Tanca la porta

13.08.2018

Tanca la porta. Un so sec i fred com la matinada de gener que s’obre mentre passa la clau i la dona a la seva cunyada, freda com la matinada, com la clau, com les mans que recullen el farcell de sis mesos, un pesat matalàs i dos fills més que mal abrigats s’incorporen a la llarga corrua de refugiats. Direcció a moltes fredes matinades, caminen hores i dies. Dormen sobre el matalàs, ella abraçada a ells i ells a ella. La menuda plora de gana, de fred i de la por que encara no sap que té. S’aixequen de sobre el matalàs i sota el marge, com tots els milers de refugiats que fugen cap a la incertesa. Caminen i caminen, les columnes de soldats motoritzats els avancen. Li falta força per arrossegar tants farcells. Deixa el llast que menys l’angunieja. Al marge, vora una bota militar llença el vell matalàs de llana tacat de tantes nits de passió. On deu ser? És viu? Ferit? Arriben a l’última població on fan la darrera cua abans de travessar el límit sense retorn.

Un blindat carregat de soldats desarmats d’ànima avança per la carretera malferida. Ell reconeix el matalàs de tantes nits de passió llençat al voral, atalaia la columna i solament distingeix embalums feixucs i malgirbats. No els veu. Són vius… Han passat per aquí.

A la plaça han aconseguit una cassola d’arròs gràcies a déu! Els tres nens sota els porxos. La mare no ho sap encara però travessa l’adolorida plaça carregada amb el pes de la porxada de bombes que comencen a caure i a escampar cossos. Un home llença a terra dona i cassola paralitzades, glaçades, com el fred de la metralla que les evita. Cossos per terra, arròs per terra… què menjaran els meus fills? Quin dolor de vida, als genolls, sota els porxos, al cos de l’home que no s’aixeca… A Figueres, a Damasc.

Etiquetes: