Les instruccions de la nevera

Encara recordo quan el gran mestre Jaume Melendres ens va explicar a classe de teoria dramàtica que els textos teatrals de vegades tenien més a veure amb un llibret d’instruccions de la nevera que amb una obra literària. Evidentment, les seves paraules no s’havien de prendre en un sentit literal. A banda de provocar-nos, que ho feia molt i molt bé, estava expressant la idea d’uns estudis teatrals autònoms, ben específics, diferenciats dels estudis de filologia o literatura. Una obra de teatre no és només una obra literària, s’ha de llegir d’una altra manera. El text s’ha de portar a escena, hi ha tot un equip que ha de poder interpretar la peça. En aquella època, cap els anys 90, tot just l’Institut del Teatre començava a ser una institució on es podia estudiar una Llicenciatura, amb prou entitat pròpia com per sortir d’allà essent un llicenciat en interpretació, escenografia, direcció o dramatúrgia. Els de dansa encara haurien de lluitar uns anys més.

Fa vint anys que tinc vint anys, com diu la cançó, i ara em trobo a l’altra banda del riu. Potser això sona massa gran, sobretot per la gent de teatre que, en realitat, mai sortim del riu, sempre estem remant, nedant o ofengant-nos. El que vull dir és que ara em toca a mi reflexionar sobre quina és la millor manera de provocar els estudiants de teatre. Els temps han canviat, i els referents també. Ara més que mai, sento la necessitat (i la responsabilitat!) de transmetre als alumnes la idea d’un teatre que no giri l’esquena a la poesia. La poesia escènica, vull dir, que planteja les seves pròpies qüestions. Convertir l’escriptura teatral només en un exercici de rèpliques funcionals, subestimar la capacitat intel·lectual dels espectadors, simplificar els conceptes i les estructures dramàtiques i, en definitiva, banalitzar el teatre, no té res a veure amb el que hauria de ser la feina del dramaturg, director, escenògraf o actor.

Un dramaturg jove, en teoria, hauria de tenir ganes d’experimentar, d’elaborar fórmules impossibles, de trobar poètiques personals, estructures complexes, arriscades… I és això el que s’hauria de promoure des de les diferents institucions. De totes maneres, la juventut d’esperit no té a veure amb l’edat de les persones. Si no, que li preguntin al Sanchis Sinisterra!

La gran excusa sempre és el públic, excusa que serveix per promocionar un tipus de teatre i no un altre. Diuen que cal acostar el teatre a la societat. Què vol dir exactament això? Que la gent vagi al teatre al preu que sigui? Així, també podríem dir que el McDonald’s  acosta “l’alimentació” a la societat. Tenen establiments a tot arreu, oberts gairebé tot el dia, a preus molt econòmics… I, desgraciadament, acostumen a estar plens de gent. Ara bé, cap xef amb una mica de sentit comú recomanaria aquestes hamburgueseries, i encara menys un nutricionista.  Els experts en teatre, professionals del sector, crítics, programadors, professors, etc… hauríem de vetllar per un teatre de qualitat. Un teatre vital, que no banal. Promoure entre tots una mirada humanista, crítica, oberta i arriscada, que ens ajudi a créixer, a pensar, a emocionar-nos… Si no, quedarem empobrits del tot. Potser és un tema de consciència col·lectiva. Seguint amb l’exemple del menjar, és clar que alguna cosa ha canviat, cada cop es parla més d’una manera de menjar saludable. Podríem pensar que darrera d’aquest canvi de mentalitat hi ha una gran conspiració de negocis bio, però la veritat és que la majoria de les escoles estan canviant alguns aspectes importants dels seus àpats. Per exemple, que els nens berenin una peça de fruita en lloc d’una peça de rebosteria industrial. És un pas. Què passa, doncs, amb la cultura?  Potser no és una prioritat? Quin és el teatre que volem oferir a la societat?

En tot cas, un cop hàgim entès les instruccions de la nevera, compte amb omplir-la només amb salsitxes i coca-coles, que acabarem amb un mal de panxa monumental.