Faltes d’ortografia? Si aquest fos el problema…

9.11.2018

Resulta que fa dos dies El País va publicar un article que es titulava així “La epidemia de las faltas de ortografía escala hasta la universidad.” BOOM! Una allau d’opinions inunda les xarxes. Moooltes persones mooolt indignades perquè a la universitat els estudiants fan faltes. Bé, estimats, em sap greu anunciar-vos que això no és nou i que ja fa temps que ho diem. No, els estudiants no saben escriure sense fer faltes, ni dins ni fora de la universitat. Jo també tinc estudiants dels graus de Periodisme i de Traducció que s’escandalitzen si els dius que cada falta d’ortografia els restarà mig punt en un examen (“Quina barbaritat! Així segur que suspendrem!”). Ara bé, el problema no és (només) aquest. El problema és que tenim gent a la universitat que no sap llegir, ni escriure, ni pensar. A les nostres aules sovint ens topem amb estudiants que no saben, ni tan sols, expressar un pensament, una idea senzilla, d’una manera ordenada, coherent i intel·ligible.

Evidentment, la pregunta del premi gros és: com pot ser que aquests estudiants arribin a la universitat? O, encara pitjor, com pot ser que en surtin escrivint pràcticament igual? I per què ho permetem? Perquè no oblidem que aquí tots tenim responsabilitats: estudiants, professors d’instituts, professors d’universitat, directors, pares, mares, correctors, inspectors… i també, i molt més important, consellers i ministres encorbatats que ens maregen amb canvis superficials i insuficients en el sistema educatiu, que inspiren una sensació a mig camí entre ràbia i pena, tot alhora i mal barrejat. Una mica com allò que deia Lampedusa de canviar-ho tot perquè res no canviï. Els motius del fracàs són molts i diversos, de la mateixa manera que també són moltes i diverses les persones que en tenim alguna responsabilitat, que hi estem, d’una manera directa o indirecta, implicades.

A veure, aquest sistema NO funciona. Algú ho dubta, encara? Un sistema que permet que un estudiant escolaritzat a l’escola pública durant més de deu anys arribi (i surti!) de la universitat sense saber llegir ni escriure en condicions, no funciona. I no, no són només els estudiants. Sí, és cert que cada vegada llegeixen menys, que la inversió de temps en xarxes socials, influencers, Operación Triunfo i els challenges de moda ens ho posa molt difícil. Però no ens enganyem, això no és tot. No tot és cosa del WhatsApp, l’Instagram i Netflix. Si els estudiants fallen perquè, després de dotze anys a l’escola pública, encara no saben llegir ni escriure com toca, és que alguna cosa estem fent malament. És, també, perquè nosaltres els hem fallat. Els hem fallat perquè els havíem de garantir una formació de qualitat i no ho hem fet. El sistema els ha fallat. Un sistema que fa temps que està estancat, que no ens permet avançar, progressar. I ja n’hi ha prou de dir mentides, d’amagar-ho, dissimular-ho, mirar cap a un altre costat i després espantar-nos perquè els estudiants -oh no!- fan faltes d’ortografia. Ens hem estancat en una manera de fer, d’ensenyar i de transmetre que no ha sabut actualitzar-se i adaptar-se a les noves necessitats i mancances dels estudiants.

Des del meu punt de vista, hi ha dos kits de mesures que s’haurien d’aplicar de manera urgent. D’entrada, calen recursos i canvis a gran escala. Als senyors engominats i amb vestits fets a mida que fan com que es dediquen a l’educació, escoltin: s’han d’invertir diners en l’educació pública, tant la secundària com la superior. I s’hi han d’invertir ja. Si volem millorar, s’han de canviar els plans d’estudi i s’han d’actualitzar els continguts i les metodologies anacròniques. Encara que a vegades ens ho sembli, resulta que ja no vivim en els anys seixanta. S’han d’acabar les aules massivitzades i la manca de recursos. S’ha de garantir la formació del professorat, perquè estigui sempre actualitzat i preparat per a la innovació i els canvis. Als instituts i a les universitats. S’han de facilitar ajudes per poder atendre les necessitats d’estudiants amb trastorns d’aprenentatge, estudiants nouvinguts o estudiants amb discapacitats, entre d’altres. S’ha d’acabar la imposició d’haver de treure’s uns estudis en un temps determinat, fix i igual per a tothom; com si tots tinguéssim el mateix ritme d’aprenentatge, com si tots necessitéssim el mateix temps per activar i desenvolupar les mateixes competències. S’ha de contemplar i respectar la diversitat, en tots els nivells i en totes les seves cares. No tots els estudiants són iguals, i molt menys dels 15 als 20 anys, ni tenen la mateixa facilitat per adquirir uns coneixements o uns altres.

