De generació perduda, res.

De dónde venimos no significa nada.
Hacia dónde vamos
y lo que hacemos para llegar allí,
es lo que nos dice qué somos.
Joyce Carol Oates

Tenim entre vint-i-pocs i més de trenta i no, no som una generació perduda, com algun valent s’ha atrevit a dir. No estic disposat a què ens bategin amb aigua maleïda amb aquest nom. Ni molt menys. Però m’explicaré. Crec que aquells qui parlen de generació perduda ho fan tenint en compte termes purament econòmics. Pensen en atur, cotitzacions, pensions, blablabla… És normal, la situació és greument preocupant. Gairebé la meitat del jovent en edat de treballar no ho està fent i això passarà factura. És un problema polític, social i econòmic. Però a mi m’agradaria anar més enllà en tot això que vivim i treure alguna conclusió absolutament personal.

Dins del grapat de gent que forma aquesta generació, n’hi ha alguns aparentment més afortunats. (1) Són aquells qui treballen, ni que sigui per quatre duros, en alguna cosa que els fa mitjanament feliços i els estalvia els maldecaps que provoca la sensació d’haver de sobreviure, econòmicament parlant. Dins d’aquest grup, en canvi, podríem fer una divisió. Per una banda, trobem: 1.1 aquells qui, a més de viure del que fan i no tenir maldecaps, gaudeixen de l’exercici professional, i 2.2 aquells qui, malgrat viure del que fan i no tenir maldecaps, veuen com una mena de buit els va ocupant per dintre: bé perquè no se’ls valora com es mereixen, o bé perquè tenen certes inquietuds que no podran satisfer en aquell lloc de treball.

Els menys afortunats de tot això, (2) són els qui busquen feina i no la troben, o els qui directament han desistit en l’intent. Per a aquests, l’angoixa que els ocupa és encara molt més gran que la del grup anterior. A Martín (Hache), la pel·lícula, Adolfo Aristarain feia una reflexió interessant en relació a això, i ben certa. Fixeu-vos. Quan estudies: bé! ets un bon paio que s’està formant per tenir un futur; quan treballes, bravo!, una persona responsable, decent. Si estudies i treballes, encara millor, ets l’exemple a seguir, el gendre perfecte. Ai, però compte! Si no fas res de tot això, què? Què passa si ja has estudiat, fins i tot has treballat, però ara, ves per on, no pertanys a cap grup? Doncs, amic, no existeixes. Així de cru. Ets un destorb per a la societat, que és a la vegada la corresponsable del teu atur i el dit acusador que t’assenyala.

Aquest segon grup és el més ferit de tots i us diré el perquè. Som tots aquells i aquelles que, havent assumit que no existim, veiem com es constata aquesta realitat diàriament. És la síndrome del mail sense resposta, com m’he atrevit a anomenar-la. Sí, ja sabeu, això d’enviar un currículum o una carta de presentació que no es llegirà ningú i que mai et serà resposta. També li podem dir la síndrome de fer maco el currículum: ara el faré més original, ara més discret, ara més vistós… Ai, espera, espera! Ara treuré la part que diu que sóc llicenciat en publicitat i periodisme per poder treballar a una botiga de roba. Doncs això.

L’angoixa la causa, curiosament, més que la preocupació per no trobar feina, la constatació de veure que no existeixes. Ets un peó destituït del càrrec, un jornaler sense ordres per complir i, en definitiva, algú a qui no es posa a prova. I jo crec que l’ésser humà necessita ésser provat diàriament –sigui pels altres o per un mateix– per alimentar el seu esperit.

Ara ve la part maca de l’assumpte. Va, que no tot seran penes –riguem i follem , que de moment és gratis–. Dins de tot aquest grapat de gent hi ha uns quants disposats a fer la seva, plogui, troni, o s’enfonsi el món. M’hi incloc. Ens hem adonat que, per donar resposta a les nostres inquietuds –ja sigui en el camp del periodisme o en qualsevol altre– només cal voler fer-ho. Jo ho faig mitjançant un blog, però d’altres ho fan tirant endavant per ells mateixos la seva música, el seu llibre, la seva obra de teatre, la seva empresa o el seu viatge, tant és. Ens han ensenyat, tradicionalment, a esforçar-nos per que ens obrin portes professionals. No està malament, però… Carai! Per què ha de ser algú altre el qui s’adoni d’aquest esforç, d’aquest convenciment personal de voler existir, o d’aquestes inquietuds? Per què hem d’esperar tota la vida a que ens obrin una porta quan tenim les eines suficients per construïr-ne una de pròpia? Potser no ens donarà de menjar, ni ens ajudarà a pagar les factures. O potser sí, si volem. No se sap si no s’intenta. Només cal fer un glop de valentia i decidir-se. I estar a l’atur no vol dir estar aturat, senyors. Oscar Wilde va dir que el treball és el refugi dels qui no tenen res a fer. Jo, a tu que em llegeixes, et dic: si no treballes, destorba; l’important és participar.