un seguit de consideracions més o menys líriques i morals que tenia ganes de fer.

També hi ha una referència a Crist que ens podria fer pensar que estem davant la pujada al calvari…

Sí. No obstant això, jo no estableixo aquesta comparació; però sí que hi ha molts versos que són la meva consideració sobre Crist i sobre què penso jo d’això. Jo no soc una persona creient però soc una persona que busca saber què passa amb tot això de la religió i també sobre la transcendència i sobré allò sagrat, conceptes que apareixen molt en el poema. De fet, aquesta ermita, fa 40 anys, quan jo era petit, era pràcticament ruïnosa, se sostenia molt precàriament, i al cap dels anys ha millorat perquè un grup de gent de la Selva del Camp han aconseguit que es pogués reformar i que, per tant, ara sigui una molt diferent a la que jo vaig conèixer. Quaranta anys enrere, aquesta ermita amenaçava ruïna com el presumpte Crist; en realitat jo no hi havia entrat mai, però el Crist que hi havia el comparo amb aquesta situació de desfeta. Totes les consideracions posteriors no són pas embellidores, però sí que diria que tenen un punt més optimista i esperançat.

Jo defenso que aquest poema és un poema de l’esperança, a diferència d’altres llibres meus com Vetlla o Matí de la mort, en els quals no hi havia pràcticament esperança. En aquest hi ha una ermita que antigament estava feta gairebé una soll i estava a punt de caure però que amb el temps ha millorat. Per tant, no sempre les coses van a pitjor, de cara a la catàstrofe, que diria l’Estellés, sinó que, de tant en tant, no saps ben bé per què, pot ser que les coses millorin. Dir això en aquests moments en què passa tot el que passa a nivell polític i a nivell de l’ànima catalana pot semblar una mica cínic. El poema és escrit fa dos anys i el vaig abandonar fa un any i mig, a l’estiu del 2016, i per tant és un poema que s’ha anat cuinant lentament i que ha anat patint diverses modificacions.

En el poema hi alternes referències com aquesta de Crist amb d’altres més modernes, com la carronya de Baudelaire. Sembla que estiguin a les antípodes l’una de l’altra. A mi em va agradar aquesta capacitat de contenir en un mateix discurs referències tan antagòniques.

Perquè forma part de la vida. Jo crec que la vida és una barreja absolutament indistinta i incontrolable d’aspectes molt contingents. Hi ha pensaments que nosaltres tenim als 15 anys i que potser hem modificat una mica però que continuem tenint. No em refereixo als grans temes sobre la vida i la mort, em refereixo a coses concretes, en la manera en què una persona mira una determinada cosa: un arbre, un carrer, la manera de ser d’unes persones determinades… Això és una mena de biaix continu que hi ha en l’essència d’una persona. Però també hi ha moltes coses que formen part de l’ambient, del discurs d’una època. A mi m’agrada barrejar-les sempre. Hi ha coses molt petites (al final del poema dic: “m’entretinc en coses francament petites”) però també n’hi ha moltes que no ho són: el tema de la mort, del temps… Fa pocs dies vaig revisar aquell llibre tan bonic que consisteix en cinc conferències que va fer Gabriel Ferrater sobre Carles Riba i em vaig trobar amb aquell poema de Riba en què compara el temps amb un cos mort, inflat, però paral·lelament el temps no només és aquest cos inflat per l’aigua sinó que també té una altra transcendència.

La vida sempre està fent servir aquest tipus d’elements, n’hi ha alguns que saps que sempre hi seran, n’hi ha d’altres que són més inestables… El que m’agrada en un poema o en un llibre és considerar els diferents elements paral·lelament, atorgar la mateixa importància als uns i als altres. Crec que la nostra vida està feta de desig de transcendència i a la vegada també està feta de necessitats molt peremptòries. La fam i la necessitat de saciar una sèrie de desitjos són elements més immediats, i en canvi n’hi ha d’altres de més permanents, com el desig de transcendència.

Dius: “Jo sempre he escrit per curar el tall/que ens fa saber que no som res”. És aquesta la funció de la poesia, per tu?

