De Pavese a Vinyoli: la mort és purament un canvi més

Aquesta setmana Jordi Llavina ha estat nomenat oficialment Comissari de l’Any Vinyoli. Per bé que ja fa dies que recorre el país fent professió de fe vinyoliana, Llavina s’estrena avui com a comissari a Núvol amb un article sobre Vinyoli i Pavese titulat ‘La mort és purament un canvi més’.

La gran poesia és aquella que no s’acaba mai, aquella que no exhaureix mai les possibilitats d’interpretació o de suggestió. Tu llegeixes un bon poema a setze anys, i, si la teva sensibilitat t’hi predisposa i/o enganxes un bon dia, els versos et commouen (o t’irriten), però no et deixen pas indiferent. Ara bé, aquell mateix bon poema que ja et va commoure a una edat tan tendra, llegit trenta anys després et dirà unes coses diferents, més fondes, més entroncades amb el sentit real, íntim i entranyable de l’autor que el va compondre quan s’acostava a la setantena. Et dirà unes coses diferents o bé, més aviat, tu hi entendràs unes coses diferents, perquè la teva experiència ha augmentat en tres dècades, que no és poc. I és que, a setze anys, ¿qui pot realment pensar en la mort, si no és d’una manera admiradament literària?

Al meu entendre, el poema “Vindrà la mort” no forma part, ni de bon tros, de l’elenc de trenta o quaranta poemes memorables que, pel cap baix, ens ha deixat Joan Vinyoli. Està integrat en la segona part de Domini màgic, que, com més va, més em sembla una obra fonamental de l’autor barceloní (coincideixo en això amb Xavier Folch, però Folch en va ser l’editor i, doncs, té uns interessos que, en aquest cas, no són exactament els meus, que són els d’un lector stricto sensu. I coincideixo, encara, amb Pere Gimferrer, però l’acadèmic no és, precisament, un gran amant de la lírica vinyoliana. Sigui com vulgui, em fa il·lusió coincidir en l’apreciació amb aquests dos prohoms del nostre lletraferisme).

El primer vers del poema és una represa del conegut vers de Pavese que diu “Verrà la morte e avrà i tuoi occhi”. No és gens estrany que Vinyoli se sentís naturalment atret per aquests mots, que es mostrés inclinat a compartir el sentit d’aquesta mort poetitzada del torinès, una mort que ens acompanya —com escriu ell mateix, l’italià— del matí a la nit. Ben mirat, l’últim vers del poema: “Scenderemo nel gorgo muti”, el podria haver escrit i subscrit el mateix Vinyoli, que tenia, en el gorg colomenc, un record vivíssim del paradís de la infantesa (i, per tant, de l’existència), però que, alhora, hi intuïa una figuració metafòrica de l’inconegut, que és la que compta en aquest cas: “el camí de l’altra banda. Gorgs” (escriu a “Gorgs”, de Vent d’aram). Baixarem, muts, al gorg. Muts i a la gàbia, o, més ben dit, muts i al gorg, que és una mena de gàbia romàntica i definitiva, un embut grandiós i sublim de la naturalesa. Aquest gorg pavesià té alguna cosa, o molt, de cova d’ultratomba, de pas i, alhora, de riu que mena al més enllà.

Escriu Vinyoli, quan ja és a tocar de la setantena:

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

Primer de tot, crec que és oportú de constatar la diferència entre l’avere pavesià i l’arrencar vinyolià. No cal que aclareixi quin dels dos verbs implica un acte de violència superior. Sense ulls, el jo poètic de Vinyoli es predisposa a veure “un altre firmament”, a conèixer una realitat que ja no és la realitat que li era familiar (per tant, remunta al llinatge mític de Tirèsies, que, d’altra banda, és una figura molt utilitzada per poetes de generacions i tradicions diverses). No és, per descomptat, una realitat terrenal. Aquí resulta inevitable, és clar, pensar en el “Cant espiritual” maragallià, bé que el profund cristianisme de don Joan esdevé, en Vinyoli, una mena de panteisme difús: “I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença!”

Tot seguit, tres versos que ens poden semblar, fins a cert punt, desconcertants. El primer: “La finitud és un vaixell varat”, fa la identificació d’un concepte abstracte amb un cos, amb un element material que ha interromput la seva marxa. Em recorda inevitablement una d’aquelles belles fotografies de Manel Esclusa de vaixells empantanegats enmig de la nit, amb un hàlit de boira tot al voltant que posa com un sfumatto a la representació, imatges d’allò més espectrals o oníriques, talment com si es tractés de naus que, definitivament i inexorable, han arribat a l’última costa.

A continuació, un vers que ens deixa encara més bocabadats: “l’hortalissa que menjo no té cucs”. ¿A què treu cap, ara, aquesta hortalissa no habitada per cap cuc? El vers podria fer referència a un estat ja no corruptible dels aliments de la terra, a l’estadi no terrenal de la flor immarcescible. A parer meu, però, potser es tracta, més aviat, d’un vers que busca deliberadament l’estranyesa, i que fa aterrar la consciència del lector damunt el paper, damunt aquesta hortalissa sense noses, després d’un vers en certa manera tan elevat com el que el precedeix i abans del següent, que tampoc no desmereix gens d’aquell to elevat (un vers que, en la meva opinió, podria haver signat Joan Teixidor): “el silenci m’impregna de clarors”. És, per tant, un silenci que ajuda a conèixer —com l’amor d’un poema més antic, a què l’autor també atribuïa la facultat de fer conèixer—, però un silenci de preparació per a la mort, gairebé de comiat. De bell nou, mutis i al gorg.

Tot  això, però, des del primer vers donat pel déu de Pavese —bé que, cal apuntar-ho, volgudament amplificat per un plus de pathos— fins al penúltim, tota aquesta enumeració de conceptes, que només podien trobar ordre en un poema com el de Vinyoli: mort, ulls, firmament, finitud, vaixell, hortalissa, cucs, silenci, clarors; tot això, doncs, no és sinó una preparació per a l’admirable vers final del poema, que ens deixa poc menys que garratibats: “La mort és purament un canvi més”. Comentaristes molt més savis que jo advertiran l’afinitat de sentit d’aquest vers amb determinades religions, com també la vocació d’entroncament amb determinats corrents filosòfics. Jo no en sé prou. El que ara volia remarcar és que, conegut a setze anys, aquest vers pot no dir gaire cosa, o dir-ne de massa vagues. A aquella edat tan matinera i voluble, la mort gairebé és un assumpte del més enllà (parlant figuradament, o no). Entès a quaranta-sis anys, quan la mort es pot haver fet incòmodament o fins paorosament pròxima, familiar, el vers produeix —no sense un calfred— un enorme consol. La mort, creguem-ho així, és purament un canvi més (tot i que em fa l’efecte que Pavese, que es va llevar la vida, no hi hauria estat pas d’acord).