En aquest sentit, un bon company (amb experiència a les aules dels instituts i de la universitat) em recordava que també cal honestedat. Em deia “en el sistema d’ensenyament de Catalunya hi ha un problema de manca d’honestedat. Crec que seria millor dir les coses més clarament. Em sembla que això permetria veure que hi ha mancances molt importants en molts sentits i que, a la vegada, es fa una feina molt considerable en els diferents nivells.” I té tota la raó. Si ens hi posem, si demanem i fem canvis, fem-los sempre des de l’honestedat, reconeixent les mancances que tenim i treballant per cobrir-les, però també reconeixent i agraint l’esforç per la feina ben beta i el respecte pels avenços que hem aconseguit fins ara.

Em consta que els instituts són plens de professors valents, treballadors, apassionats i carregats d’il·lusió i vocació que volen canviar les coses, que volen ensenyar els estudiants d’una manera efectiva, real, que volen marcar la diferència, acompanyar-los en un procés d’aprenentatge actiu, eficient i satisfactori. Alguns d’ells van estudiar la carrera amb mi (des d’aquí us envio salutacions i us agraeixo, des de l’admiració, tanta feina i tants esforços). Professors que hi dediquen el doble d’hores de les que cobren, que es paguen de la seva butxaca cursos d’innovació docent, que investiguen sobre com poder atendre les necessitats d’estudiants amb perfils diversos, que estudien les llengües dels estudiants nouvinguts, que s’esforcen per estar al dia amb les anomenades ‘noves tecnologies’, les TIC, les TAC, i vés a saber què més. En resum, que s’hi deixen la pell. Però que, massa sovint, s’han de conformar amb “fer el que poden”. Perquè la situació és la que és. Volem ensenyar els estudiants a llegir, a escriure, a no fer faltes, a tenir un criteri propi… però, senyors, han provat vostès a fer una assignatura pràctica de llengua catalana en una aula amb 30 estudiants (en el cas de les universitats, a vegades en aules de 60 estudiants o més), alguns d’ells amb dislèxia, d’altres amb dèficit d’atenció, amb uns recursos antiquats i un programa que ens obliga a cobrir 19373 temes en un curs acadèmic de 9 mesos (a les universitats, a vegades, en assignatures quadrimestrals)? Els animo a intentar-ho. I ja m’explicaran si aconsegueixen que aquests estudiants aprenguin moltes coses. Després encara ens queixem que els estudiants fan faltes. Les faltes? Això rai! Si han après a estructurar un text, dona gràcies. Senyors, ens calen recursos. I ens calen ja.

Sí, ja ho sé, en la conjuntura sociopolítica actual, aquests canvis semblen una mica quimèrics (‘flipats’, que en dirien els nostres estudiants), perquè no entren en l’ordre del dia d’un govern i d’una societat que pateix molt per les banderes i molt poc per la formació (fins que arriben els titulars d’El País, és clar). Una inversió de temps i de recursos en una educació pública, digna i de qualitat sembla ben bé impossible en aquest moment. Però potser és hora, ara més que mai, de tornar-hi a insistir.  Aprofitem cada titular, cada queixa, cada informe i cada estadística per tornar-ho a reivindicar. Deia Villangómez que voler l’impossible ens cal. Doncs demanem el que és impossible, perquè la causa bé ho val.