Jo crec que aquesta és una de les funcions de la poesia. “Que no som res” potser és una exageració, però és evident que a mesura que ens anem fent grans ens n’anem adonant. Som una cosa molt irrisòria. La humanitat es basa a partir de milers i milers de generacions que es van succeint i sí que hi ha elements que deixen alguna cosa, però en el fons la vida és una ventada que se’ns va emportant. Per tant, es produeix un tall en la consciència quan sabem que tot això és extraordinari, que la vida és extraordinària perquè podria no ser-hi, perquè és fruit de l’atzar, i quan un pren consciència de la seva condició moridora i de la seva pròpia contingència opera un tall [en la seva consciència] que fa que ens adonem de com hem d’aprofitar el temps.

La fragilitat de la vida és molt present en la teva obra. El poema “Dinar de Nadal” n’és un exemple claríssim. Tracta d’una persona que ha deixat de ser-hi i del tall que ha produït la seva absència en una família.

Som la pura fragilitat que es pensa a si mateixa, i per tant som una fragilitat conscient. I d’aquesta condició moridora de què parlava, sorgeixen els poemes, sorgeixen els gestos humans per viure (encara que soni presumptuós), per fer alguna cosa que contrarresti tota aquesta ventada, aquesta onada que se’ns enduu.

Has anat construint una obra poètica molt narrativa, però sempre cenyida amb una mètrica estricta. Hi ha l’autoexigència de contenir el discurs dins un esquema mètric, en aquest cas és l’octosíl·lab, un tipus de metre que coincideix molt amb el ritme sil·làbic amb què parlem, les frases de vuit síl·labes amb què els catalans solem parlar. Per què en aquest poema et vas cenyir a l’octosíl·lab quan en d’altres has utilitzat més l’alexandrí, per exemple?

No ho sé. De vegades els primers versos que llegeix el lector no són els primers versos reals que escriu el poeta, no són els primers que arriben a la consciència del poeta. Però en aquest cas, sí; el primer vers que em va sortir era octosíl·lab i a partir de llavors el poema es va anar desenrotllant i desencadenant en forma de riu, és un poema-riu. Va ser així, amb un octosíl·lab germinal, embrionari, a partir del qual van anar sorgint altres octosíl·labs que van anar component-lo. A mi m’agrada el vers octosíl·lab precisament per això que deies tu, es diu que el català és una llengua més procliva a versos parells, i concretament als versos octosíl·labs i decasíl·labs. L’octosíl·lab és un vers d’art menor però sempre apunta a alguna cosa més… Per exemple, l’alexandrí és un vers gairebé orgullós de la seva pròpia tradició, molt sumptuós. José Maria Valverde deia que el català és una llengua que, com que té tantes paraules monosil·làbiques, sona molt bé. Ell ho comparava amb l’anglès: poder dir “corazón”, “miedo”, etc. amb un cop de paraula tan en català com en anglès és extraordinari des d’un punt de vista sil·làbic, mètric i de ritme. En català o en anglès no has de fer grans giragonses per poder expressar coses essencials en un espai reduït i amb una capacitat tímbrica molt alta. Jo intento fer servir tots els recursos que m’ofereix la pròpia llengua, intento treure’n el màxim rendiment.

Què has après fent aquest llibre respecte als anteriors?  Quin procés de depuració ha tingut el llibre després del primer esborrany?

El procés de depuració no ha sigut gaire exacerbat. Hi va haver una persona que es va llegir el primer esborrany i va fer remarques molt oportunes i molt pertinents: la Mònica Miró. Ella ha escrit l’epíleg del llibre i em va fer remarques sobre les parts. El procés de depuració s’ha dut a terme més cap als versos que cap a tot l’aparat del poema. És un poema que es va compondre relativament ràpid, en pocs mesos, però que després he llegit i rellegit moltes vegades i he precisat molts versos. Jo reconec que tinc una certa disposició a la prolixitat, cosa que suposa fer un flac favor al poema. En aquest sentit, he mirat de reduir-lo una mica, de no ser tan discursiu. D’altra banda, crec que he concretat més el que volia dir, a diferència d’altres llibres meus. A l’últim que vaig publicar, Matí de la mort, algú va criticar que hi hagués tres tipus de poemes molt diferents: poemes en prosa, poemes de caire narratiu i sonets. Aquesta barreja no va ser gaire ben entesa. Des d’un punt de vista formal, aquest poema és molt més regular, més homogeni. Però des del punt de vista de la idea del poema, és molt més reeixit. Perquè el que volia era explicar una cosa molt concreta: servir-me del pretext de la pujada a l’ermita per anar fent un passeig ideològic i moral en el qual hi entressin moltes coses que formen part de la meva manera de veure el món. Sí que és veritat que aquest passeig respon molt al paisatge de Tarragona, però també podria identificar-se amb molts altres indrets del país perquè es tracta de la naturalesa Mediterrània. De tant en tant, com que jo construeixo un relat, apareix algun element que no forma part d’aquest camí que mena a Sant Pere del Puig, sinó que hi ha molta tirada de versos dedicats a una olivera mil·lenària que no es troba a la Selva del Camp, sinó que és a Gelida, al Camí de la Font Freda, un camí que jo seguia habitualment quan era adolescent. En resum, crec que amb aquest llibre hi ha hagut un guany de “comunicabilitat”, per dir-ho d’alguna manera.

També té un punt de collage…

Sí, bé, hi ha alguns elements, com per exemple l’olivera que t’he esmentat, que no es troben al camí i que jo els he “transterrat”. Però la majoria d’elements de vegetació que apareixen formen part de la natura del Camp de Tarragona, d’una naturalesa de secà. Bàsicament el que hi ha és ametlla i, sobretot, avellana.

Aquesta ascensió com en serpentines m’ha fet pensar en els cercles de l’infern… Aquesta idea que vas pujant i vas superant etapes.

Jo no n’era conscient, no és una idea deliberada; però, efectivament, el camí real cap a l’ermita serpenteja, tal i com serpenteja la vida. Sí que hi ha la idea d’una culminació, de compliment d’un objectiu que per poder-lo realitzar has de seguir uns certs treballs. Per tant, em sembla molt adient la comparació que has fet amb l’infern de Dante, la idea hi és però en un altre substrat.

Potser estàs més a prop de la idea romàntica del caminar…

Sí, he tingut molt present el poema “L’Abadia de Tintern”. Tot i que les comparacions són odioses, en els dos poemes hi ha la idea d’arribar a una fita: un a Gal·les i l’altre al Camp de Tarragona. En els dos poemes hi ha un ritus de pas des que comences fins que acabes i vols mostrar com aquesta ascensió o passeig ha modificat la teva percepció.

Quin escriptor de la literatura catalana contemporània creus que podria considerar-se com a precursor o antecedent de la poesia que estàs fent ara?

Per mi, el poeta màxim i amb molta diferència respecte els altres és Carner. És un poeta pràcticament insuperable des de tots els punts de vista: tant formal com de la idea del poema, perquè a cada poema de Carner la idea hi és clara. Carner, sempre. També hi ha altres poetes que no em poden influir perquè no hi acabo d’entrar, un és Carles Riba. Algú m’ha comparat amb Ferrater, que va fer poemes llargs de caràcter narratiu, però Ferrater no es compta dins els meus poetes preferits, ni de bon tros. M’agrada molt més Vinyoli, Guerau de Liost, Gerard Vergés (“L’ombra rogenca de la lloba”)… El meu poema ve de tots ells i també, de manera molt clara, del romanticisme anglès. Bàsicament és poesia occidental. L’Àlex Susanna, quan va presentar el llibre, va parlar d’un referent (que per mi no ho és): Ungaretti, al·ludint al sentiment del temps del qual també parla el meu poema. A mi m’agrada més Umberto Saba, que és el meu poeta italià preferit. En definitiva, tot és una terra d’al·luvió en la qual s’hi van assentant materials diversos.

Com va anar la presentació a la Selva del Camp?

Molt bé! A més a més va cantar l’Escola Cantòrum que és un cor de La Selva i es va fer dins la Capella de Santa Llúcia, i em va fer molta il·lusió perquè és un espai on mai havia presentat cap llibre meu. La meva mare és d’allà i es tracta d’un poble on cada vegada em sento més a prop. Quan era jovenet hi anava però mai l’havia considerat el meu poble, i en canvi ara me’l sento més meu que el meu propi poble natal. La Montserrat Soronelles, que és una amiga meva professora de la Universitat Rovira i Virgili, va dir unes paraules molt pertinents perquè va ser una de les persones que es va llegir el llibre anteriorment i, per tant, va tenir un component més entranyable.

Aquest llibre es podria utilitzar per un possible futur turisme literari a la Selva del Camp…

De fet, uns amics meus de Reus van anar a pujar a l’ermita fent servir el meu llibre com una guia i em van comentar que van reconèixer tots els topants que jo anava descrivint en el poema. Per tant, sí que m’agradaria, no ho puc amagar!