L’enginy de l’escala

A l’aparador d’una botiga d’artefactes per a espies en Llorenç va veure aquell bolígraf amb gravadora camuflada —«autoinstal·lable, a punt per funcionar»— i va comprar-lo.

L’endemà al matí va anar a treballar amb el bolígraf a la butxaca de la camisa. Va gravar totes les converses que va mantenir durant la jornada a Importacions Boix i, en acabat, el va deixar encès mentre feia unes copes amb un amic de l’època de Cristalleria Marín. En arribar a casa va escoltar el que havia gravat. Malgrat saltar-se els silencis, l’audició va allargar-se fins a quarts de quatre de la matinada. Se’n va anar a dormir amb una agradable sensació de clandestinitat.

Va convertir-se en un costum gravar tot el seu dia i repassar-lo de nit. Al principi gaudia veient com n’era, d’incauta, la gent. Després d’una setmana, però, va començar a detectar en les gravacions coses que havia passat per alt en les converses en directe: el lleuger menyspreu en el to amb què la comptable li deia «bon dia», l’irritant costum del cap de secció d’evitar preguntes amb altres preguntes i també que el seu amic de la Cristalleria no tenia gens de gràcia si l’escoltava passats els efectes de l’alcohol. Altre cop aquella anècdota del vidre de cinc metres que no va entrar per un centímetre? Al principi passava de pressa els sorolls que feien amb la seva amant al llit. En escoltar-los amb atenció, però, li va semblar inversemblant que aquell refregit de gemecs, cursileries i fru-frus constituïssin una relació.

A la segona setmana va detectar coses més inquietants. Donant per perduts els coneguts, va fixar-se en les coses que ell mateix deia. Li semblaven insulses, mancades de gràcia, planes com la crepitació de fons de la gravació. Aquella veu nasal i aquells girs tronats eren ell? Va començar a patir allò que els francesos anomenen l’esprit de l’escalier: l’angoixa de descobrir un cop clausurada la conversa la frase que hauria vingut a tomb, la sortida oportuna, clavada al suro del moment com una papallona encara viva. Se sentia més proper a tot el que no havia dit que a aquelles paraules que li queien de la boca.

Recelava tant que va convertir-se en un lacònic. Les amistats van detectar el canvi i li preguntaven si li passava res. Ell ho negava amb un cop de cap que no deixava solc a la gravació. Les sessions nocturnes d’audició van començar a passar-li factura. Tenia una doble vida: una com a intèrpret i una com a audiència. Anava a treballar mort de son, fent capcinades contra la pantalla de l’ordinador. Futbol, dones i política, temes sobre els quals abans sempre tenia una opinió concloent, li semblaven escuts on la gent es parapetava per atacar-lo. La frase més simple estava plena de paranys.

Els amics van deixar de trucar-lo. Va començar a utilitzar el bolígraf com si fos un telèfon que li obrís una línia directa amb ell mateix. Si es penedia d’alguna cosa que havia dit, es disculpava amb el bolígraf, «entén-me, estic cansat, et prometo que la pròxima vegada ho faré millor».

La policia va trobar en Llorenç mort, el bolígraf clavat a l’ull. Reproduïa en bucle la seva última gravació: «Tenim cristalls bisellats, prefereix filet o tirabuixó? Els de comptabilitat es poden fotre l’albarà al cul. En una lliga de tres punts, quan encara queden disset partits, no es pot predir res. La política exterior és l’àmbit on el govern espanyol ha mostrat més contradiccions. Donde dije digo, digo digo digo. Un bolígraf és per escriure, una vida per viure i los besos que tu me has dado los tendré grabados para cuando vuelva a verte sepas que no te he olvidado».