Anna Dodas i un clam modest contra el silenci

Aquest dimecres, 20 de gener a les 20.30h, l’hOriginal acull un acte sobre Anna Dodas, en què es parlarà sobre la jove poeta —desapareguda l’any 1986— i es llegiran alguns dels poemes que va deixar escrits a la seva obra, Volcà. Hi participaran Blanca Llum Vidal, Mireia Calafell, Mireia Vidal-Conte, Francesc Gelanch, Arnau Pons, Cinta Massip, Jordi Condal, Annie Bats i Ramon Sauló. Recuperem aquest article que Mònica Boixader va escriure sobre la poeta.

L’Anna Dodas posseeix tot allò que cal per esdevenir una llegenda i, malgrat això, l’ombra d’un oblit cada vegada més opac plana sobre el seu nom. L’Anna avançava pel camí per on han avançat els noms més afortunats de la literatura catalana. Va néixer sota el mateix sostre que Verdaguer, a Folgueroles, l’any 1962. Havia estudiat Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona, estimava la música i escrivia contes i sobretot versos i afirmava “Jo sempre he escrit”. L’any 1986 va guanyar el premi Amadeu Oller amb el poemari Paisatge amb Hivern que va ser editat per Edicions del Mall amb partitures de Josep Baucells. El seu poble verdaguerià, els seus versos premiats i de seguida publicats i el seu tarannà xiuxiuejaven que el seu futur literari estava, segur, farcit de llum, talent i sort.

Però l’agost de l’any 1986, l’Anna i una amiga viatgen cap a l’Alguer i són assassinades en un bosc prop de Montpeller. Marxa inesperadament, amb vint-i-tres anys, i no és una ximpleria considerar que marxa, també, amb ella, la intenció d’escriure altres versos i narracions que haurien fet enaltir el seu nom al llarg dels anys. Marxa, per tant, una possibilitat d’engrandir i elevar la nostra literatura. Deixa sols uns quants poemes, que es publicaran pòstumament l’any 1991 al recull El volcà (Ed. 62), juntament amb Paisatge amb Hivern i Poemes esparsos i esbossos. I després de tot això ve ell, el silenci. Un silenci injust i incomprensible com la seva mort, que va tenir més ressò que no pas la seva persona -i amb la seva pesona dic la seva poesia-.

Per què? Tot un misteri. Tot i que podem fer hipòtesis… És veritat que el fet de néixer a Folgueroles després de Verdaguer i voler dedicar-se a escriure és, alhora, un honor i una desgràcia, i que un nom tan gegantí pot eclipsar-ne un de novell. Però més enllà d’això, i en el cas de l’Anna, és evident que era una virtut i un indici de bon auguri. Es fa difícil entendre, doncs, perquè el seu nom s’ha anat difuminant a poc a poc. Era jove, sí, però ja havia guanyat premis de renom, publicat i enlluernat a figures importants com Jordi Sarsanedas o Maria-Mercè Marçal, que un dia va dir a l’Anna “Hi ha poemes que m’agradaria haver escrit jo”. Tot i que em reca pensar-ho, la seva mort, turbulenta i tràgica, podria haver estat una porta desafortunada perquè es parlés d’ella, i de retruc, d’allò realment important: la seva obra.

La realitat poetitzada d’Anna Dodas és, com va dir Marçal, “més a prop del terrible que del bell”. Sovint balandreja entre l’explosió sorollosa de la natura –com una fúria que fa vida i fa mort-, i l’angoixa palpitant amagada rere les paraules petites, els silencis o les ombres – on hi ha les voluntats ocultes i les cavil·lacions fosques dels homes-. Cada poema com la respiració d’allò que expressa, en la forma, en els sons, en el sentit. Així, molts poemes són nocturns i d’altres evoquen imatges del somnieig. Paisatge amb hivern és un llibre de quietuds, de blancs, de fred, d’ulls atònits, expectants d’alguna cosa misteriosa que ha d’esdevenir-se –potser la mort?-. “Cremen endins endins/ les llars enceses/ profundes./ Aquesta tova catifa/ vermella taronja/ és el foc/               les flames blanques./ Trontollen indecisos els camps/ de neu./ Terribles ombres/ allargassades/ als marges.” El Volcà, que consolida l’imaginari molsós i bategant de l’autora, és un llibre viu i nu. “què fora més plaent que una/ barca menada per una gran mà/ que la pell d’un xai, la neu/ per enfonsar-hi els dits/ que les ales fulgurants/ d’un àngel mort o que el sexe/ humit, bosc emboirat? ” Hi llegim encara tot allò del llibre anterior, i ens ve de nou en alguns poemes la calma estripada, l’esdeveniment misteriós, i un altre retrobament amb la calma, que no és la d’aquell que espera com a Paisatge amb hivern sinó una de menys concreta i més ampla, a voltes amb regust de terra molla, a voltes d’univers.

Hi ha, d’una banda, l’obra silenciada per una mort prematura que mai no sabrem, i és amarg però irremeiable, i de l’altra, l’obra que tenim: vàlida, coherent en si mateixa, fins i tot envejable. Aquesta darrera, en la qual podem treballar, és silenciada, avui, per la manca de promoció per part de les institucions. Cap institució no la gestiona. I reposa, immòbil i vigent, sota la pols. És cert que en algunes ocasions s’han fet reconeixements literaris, però han estat més emotius que efectius, massa aïllats entre ells i fruit de nobles voluntats individuals. És cert que existia el premi biennal Memorial Anna Dodas, però fa dos anys que s’ha aturat per manca de col·laboració. Cal dir, encara amb una certa prudència, que aquest any hi haurà una reedició d’El volcà.

I hem de voler que sigui un dels fils que desembolica el cabdell d’aquest silenci; per ella, per la literatura catalana i pels lectors. I llançar un clam a les institucions que digui: Rescateu-la d’aquesta segona mort que tampoc no es mereix i homenatgeu-la. Ço és, parleu-ne, reediteu-la, poseu-la a les mans dels lectors anònims que l’esperen i no ho saben i que estaran, per força i seny, encantats de conèixer-la. Feu que no sigui, només, “pols d’ossos, d’estels i de nèctar”.