D’altra banda, hi hauria el kit de les mesures que sí que són factibles i es poden aplicar a curt termini. Els canvis a una escala més petita. Les mesures del rigor. Les de la responsabilitat. Més enllà d’intentar fer la nostra feina amb il·lusió, passió i ganes, d’estar al dia en innovació i coneixement, també cal que siguem rigorosos. Potser ja basta de pensar que els estudiants tenen dret diví a l’aprovat. Basta de fer creure a persones que no estan preparades que sí que ho estan (perquè no és veritat!). Això és una irresponsabilitat molt greu. Un professor no hauria d’aprovar un estudiant que no ha assimilat bé una matèria i que no està preparat per seguir avançant. Per exemple, un estudiant que a les proves d’accés a la universitat treu un 0’5 de l’examen de català (jo n’he corregit uns quants, d’aquests) és que no estava preparat per fer-lo. Però algú li va dir que sí. Algú li va aprovar l’assignatura i li va dir que podia fer l’examen de la Selectivitat i, fins i tot, accedir a la universitat i estudiar una titulació. Algú el va estafar. No es poden aprovar els estudiants que no estan preparats. I no, tampoc per llàstima o per fer-los un favor. Perquè tanmateix no els en fem cap, de favor. A més del fet que la bufetada se l’emportaran a l’examen de la Selectivitat, estem estafant l’estudiant i la mateixa universitat, perquè intentem enviar-hi alumnes que no estan preparats per arribar-hi, que no tenen (encara) els coneixements, les competències i la maduresa suficient per a estudiar una titulació universitària.

Alguna vegada també he sentit allò de “bé, ja ho aprendrà l’any que ve”, però tampoc val, perquè sol topar-se amb un “això ja ho hauria de saber i jo no tinc temps de dedicar-m’hi”. I, ja se sap, avui per això i demà per allò… i els buits mai no es cobreixen. És així com els estudiants van passant d’un curs a un altre, tant als instituts com a les universitats, sense tenir uns coneixements i unes competències bàsiques ben assimilades. Siguem rigorosos, encara que ens pesi.

Segueixo parlant de responsabilitat. Les direccions dels centres no haurien de pressionar professors perquè aprovin estudiants que no han assimilat els coneixements necessaris. Els pares i pares (a títol individual o en associacions) tampoc haurien de pressionar les direccions dels centres perquè aprovin els seus fills si no han adquirit aquests coneixements. Molts estudiants van passant d’un curs a un altre sense estar preparats per avançar perquè sempre hi ha un motiu per no posar remei a les mancances, per no parar-se a treballar-les com cal. I tanmateix, insisteixo: no els fem cap favor, als estudiants. Quan es detecta un problema, un coneixement no assimilat, unes competències no adquirides, hem d’actuar per mirar de resoldre’l, no posar-li un pegat que sabem que no aguantarà.

Potser és hora que tots els involucrats, d’una manera directa o indirecta, en l’educació pública, tant la secundària com la superior, assumim les nostres responsabilitats, que fem un exercici de reflexió i d’autocrítica i que anem per feina, intentant canviar allò que està al nostre abast per mirar d’encarrilar la situació. Com deia, si tots (tots!) els que hi juguem algun paper, tant dins com fora de les aules, intentéssim remar en una mateixa direcció, des de l’honestedat, la responsabilitat i el rigor, potser tindríem una oportunitat d’aconseguir aquest canvi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

35 Comentaris
  1. Doncs escrius molt bé, però em sembla un contingut i una reflexió molt pobres. Tens cap idea per com revertir la situació? Perquè tot el que escrius ja ho he llegit moltes vegades.

    • Hola!

      Doncs en el text justament intentava adreçar aquesta qüestió. Entenc que hi ha diverses mesures que es podrien o s’haurien de prendre. Les que considero molt difícils en aquest moment, perquè depenen de polítics i requereixen canvis molt grans. I les que sí que podem prendre ja, que bàsicament consisteixen a demanar a estudiants, però també a professors, directors de centres, pares, mares, inspectors i correctors que siguin responsables i que no deixin avançar algú que no està preparat per fer-ho. En aquest sentit, la proposta més específica seria no aprovar els estudiants que no han assolit les competències lingüístiques necessàries. Crec que, si actuem amb rigor i responsabilitat, tenim bona part del camí aconseguit. En tot cas, moltes gràcies per haver llegit el text i pel comentari.

      Isabel

  2. MOLT BÉ ISABEL CRESPI,
    Tinc cinquanta- nou anys.
    Faltes d’ortografia ? Per mi és més important ” El problema és que tenim gent a la universitat ( al carrer ) que no sap llegir, ni escriure, ni pensar. A les nostres aules (societat ) sovint ens topem amb estudiants ( persones ) que no saben, ni tan sols, expressar un pensament, una idea senzilla, d’una manera ordenada, coherent i intel·ligible “.
    Prefereixo fer faltes d’ortografia…però escriure en el meu idioma.
    Prefereixo fer faltes d’ortografia que deixar de comunicar- me.
    Prefereixo saber canviar una bombeta que ser un geni intel.lectual.

    • Hola!

      Gràcies pel comentari. Sí, el que em fa patir més (molt més que les faltes) és aquesta incapacitat dels estudiants d’expressar-se d’una manera clara i coherent en català, després de tants anys a l’escola i després d’haver anat passant cursos i cursos fins arribar a la universitat. Que no puguin entendre un text, explicar quina és la idea principal, que no puguin donar la seva opinió, oralment o per escrit, als 18 anys i a primer de carrera… em fa patir molt. Evidentment, l’opció mai és rendir-se! Hem de seguir treballant! Moltes gràcies per llegir el text i pel comentari!

      Isabel

  3. Per a els joves del nostre món parlar malament és un orgull. Els agrada la vulgaritat: “mola, tío, a saco, en serio, flipante, raro, polvo, follar, rollo, mamoneo, postureo, puto, pasarse tres pueblos, te enteras?…” Tots els nostres esforços esmerçats en aquest tresor lingüístic!! Quina llàstima.

    • Hola Manuel!

      Gràcies pel comentari. És cert que, en aquest moment, costa bastant que desenvolupin aquest interès per la llengua, per la lectura, per l’escriptura. A manera d’anècdota personal: el mes passat, amb els estudiants de primer de Periodisme, vam fer un exercici a l’estudi de ràdio. A cada estudiant li feia una pregunta diferent perquè em donés una resposta espontània. A alguns els vaig demanar quin era i de què tractava l’últim llibre que havien llegit o el seu llibre preferit. La meva sorpresa va ser que molts (molts!!) em deien que no sabien què respondre, que feia molt que no llegien cap llibre, o, senzillament, que no llegien. A un estudiant, fins i tot, li vaig dir: “Bé, doncs explica’m algun llibre dels que entraven a la Selectivitat”. Resposta: “És que ja no me’n recordo.” Estudiants que volen ser periodistes, i que tindran la llengua com a principal eina de treball, no llegeixen. Sí, és greu i fa feredat.

      Però jo vull pensar que sí que hi podem fer alguna cosa. Jo crec molt en el poder de la lectura, em sembla que llegint és com s’arriba a conèixer la llengua. A vegades els parlo d’algun llibre que estic llegint o he llegit jo, els faig recomanacions, o porto algun llibre que he llegit i que ja no m’hi cap a la prestatgeria i el sortejo a classe (qui faci millor aquest exercici s’emportarà aquest llibre!). També els recomano programes, sèries i pel·lícules en català, perquè estiguin exposats a l’oralitat en llengua catalana. Fins i tot els he recomanat perfils d’Instagram, com el de “La Incorrecta” o “Xerrem”, que recullen errors freqüents en català. A vegades, amb accions petites aconseguim canvis. Gràcies per llegir l’article i pel comentari! Seguim!

      Isabel

    • Els Marx ho expliquen amb claredat diàfana. Només falten els violins sonant al darrere, uns cartells a les parets amb missatges solidaris, l’AMPA “ dando palmas” ( per allò de la interculturalitat polilingüe) un inspector i una inspectora repartint benediccions, tres psicopedagogs saludant amb totes les dents del seu somriure i un estol de boiescauts 21 repartint articles i consignes de bona voluntat… È la nave va!

    • El vídeo m’ha semblat genial! És molt divertit i crec que, per desgràcia, reflecteix molt bé la situació actual. Així és: moltes accions petites d’aquí i d’allà fan possible que estudiants que no han assolit els coneixements lingüístics (o competències, que aquesta paraula agrada molt) més bàsics puguin anar passant de curs en curs fins a arribar a la universitat. El guardo! Gràcies!

      Isabel

  4. ‪Jo, que no hi entenc res, suposo que és un molt bon text, molt ben estructurat (a diferència dels que es deu fer tips de corregir) i, encara que l’autora cregui que no, almenys l’he llegit desenes de vegades amb paraules gairebé repetides. La descripció del problema ja la sabem. Com capgirem la situació? És un text per a la reflexió (molt necessària, eh!), però com gairebé tots els que llegim provinents del sector: anima a resoldre sense propostes concretes. I calen més que mai.

    • Hola Mireia,

      En efecte. Com ja notes, la intenció del text no era donar una solució definitiva (si és que existeix) al problema. L’objectiu era intentar donar una visió panoràmica de la situació que, en la meva opinió, hauria hagut d’acompanyar l’article d’El País. Així, el titular “Las faltas de ortografía escalan hasta la universidad” s’entén millor. De fet, contextualitzat i tenint en compte la situació global, el titular no només s’entén millor, sinó que posa de manifest que les faltes, al cap i a la fi, és el menor dels problemes en les assignatures de llengua. N’hi ha de més greus, com la incapacitat dels estudiants d’expressar-se, oralment o per escrit, d’una manera clara i coherent. Intentava reflexionar (això també ho notes, moltes gràcies) sobre per què passa això i com és que estudiants que no han assolit unes competències bàsiques arriben a obtenir un títol de batxillerat que diu que sí que les han assolit, i entren a les aules de la universitat.

      La solució definitiva (insisteixo: si és que existeix) no la tinc jo, ni ningú a títol individual. La solució només és possible amb la coordinació real (més enllà dels papers i la burocràcia) de tots els sectors involucrats en l’educació, des dels professors fins als consellers i ministres corresponents. Jo puc fer propostes concretes, partint de la meva experiència a les aules, sobre com gestionar aquesta situació o aquella altra, o com tractar aquest tema o aquell altre. En alguns comentaris esmento algunes idees. Però això és el que són: propostes de treball, no solucions. La solució requereix coordinació i diners, com deia a l’article. I les tres paraules, per mi, clau: honestedat, rigor i responsabilitat.

      Teniu en compte, també, que és un article d’opinió que intenta donar un punt de vista (panoràmic), però res més. No és cap tractat ni cap manifest.

      Moltes gràcies per haver llegit l’article i pel comentari.

      Isabel

  5. Si les direccions dels centres pressionen és perquè la inspecció dona ordres en un sentit ben determinat. Tot plegat té mala ferida.

    • Efectivament. Aquest és un punt important. Admeto que no conec tots els detalls sobre com i quines ordres arriben directament a les direccions dels centres. Però, en aquest sentit, soc conscient que hi ha moltes coses que no són a les mans (únicament) dels professors i dels directors, i que hi ha moltes persones amb càrrecs importants que pateixen molt perquè els informes quedin bé, i molt poc per comprovar si, realment, els estudiants saben fer allò que diuen els informes.

      Per això vaig voler esmentar els diferents involucrats en l’educació, arribant a inspectors, consellers i ministres, i no posar el focus només en els professors. Ho feia pensant, sobretot, en els recursos; però vostè té tota la raó. Si tota la gent que té càrrecs importants i que pren decisions que afecten directament l’educació no rema en la mateixa direcció que els professors, és molt difícil canviar res. Com deia, recursos i responsabilitat. Em sembla que són conceptes clau si volem canviar alguna cosa. Moltes gràcies per llegir el text i pel comentari!

      Isabel

  6. Estimada Isabel,
    M’ha encantat llegir la teva opinió.
    Jo opín el mateix que tu. No crec que vagis gens desecaminada.
    Salut

    • Moltes gràcies per llegir l’article i pel comentari. Per sort, sou molts els que l’heu entès en clau d’ “article d’opinió”. Com deia més amunt, intentava donar una visió panoràmica de totes les petites accions d’aquí i d’allà que, en la meva opinió, al cap de l’any fan possible que molts estudiants arribin a la universitat sense estar ben preparats. Això hauria ajudat a entendre molt millor el famós article d’El País. De nou, gràcies pel comentari. Seguim!

      Isabel

  7. Isabel, de nou:
    Tornes a dir “hi ha diverses mesures que…” Però continues sense fer propostes realistes. Les solucions polítiques sabem que no arribaran a curt termini, però hi ha alumnes a diari i qui dia passa, any empeny.
    Dius que hem de demanar a tota una sèrie de gent que no deixi avançar sense assolir. Hi estic d’acord, però en ocasions, això no és a la nostra mà. Fixa’t, ara es podrà aprovar el batx amb una assignatura suspesa, i això no és decisió de professors, claustres, direccions ni inspeccions…
    Deixa de mirar enrere, de quan tu et vas treure la eso i el batx. La realitat actual és molt més complexa. Cada curs els alumnes que entren als intituts tenen més problemes domèstics, personals o mèdics. Cada curs

    • Hola de nou!

      I, de nou, gràcies per comentar. Vaig per parts.

      D’entrada, com comentava més amunt, la intenció de l’article no era donar una solució definitiva al problema (si és que existeix). Si hagués estat així, l’hauria titulat “Les faltes? La solució definitiva.” Jo volia donar una visió panoràmica de la situació que, en la meva opinió, hauria hagut d’acompanyar l’article d’El País. Així, el titular “Las faltas de ortografía escalan hasta la universidad” s’hauria entès molt millor. Volia donar aquesta visió, general i global, de totes les petites accions d’aquí i d’allà que al cap de l’any fan possible que molts estudiants arribin a la universitat sense estar ben preparats. No oblidin, tampoc, que és un article d’opinió, no un manifest.

      Si hi ha una solució, jo no la puc tenir. Ni jo, ni vostè. Perquè, si hi ha una solució, és possible, només, a partir de la coordinació real i efectiva de tots els sectors involucrats. No és a les mans (únicament) d’una persona. Per tant, jo no li puc dir quina seria la solució definitiva. Ara bé, si vol, em pot escriure un correu i el/la puc convidar a un cafè i parlar-li de propostes (concretes) que jo he fet servir a les meves aules (per treballar coneixements específics de manera transversal, per gestionar la interacció amb els estudiants en aules massivitzades, per incentivar la creativitat, etc.) i que potser li donen alguna idea (o no) per posar en pràctica amb els seus estudiants. Però seran això: propostes de treball; no solucions.

      Té tota la raó quan diu que, a vegades, algunes coses no són a les mans dels professors, directors o inspectors (com això d’aprovar el batxillerat amb una assignatura suspesa). Això no li ho discuteixo. Per això, en el text, intentava apel·lar a tots els sectors involucrats, a totes les persones de les “altes esferes” que prenen aquesta mena de decisions que afecten directament l’educació. Pensava, sobretot, en la gestió de recursos, però també es pot aplicar a aquestes decisions i esmenes del pla d’estudis.

      D’altra banda, sí, ens hem d’adaptar a les noves necessitats i mancances dels estudiants. Però, primer, els “problemes domèstics, personals o mèdics” no són nous. Fa molts anys que els estudiants en tenen. O es pensa que fa cinc, deu o vint anys, ningú tenia problemes? Això no és nou. I, segon, tampoc hauria de ser un pretext o una justificació per aprovar estudiants que no estan preparats. En la meva opinió, crec que no hauríem d’aprovar un estudiant que no ha assolit els coneixements requerits perquè té problemes domèstics, personals o mèdics. Si té problemes i no s’ha pogut centrar i assolir les competències requerides en aquest curs (la qual cosa és completament comprensible), podem proposar que el repeteixi. Això no és (o no hauria de ser) un drama. Repetir un curs és tenir una mica més de temps i una nova oportunitat per treballar uns coneixements i unes competències que són importants. De fet, a la universitat és molt freqüent que els estudiants repeteixin assignatures (és cert que poder repetir únicament una assignatura facilita les coses).
      (Segueixo en la resposta al següent comentari.)

  8. Cada curs els alumnes tenen interessos més allunyats del que nosaltres coneixem i en molts casos acabaran treballant de coses que ara encara no sabem ni que existeixen. Els mateixos inspectors d’ensenyament et diuen que no ensenyis què és un CD perquè no és un ensenyament competencial que els alumnes requereixin per viure en el món on són. Hem d’ensenyar-los a fer cerques, a pensar alternatives als dubtes que puguin trobar, hem de tornar als bàsics indispensables, a les eines i no als coneixements, i de tot això en surt un efecte secundari claríssim: la ortografia, la gramàtica i la llengua tal i com la coneixem nosaltres ja no s’ensenya igual. És millor, és pitjor? El futur ho dirà, però o ens posem tots junts a buscar quines són les mancances concretes de cada alumne i a subsanar-les ja sigui a la eso, ja sigui a la universitat, o els que ho pagaran seguiran sent els mateixos. Queixar-te no serveix de res. Corregir faltes d’ortografia sense referir-los com evitar-les no serveix de res. Pensar que des de la universitat seguiu educant adults benpensants és no estar en contacte amb la realitat i mantenir-vos en la vostra torre d’ivori. Feu pujar la nota de tall de filologia si voleu que certa gent no ocupi les vostres cadires, però prepareu-vos per veure-les buides, i això passarà tocant la nota de tall, però també seguint desconnectats de la realitat. Res del que dius té sentit si no gosem arromangar-nos.

