George Bailey i el suïcidi del Pare Noel. Un altre conte de Nadal

De petit tenia una tradició nadalenca que procurava respectar per sobre de totes les altres: veure en algun canal televisiu per mil·lèsima vegada el clàssic de Frank Capra Que bonic que és viure! (It’s a Wonderful Life, 1946). Entenc que resultés incomprensible per a la majoria de la gent. Així m’ho havien fet notar els pocs a qui havia confessat aquest deliri –ara ja seran més. De fet, jo mateix no acabava de comprendre el motiu, la necessitat gairebé ineludible que tenia any rere any de veure James Stewart corrent pels carrers nevats de Bedford Falls predicant la seva particular bona nova, en una evident mostra d’haver perdut el seny –tant ell com jo. Però cada any des de en feia molts, quan s’acostaven aquestes dates no podia evitar buscar mecànicament a la guia de la tele el canal –de vegades fins i tot més d’un– on reposarien aquell any la pel·lícula i programar-me una sessió de televisió, normalment a hores intempestives. Per tradició, suposo. Com l’arbre, l’empatx o la ressaca. Elements tots ells consubstancials en el meu imaginari a les festes nadalenques.

Ara bé, en una d’aquestes sessions, ja fa uns quants anys, potser en aquella època en què el nen abandona el món màgic de l’impossible per entrar –a desgrat seu– a l’indesitjable del real, em vaig adonar d’un fet que, ultra les vegades que havia vist el bo de James Stewart somicant i suplicant la seva desgràcia, no havia percebut amb tot el seu dramatisme: en el fons, del que ens parla la pel·lícula és de la tragèdia d’aquestes festes i de la impossibilitat que té molta gent d’ésser feliços, de trobar bellesa a la vida, fins a l’extrem que prefereix posar-hi punt i final. En adonar-me’n, el sotrac en el meu estat d’ànim fou considerable, i probablement fou un dels primers moments de la meva vida conscient –si és que la vida adulta implica un grau major de consciència que la infància– en què puc afirmar que vaig submergir-me en una meditació profunda. La vida, aquest regal, resulta que per a algunes persones era un pes insuportable, tant que se l’arribaven a treure. I no només això, sinó que el Nadal, aquella època en què tothom reia i es feia regals, resulta que era especialment sensible al desastre moral d’algunes persones.

Desgraciadament, amb el temps vaig anar descobrint que el suïcidi tenia molt més de real que de cinematogràfic. Són diversos els estudis que apunten el suïcidi com una de les causes principals de mortalitat al món, per davant fins i tot dels assassinats i les guerres. Es parla d’un milió de persones al món que cada any decideixen treure’s la vida voluntàriament. Un dels principals factors de risc és precisament la pèrdua del lloc de treball, que pot portar a situacions de depressió severes, a la baixada de l’autoestima i, en últim terme, a perdre també les ganes de seguir vivint. A més, el període nadalenc és l’època de l’any on tradicionalment es concentren major nombre de suïcidis, a causa de factors psicosocials i econòmics. Recordo perfectament un cas esfereïdor, que va ocupar les notícies durant un parell de dies –la qual cosa no sé si és dir molt o dir molt poc–: Un home a Los Angeles vestit de Pare Noel havia irromput a la casa on la seva exdona celebrava el sopar de Nadal i havia disparat indiscriminadament contra la gent, acabant amb la vida de tres persones. Després, havia sortit al carrer, s’havia despullat del vestit de Santa Claus i s’havia suïcidat. Potser va ser incapaç de fer-ho guarnit amb aquell vestit de festa. Potser hi ha imatges massa grotesques, insuportables, fins i tot per a un homicida-suïcida. Com un Pare Noel tenyit de sang, o la mort d’un pallasso. A Espanya, l’Institut Nacional d’Estadística xifrava en 3.158 persones les que s’havien llevat la vida l’any 2010, a l’inici de la crisi econòmica. Dos anys més tard, tots segur que tenim encara presents a la memòria els casos dramàtics d’aquell home de 53 anys de Granada que es va suïcidar hores després de saber que havia estat desnonant de casa seva i, l’endemà mateix, per la mateixa causa, d’aquell altre home, aquest de 50 anys, de Burjassot, que es va llançar pel balcó de la casa que ja no era seva, sinó del banc. A Grècia i a Itàlia, on la crisi ha colpejat amb més força, s’han registrat casos semblants.

George Bailey, el personatge que interpreta James Stewart a Que bonic és viure!, precisament havia decidit suïcidar-se després que vuit mil dòlars haguessin desaparegut del seu negoci d’emprèstits per culpa d’un malvat especulador local, el senyor Potter. D’alguna manera, és el senyor Potter i tot el que ell representa –el capitalisme especulatiu– el que duen George Bailey a la barana d’aquell pont la nit de Nadal. Segur que també vostès en coneixen algun, de senyor Potter. No ens hem d’esforçar gaire per veure en aquest personatge el banquer que ens va vendre les participacions preferents, o el comercial de caixa d’estalvis que ens va permetre signar la hipoteca en condicions massa favorables, o ens va dir d’estampar el nostre nom en aquell préstec magnífic sense llegir la minúscula lletra petita o, en definitiva, el tauró financer que va aconsellar la nostra tieta que invertís els seus estalvis en operacions borsàries d’alt risc a Hong Kong o a Taiwan o a la quinta xina, països que la pobra dona no havia sentit anomenar mai ni sabria col·locar en un mapa –menys encara pronunciar índex niquei. Com a la vida mateixa, al final el senyor Potter es surt amb la seva i George Bailey només aconsegueix salvar-se demanant a la bona gent de Bedford Falls que pagui els plats trencats.

