Haisera da amaia

David Fernàndez, periodista i polític, ha escrit el pròleg del llibre Otegi. La força de la pau (La Campana, 2015), del també periodista Antoni Batista. Batista, expert en política basca, publica aquesta biografia després de tractar amb Arnaldo Otegi i el seu entorn.

«Mentre no aprenguem a furetejar la foscor, no sabrem escriure amb claredat».

JOSEBA SARRIONAINDIA

Vaig conèixer el verb afinat i la paraula honesta de l’Antoni Batista fa molt de temps. En paraula impresa. Molts anys enrere. Fa moltes nits i massa matinades. Tot just ens estre- nàvem com a estudiants de la UAB i el seu Diario privado de la guerra vasca –i després molts altres llibres seus– era la primera escletxa de complexitat, matisos i fondària –perio- disme en estat pur– sobre el conflicte basc. Abans, corrien els primers noranta. Eren temps estranys, mediàticament monolítics, en què el plasma i les ones hertzianes només servien per servir en safata la versió oficial. No hi havia internet ni xarxes socials: només les cròniques imprescin- dibles i de referència d’en Batista, les intervencions memo- rables de l’enyorat Jon Idigoras o una incursió discreta a les Rambles, l’únic lloc on podies fer-te amb un exemplar del desaparegut Egin, silenciat per l’Estat espanyol.

Rara avis excepcional, les cròniques honrades d’en Batista, enmig d’una guerra i en moments duríssims, eren aire net no contaminat, anaven sempre contra corrent i tractaven els lectors com a tals –persones intel·ligents que necessiten claus per formar-se una opinió pròpia–. Ajuda- ven a comprendre un conflicte gravíssim, et feien qüestio- nar el teu parer i la teva mirada i fitaven lluny, sempre molt més lluny, per albirar un altre demà resolutiu. És clar: per dalt, el plasma televisiu escopia el temps sinistre d’Aznar –i l’estat d’excepció decretat en terres basques–; per sota, gairebé de manera clandestina, ens arribava cada dia la remor de maltractaments, de guerres brutes, del museu dels horrors d’Intxaurrondo i de les primeres evi- dències del GAL. L’altra cara d’una mateixa moneda, mentre anàvem aprenent que un  poder sempre  cínic coneix i reconeix en privat allò que sempre  nega en públic.

O dit d’una altra forma més clara: tota una generació estem en deute amb en Batista per haver-nos ajudat a pensar. Després, afortunadament, la vida, la sagrada vida, que és l’únic que tenim, va fer que encreuéssim. I de coneixe’l llegint paraules vaig passar a coneixe’l escoltant- lo i demanant-li consells per mil motius i fronts oberts. D’aleshores ençà, sovint ens creuem missatges en llatí, tafanejant en la condició humana: el llatí, una altra passió útil que ens uneix. Però quan, a les acaballes  d’aquest estiu, em va demanar que provés de fer aquest pròleg i em va desgranar el perquè, vaig recordar l’obvietat nòmada: és el País Basc, en vies i vides paral·leles, el que més ens ha lligat mútuament. Recordo encara dolorosament la rup- tura de la treva. La seva trucada. La iniciativa catalana per la pau que vam provar de bastir perquè no és trenqués el procés de pau. I ell, si se’m permet dir-ho, aconseguint un gest que era gesta i símbol: que en Raimon vingués a can- tar «Tots els colors del verd». N’érem uns quants recla- mant pau enmig d’un hivern cru. A penes 4.000 persones a Sant Jaume. Amb les veus feministes de les dones per la pau d’Ahotsak omplint-ho tot. Encenent espelmes enmig de la foscor. Intentant que no s’apagués la llum ni saltes- sin els ploms. I fracassant, cal dir-ho.

Potser per això, pròleg i epíleg, passa que encara avui, quan em demanen pel País Basc, m’envaeix una estranya i llarga barreja de tristesa, respecte i esperança. I algun silenci insondable.  En l’innegable mapa inacabat dels sofriments acumulats, dolors implacables i pèrdues irre- versibles, el conflicte basc i l’anomalia espanyola també ens han modulat i marcat. Dispersament, he hagut de visitar presons des del 1999 –Alcalá-Meco, Ocaña, Soto–, he hagut d’imaginar tots els dies durant sis anys d’amistat presa, he vist com tancaven mitjans de comunicació on treballava, he escoltat dolors inenarrables i he sentit Martxelo Otamendi, amb una dignitat impactant, batallant contra la impunitat de la tortura. I he creuat ponts. I ho he reaprès tot humilment. Gràcies a en Toni he conegut la família Lluch. M’escric sovint amb Roberto Manrique, víctima d’Hipercor. I aquests anys m’he anat fent amb Lévinas: la mirada de l’altre, la inviolabilitat ètica de l’al- tre, l’ètica humanista davant la crueltat de les violències. De totes les violències.