    • Hi torno: sí, ens hem d’adaptar a les noves necessitats i mancances dels estudiants, però si vostè (o l’inspector que toqui) creu que saber llegir bé no és un “bàsic indispensable” que “els alumnes requereixin per viure en el món on són”, alguna cosa no han entès bé. Saber llegir, entendre, contextualitzar i interpretar com toca un text, una informació, sigui del que sigui, és crucial i indispensable. Ara i sempre. No per ser genis literaris, sinó per no ser manipulables. Per no deixar-nos estafar pels mitjans, pels polítics o pels bancs, per exemple. Sí que podríem debatre si la noció de CD és indispensable o no, però noti que jo parlava de llegir, escriure, pensar, expressar-se d’una manera clara i coherent. Això, en una societat, com deia fa el professor Jaume Aulet a TV3, “civilitzada”, és indispensable.

      D’altra banda, permeti que li digui que no, no parlo mirant el passat i des del record que tinc de quan jo feia ESO i Batxillerat. Ja m’agradaria! Perquè vaig tenir uns professors de llengua genials: treballadors, amb molta vocació, amb molt respecte per la seva professió i ben estrictes amb els estudiants. Per desgràcia, parlo a partir de l’evidència empírica que tinc dels estudiants d’ara. Dels exàmens de Selectivitat que vaig corregir al juny i al setembre d’aquest mateix 2018. Dels estudiants de primer que em trobo a la UAB cada any, i dels que tinc ara mateix.

      I acabo. Fa temps que a la universitat els professors hem baixat de la torre d’ivori que vostè esmenta. Fa temps que notem que les mancances i necessitats dels estudiants han canviat. Fa temps que treballem per intentar revertir la situació i que portem les mànegues ben arromangades. A la UAB, per exemple, estem refent el Grau de Filologia Catalana i un dels canvis que hem proposat (entre molts altres) és introduir una assignatura exclusivament de normativa a primer. Abans no la teníem al pla d’estudis, perquè es donava per fet que els coneixements de gramàtica i ortografia, els estudiants, ja els tenien. Ara ja hem vist que no, que aquests coneixements no els podem donar per sabuts, i hi estem treballant. Al Grau de Periodisme es limitarà el nombre de places de nou ingrés, per tenir menys estudiants i poder garantir una formació més eficaç. A la mateixa Facultat de Comunicació hem intentat llançar cursos propedèutics de preparació de llengua (gramàtica, lèxic, ortografia, etc.) per als estudiants de primer. Hi ha molta gent treballant per canviar i millorar les coses. Molta. Ara bé, necessitem poder confiar en els professors de secundària, necessitem comptar que els estudiants ens arribaran amb unes competències mínimes ben assolides. A la universitat tampoc no en podem fer, de miracles.

      Jo no sé si queixar-se servirà de res. Però queixar-se, en el sentit de denunciar la situació, més ser responsables, més treballar per canviar el que tenim al nostre abast, potser sí que servirà d’alguna cosa.

      Isabel

  9. Tens toooota la raó, Isabel. Per això, ja seria hora que us adonéssiu que la cultura no té RES a veure amb els centres escolars, tal com estan lensats avui. Sobretot els públics. Caldria canviar el nom de la Conselleria ( “de Beneficència i Caritat”, per exemple. I els centres haurien de dir-se així, també “Centre de Bebficència i Caritat Sol, Solet”, per exemple. I potser aquest seria un bon principi per adaptar-se a la realitat intocar de peus a terra.
    Ortoquèèè?..

  10. No només es tracta de l’educació pública, Isabel. També el cas de l’educació privada (la reglada, deixem-ho clar) hi posi el seu granet de sorra. Deus voler dir que es tractaria de combatre l’analfabetisme funcional, cosa que sembla que no esmentes pel seu nom en el teu article. Però si no hi ha incentius per part de tota la tribu que ha d’educar els nens, como s’ha de fer? A més, sembla que molts cops s’associa saber escriure a ser escriptor, cosa que no és veritablement clar en aquests mons i això ja fa uns quants anys que ho detectem sense que ens facin cap mena de cas. Quan parles de no fer faltes, de quin tipus de faltes parlaries? Perquè en el cas de la llengua catalana, o castellana és igual, no sembla que hi hagi massa interès en fer el possible per expressar-se correctament en les estructures i en els mots. Hi ha una simplificació del missatge i una de les coses que hauríem de fer és recuperar l’esforç per fer les coses ben fetes.

  11. El problema és estructural i polític: les directrius polítiques van encaminades a tenir aquest personal illetrat i donar-los els titolets i endavant… Mà d’obra i ciutadania dòcil, que va ben bé en aquest país.
    Els polítics només volen titulars efectistes. Com ara millores estadístiques en el fracàs escolar. I es fa per la via fàcil: aprovats sistemàtics sense tenir en compte competències o coneixements assolits, però que permeten el titular fàcil de “descens en el fracàs escolar”. Tots titolats. I ignorants.
    Interessant la qüestió de PENSAR. A alumnes de 2n de Batxillerat els fas alguna pregunta que impliqui relacionar conceptes, analitzar un article de premsa, etc., i es bloquejen, s’ensorren, només són capaços de reproduir literalment allò que tenen al llibre. Fatal tot.

  12. Les propostes de l’articulista fallen per la base. La formació ha deixat de ser un valor social. És fins i tot mal vista. Al ciutadà culte se’l titlla de “supremacista”. Falla la societat, no pas l’educació ni l’ensenyament (q són coses distintes). Mestres i professors fan bé la seva feina (de vegades, amb un punt d’heroïcitat). L’escola no pot competir amb els mitjans audiovisuals q afavoreixen la banalitat i la falta de crítica. La societat no col•labora en la formació del ciutadà (i futur votant). El saber, avui, és un antivalor. L’ensenyament és residual i innecessari. I l’esperit crític ha pràcticament desaparegut. Ai de qui gosi pensar amb coneixement i llibertat!

    • Martí: en poques ratlles has fet el diagnòstic i explicat els motius pels quals la psicopedagogia, especialista a donar voltes a la sínia per guanyar-se les garrofes (sic), s’ha ensenyorit de tot, amb l’aquiescència i el suport logístic del capital i l’entusiasme orb dels milers de fans que l’aplaudeixen, tot lliurant-li l’ànima i els fills perquè els devori. Però sempre “de bon rotllo!”.
      Ja s’ho faran: jo he plegat!

  13. Un article llarguíssim que no dona la culpa al que jo crec que és la base de tot: els professors fan faltes d’ortografia, tant a la primària, com a la secundària com a la universitat. Encara pitjor: molts no saben expresar-se correctament en les llengües oficials. Els professors especialistes en llengua fa molts anys que prediquen en el desert. Quin sentit té baixar la nota si resulta que després l’alumne se’n va a ciències de la natura i li apunts amb faltes d’ortografia i d’expressió? I quina cara fan els pares i mares que reben notes de l’escola amb faltes? Aquest problema ja existía abans de les tablets i els instagramers. És més, aquest tema no importa gaire, tot i que coincideixo amb l’articulista que és un drama, perquè no saber llegir ni escriure correctament posa crosses al pensament.

  14. Estic molt content d’haver llegit aquest article! Recordo, no fa gaire, un article de Francesc Foguet sobre el mateix tema en aquest mateix mitjà. El senyor Foguet culpava de tots els problemes al mòbil i a l’alumne “que ja no llegeix com ho feia la nostra generació a la seva edat”. El seu article em va semblar reaccionari, molt superficial, paternalista i escrit des d’una superioritat moral que feia olor de socarrim. Culpar de tot al mòbil i a l’alumne no serveix de res, cal trobar responsabilitats més profundes i cercar solucions. Gràcies per no caure en aquells errors i fer propostes útils.

  15. Parafrassejant una frase teua de l’article: El problema no són les faltes, el problema és que tenim professors als instituts que no saben llegir, ni escriure, ni pensar…

  16. Per a mi, un tema clau és la consideració social del professorat. Menystinguts per les famílies, que volen aparcaments per a nens on els tinguem distrets i els “motivem” (odiosa paraula!); bandejats pels polítics que canvien les lleis educatives sense cap criteri de continuïtat; exprimits per les inspeccions que volen estadístiques “arregladetes” sense que a ningú no importi si l’alumnat aprèn o no alguna cosa i, sobretot, rodejats de molts companys de feina que no estan en absolut capacitats per a la docència.
    Qui s’atrevirà a parlar de l’avaluació dels docents? Aproves la opo i ja ho tens tot fet! A final de mes cobrem tots igual, aquells que s’impliquen i fan més hores que un rellotge i aquells que miren el mòbil a l’aula i van deixar passar les hores. Els sindicats, per suposat, posen el crit al cel cada cop que es parla d’una possible avaluació del professorat i així anem fent, sense cap esperança de canvi o millora.