Castells i Planas, la festa continua

29.01.2015

El passat dimarts 27 de gener, a la Biblioteca de Catalunya, la companyia La perla 29 van ser amfitrions de la presentació del llibre de Damià Barbany Castells i Planas de Cardedeu, Oriol Broggi va donar la benvinguda en un escenari de pedra antiga. Tot i l’expectació, no era una estrena teatral. Era la celebració d’una trajectòria basada en l’amor per l’ofici, en la feina feta amb entusiasme contagiós i amb honestedat. Ningú va fer comèdia.

Josep i Jordi Castells. © Miquel Llach

Asseguts entre l’autor i l’editor del llibre i amb un teló-pantalla darrere, potser per primera vegada en Josep i en Jordi Castells eren protagonistes davant del públic. No hi va haver protocol, ni plúmbies paraules institucionals ni artifici, perquè abans havien anat saludant, un per un, els tres-cents espectadors i amics. Els nens i joves Castells, parents i col·laboradors es barrejaven amb amics de Cardedeu, professionals del món del teatre, cares conegudes¸ companys escenògrafs, músics, artistes plàstics, fotògrafs, amics retrobats, tothom atent i disposat a assistir al prodigi de veure com el treball dels germans bessons de Cardedeu ha fet possible, en incomptables ocasions, que les carabasses es transformin en carrosses.

Les paraules d’agraïment de l’editor i l’explicació de Damià Barbany tant de l’estructura del llibre com del projecte en què s’emmarca, van precedir les paraules improvisades d’en Jordi i un breu resum del camí seguit llegit per en Pep. Però els ulls se n’anaven a la petita pantalla en la que una darrere l’altra, es van projectar més de tres-centes imatges de la feina feta. Una crònica visual impressionant de la versatilitat tècnica i la passió creativa amb què al llarg de trenta-cinc anys han transcrit i donat forma a les idees d’escenògrafs i directors escènics de tota mena, en medis diversos com el teatre, el cinema i la televisió. Del primer croquis al darrer detall, vol dir un procés que demana gent experta i una gestió impecable, potser això explica que, a poc a poc, el dream team l’hagin format amb els de casa.

Joan Lluís Bozzo, recordà els dubtes inicials per emprendre el camí del teatre i l’admiració que suscitava la solidesa de tot el que feien aquells “nois de poble” que havien après a pintar parets amb el seu pare que també els anava a recollir a l’estació quan tornaven de l’Escola Massana. Va aturar-se en un detall important: les mans dels germans Castells, la seva gestualitat i precisió en dibuixar una sanefa, la seva textura de pell tacada de pintura, la seva seguretat amb tota mena de materials i recursos.

Joan Font evocà la col·laboració i l’ amistat des del primer espectacle de Comediants i el sentit de festa desbordant i compartit fins i tot per la gent del Living Theatre davant d’una paella gegant.

D'esquerra a dreta: Jordi Castells, Damià Barbany besant Pep Castells i Alfred Arola | Foto: Montse Campins

D’esquerra a dreta: Jordi Castells, Damià Barbany besant Pep Castells i Alfred Arola
| Foto: Montse Campins

Jordi Milán explicà l’impacte de les primeres col·laboracions entre La Cubana i els germans Castells, a més fer-los conèixer el velcro han estat sempre còmplices de tots els seus muntatges i pel·lícules, la sèrie de televisió “Les Tresines” exemplifica la màxima sintonia creativa. Mario Gas rememorà l’atenció amb què aquests “constructors” d’espais efímers sempre han escoltat les idees més agosarades o l’ expectació que suscitava l’arribada al teatre dels vehicles amb els elements escenogràfics a punt de muntar. Va subratllar, però, que el més important és la qualitat humana d’aquesta troupe o clan o nissaga “de Cardedeu” que Pepe Rubianes admirava de tot cor i dels que un dia va comentar a JL Bozzo: “… es que además son felices!”.

Si és difícil transcriure el fet teatral en format de llibre, encara ho és més encabir en una crònica la intensitat d’aquesta presentació que va cloure Oriol Broggi reconeixent el mestratge inqüestionable dels Castells: ells i elles. Al final, van ressonar aquells aplaudiments tan forts de quan el públic es posa dret.

Al costat de breus moments de silenci emocionat no hi va haver lloc per a la nostàlgia, perquè la Núria i la Marta segueixen les passes d’en Jordi i la Carme. En Lluc Castells, com en Josep i la Teresa és, des de fa temps, un escenògraf i figurinista de traç ferm. Els néts van ocupar-se de repartir les flors. El llibre, documentadíssim, és preciós per mirar i llegir sense presses. És ple de converses, crítiques, descripcions i referències als procediments propis de l’ofici, un passeig per un dels capítols més brillants de la recent història de la nostra cultura.

Vet aquí que la festa continua.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Bon resum de la festa i del fons . De l’emoció i la fermesa. Treball, treball, treball i genialitats.
    I sempre recordant el nom del poble: Cardedeu. Incomprensió per a molts d’aquells que no son del poble.
    Com una mena d’anonimat: Castells i Planes. El pare i la mare…i el poble. Després segueixen els fills, nois i noies i els nets. Entremig els amics. Fidels i a l’ombra, com ha de ser.
    Enhorabona i gràcies per la crònica.
    jaume rodri