En fer-me gran, em vaig anar oblidant de la pel·lícula de Capra fins que, per casualitat, un bon dia, vaig veure a la TV una altra pel·lícula, titulada Sunset Limited (Tommy Lee Jones, 2011), adaptació d’una obra de teatre del gran-molt-gran Cormac McCarthy (The Sunset Limited, 2006), que me la va recordar. De fet, a primer cop d’ull l’única cosa que semblaven tenir en comú era el tema del suïcidi, ja que a diferència de la macroproducció de la Paramount, The Sunset Limited era cinema de petit format. Tan petit que l’apartat intèrprets ocupava només dos noms: el de Tommy Lee i el de Samuel L. Jackson. Com a escenari: un cau en un apartament pudent, d’un barri encara més pudent, de –efectivament– la pudent i aclaparadora NY. Com a tema, només un: el suïcidi i el sentit de la vida, o de la mort, que ve a ser el mateix. El personatge de Tommy Lee, del qual desconeixem el nom i que en l’obra prèvia de McCarthy apareixia identificat només pel seu color de pell (BLANC), és un frustrat professor d’universitat que ha intentat suïcidar-se llançant-se al metro, aquest Sunset Limited del títol.

Els que vivim a Figueres, ciutat travessada de dalt a baix per la cicatriu de la via del tren, hem sentit tota la vida històries de persones que han trobat la mort al seu pas. Les formes del suïcidi són moltes i variades. A El dios salvaje: El duro oficio de vivir (Planeta, 2003) Al Álvarez ens diu que “siempre hay razones particulares para que alguien prefiera morir de una manera y no de otra”. En l’antiguitat, l’espasa tenia connotacions de mort honorable, en canvi la forca ―potser per culpa del traïdor Judes, que es suïcidà penjant-se― era considerada una mort indecorosa. La predilecció per llançar-se d’un pont o a les vies del tren, semblen en canvi cosa de la modernitat. És llavors, amb el peu suspès ja a l’aire, quan se li apareix a BLANC el bon samarità de Samuel L. Jackson (NEGRE), un exconvicte, exalcohòlic i exdrogoaddicte amb una vida marcada per la violència que en el pitjor moment va trobar Déu i s’hi va reconciliar, per arrencar-lo de les urpes de la mort i obligar-lo a viure. Costa no veure-hi a Clarence, l’àngel de la guarda de la pel·lícula de Capra.

En el seu pis de merda i amb el seu exemple de merda de pres que ha trobat Déu en el cul del món, NEGRE tracta de convèncer BLANC de les bondats de viure en aquest món. S’inicia així un prodigiós joc dialèctic on BLANC, que ho veu tot negre, no es deixa enganyar. Ell sap que la vida no val res i les persones que hi viuen menys. Ho diu sense ressentiment, no ha patit cap mal radical. Senzillament és al cap del carrer on l’ha dut una existència de reflexió i coneixement. Andrés Hurtado a El árbol de la ciencia (1911) també es treia la vida perquè el coneixement no li permetia d’ésser feliç. Els arguments són bales en boca dels dos homes. A la fi, però, el personatge interpretat per Tommy Lee prefereix ofegar-se abans que agafar-se a aquest salvavides –a aquest autèntic clau ardent– que és la fe salvadora de Crist que li ofereix l’altre home. L’àngel negre no es guanyarà en aquest cas les seves ales. No hi haurà final feliç. El pobre NEGRE, que ha salvat el seu cos, no podrà salvar la seva ànima, i BLANC abandonarà el cau prometent tornar-ho a intentar. Cada 20 minuts passa un Sunset limited.

Albert Camus va deixar escrit que “Jutjar que la vida val o no val la pena d’ésser viscuda és respondre la pregunta fonamental de la filosofia”. Quasi res. No fa gaire, vaig llegir que un jutge havia imposat l’obligació de veure Que bonic és viure! a un home que havia provat de suïcidar-se ―per donar-li esperança i ganes de viure, suposo― i vaig pensar si George Bailey hauria estat capaç d’evitar el suïcidi d’aquells altres Georges Baileys de Granada i de Burjassot, o d’aquell Pare Noel de Los Angeles que va tenir la consideració de treure’s el vestit abans de suïcidar-se, per no tacar el Nadal amb la sang de la seva desesperació, més que res. Segurament no hauria canviat gran cosa. La xerrada catàrtica de NEGRE també fou inútil. El testimoni de la seva experiència no fou suficient per a BLANC. Cadascú ha de recórrer el seu propi camí, suposo. A alguns, aquest camí els durà a la salvació i a d’altres a les vies del Sunset Limited. La felicitat no es deu poder imposar com una multa o una condemna. La vida tampoc, segurament. No sé si una mentida que sabem que ho és fa la vida més bella, com quan érem nens, la nit de reis. No en tinc ni idea, si la vida val o no val la pena. Tampoc era aquest el propòsit d’aquestes línies, la veritat. Avui, només els volia explicar com em vaig reconciliar amb George Bailey i com, després d’una colla d’anys, l’he tornat a veure córrer pels carrers nevats de Bedford Falls. No sé com he acabat parlant d’altres coses.