Avui, el País Basc –malgrat la duríssima batalla pel «relat» que es lliura i es lliurarà– no és cap foto fixa oficial ni maniquea. És una pel·lícula inacabada encara, on l’ull cinematogràfic d’en Toni –sort i privilegi per a la societat catalana– ha estat la millor càmera per apropar-s’hi. El que ell fa és periodisme: propaganda  zero. Ara, avui, aquí, retruny la pregunta: ¿com s’hi ha arribat, al nou temps que viu el País Basc, encara enmig d’un bloqueig medio- cre de l’Estat i l’aposta irreversible de l’esquerra abertzale per un nou cicle?

Aquest llibre d’en Toni, novament, ho cartografia i ho explica de viva veu, des de la pròpia experiència acumula- da i amb tot detall. Microscopi Batista. Temps i trànsits, dolors i travesses, convulsions i dificultats. I un fragilíssim camí per la pau, apostant-hi quan més calia, que és quan ningú hi creia. O com diria Gerry Adams: «La negociació veritablement  difícil sempre és amb els teus.» I sí: va arri- bar el silenci de les armes, unilateral i irreversible. En un llarg i lent procés on sobresurt, per damunt d’un equip petit i decidit (Rafa, Sonia, Miren, Arkaitz), un nom imprescindible: Arnaldo Otegi. Sí: la força indestructible de la pau. Recentment, prologant un llibre sobre l’estimat Pepe Mujica, Otegi l’evocava recordant sàviament que per sobre de qualsevol projecte revolucionari –i la inde- pendència i el socialisme per al País Basc ho són– hi ha l’ètica revolucionària.

Anecdotari menor, en la curta experiència al Parlament que ara clou, l’Arnaldo també ha estat ben present. Ens han prohibit reiteradament i des del primer dia la visita parlamentària a Logronyo –això després d’un kafkià via- crucis telefònic amb Institucions Penitenciàries digne del teatre de l’absurd de Ionesco–; la carta que ens va enviar des de la cel·la de la presó va aparèixer abans a la portada d’El País que a casa meva; el vam convidar a la Comissió d’Estudi sobre el Dret a Decidir creada al Parlament per abordar el procés democràtic català; mantenim relació periòdica amb la família i el fill, la Julia i l’Hodei, arrece- rats en el retorn que algun dia vindrà; i mai hem fallat a les cites per exigir la seva immediata llibertat, la darrera –després de Desmond Tutu, Angela Davis, Zizek, Pérez Esquivel– de rellevant i evident impacte internacional.

En qualsevol dels casos, però, aquest és un llibre que fa una crònica de com es construeix la pau –i quant costa– i com s’ha obert un temps nou. I de per què es tanca un cicle. De fet, se’n tanquen dos. «Hasiera da amaia, amaia da hasiera», xiuxiuegen en eusquera: el final és el principi i viceversa, i tot torna a començar. Per a en Toni, perquè amb aquest llibre clou la llarga etapa de cronista de refe- rència, implicat i curós, de la polièdrica i dolorosa realitat basca, després de dècades a la sempre difícil primera línia del foc creuat. I per a l’Arnaldo, perquè el proper abril –després de sis anys de ser hostatge d’Estat, com si fos una «fera ferotge» engabiada–  podrà tornar a trepitjar el carrer, perquè podrà ser candidat a president i perquè –espero, desitjo, anhelo– el proper maig del 2016 podria esdevenir el proper lehendakari, com ficciona l’Antoni, d’una nova Euskal Herria.

Així doncs, tots dos, autor i protagonista, clouen, en la seva respectiva  dimensió,  un cicle. I s’ho  mereixen de totes totes. En Toni, lúcid, tenaç i sempre amb els prismà- tics de la complexitat, perquè ho necessita, perquè hi toca i li toca. I perquè segur que cerca nous camins i ens sorprendrà amb noves paraules, músiques i reptes. L’Arnaldo, rere la llarga espera i la sempre inacabada lluita per la justícia social, perquè té una cita amb la llibertat: la prò- pia i la del seu poble.

Mentrestant, des de la memòria sempre adolorida i l’esperança mai vençuda, seguirem esperant Godot i esperant encara. Tantes coses. Itxoiten. Esperant.

Gràcies, Antoni.

Mila esker, Arnaldo.