Demà és catorze

13.07.2018

Ahir es van lliurar els premis Nacionals de Cultura i me’n vaig alegrar especialment per dues amigues que han estat reconegudes.

Eva Piquer | © David Ruano

En primer lloc, l’Elisabet Vallvé i Agustí, que actualment dirigeix amb el seu company Oriol Ferre el Centre de Titelles de Lleida. L’Elisabet és la continuadora d’una vocació teatral que arrenca amb el seu avi, Andreu Vallvé i Ventosa i continua amb el seu pare, Joan-Andreu Vallvé i Cordomí, però també és filla i hereva de la tenacitat de Julieta Agustí, una dona d’una empenta extraordinària, que vam perdre fa uns anys. Escenògraf, pintor, professor i escriptor, Andreu Vallvé era també l’avi d’artistes com Pau Vallvé o Arnau Vallvé (Manel). De petit vaig tenir la sort de conèixer l’Andreu Vallvé i de llegir les seves obres per a nens. Recordo amb afecte Els set fills del tintorer i la novel·la En Xeu se’n va a l’Oest, publicada als anys setanta a Els grumets de la Galera, que va il.lustrar precisament el seu fill Joan-Andreu, amb uns dibuixos que també tinc gravats a la retina. Abans de fer titelles en Joan-Andreu Vallvé ha estat dibuixant, i tot el que ha imaginat sobre l’escena abans ho ha plasmat sobre el paper, perquè no hi ha titella sense dibuix previ. Ara el CoNCA ha reconegut el Centre de Titelles de Lleida, fundat pel Joan-Andreu i la Julieta, per la feina de molts anys, per la seva qualitat artística i la seva resistència, per haver convertit Lleida en un pol inernacional de primer ordre en l’àmbit titellaire. La Julieta Agustí n’estaria molt orgullosa si ho pogués veure, com n’estem nosaltres.

També sento orgull de gremi amb el premi que ha rebut Catorze, el digital de cultura fundat per Eva Piquer, una periodista que en lloc de llepar-se les ferides després de l’escampada de l’Avui i del seu desengany amb la política, es va llançar a crear una publicació amb segell personal, des de la qual ha sabut encomanar cultura amb bon criteri i entusiasme. L’Eva ha estat capaç de dibuixar aquest pont intangible que relliga l’art amb l’emoció. Ha connectat poetes amb rapsodes, escriptors amb il·lustradors. I ho ha fet obrint un espai inèdit en català per a l’expressió d’una intimitat que molts lectors necessitaven compartir. I diria que ha fet escola, perquè al seu voltant han sortit veus que han anat teixint amb bon gust una sensibilitat i un to que dóna una gran identitat a Catorze.

El fet que hagi congregat una audiència formidable per a un digital cultural en català demostra que hi havia un espai per a aquesta aproximació a la cultura. Els èxits, però, no són fruit de l’atzar. Catorze és també el resultat de moltes hores de feina, de la capacitat de viure plenament una obsessió. And last but not least, al llarg d’aquests quatre anys, l’Eva ha sabut convertir un moment vital dolorós en una font de consol per a molta gent. Llarga vida!

Demà és catorze.