Adéu a Christopher Lee

La setmana passada va morir Christopher Lee, un dels grans dràcules del cinema. Tots l’hem vist sortint del taüt, amb la capa ben posada, els ullals descomunals, la mirada de desig, pertorbadora, i una figura que no es reflecteix als miralls. Tots l’hem vist i l’hem patit i somiat, però no sé si tots l’han vist en dues pel·lícules de Pere Portabella. Cua de cuc. Vampir (1970) i Umbracle (1972).

Tot va venir en ocasió que Ch. Lee era aquí per rodar una de tantes pelis de vampirs i rosses, ara dirigida per Jess Frank, és a dir, Jesús Franco. I diuen que Joan Brossa va tenir la ideia. Filmar l’actor fent el personatge, filmar la persona que és l’actor. Brossa explica que “al gran actor li va interessar el projecte, consistent en el fet que a través de la història de la mateixa pel·lícula anés encadenant una sèrie de situacions en les quals la gent el confongués amb Christopher Lee, malgrat que representava que no l’era, amb la qual cosa s’explotava tot el seu carisma”, deia l’avantguardista municipal.

Brossa i Portabella van partir peres i, mira, ara tenim dues pel·lícules. A Cuadecuc, en blanc i negre, Portabella filma escenes, decorats i part del mateix rodatge de la pel·lícula de Jess Frank. Una plaça. Plou. Algú que corre fugint de la pluja. El carruatge que va al castell, passant per un bosc, i els arbres i les ombres dels arbres, tot molt accelerat, en un blanc i negre marejador, hipnòtic, també. I cap veu, només algun soroll, i sons, i la música de Carles Santos, en aquells anys en que no sabia com sortir-se’n de les vuit notes, a més de bemolls i sostinguts, coixinets que en diuen ara a la telefonia i a la informàtica. (I, si us plau, que algú amb bemolls, expliqui perquè del dibuix del sostingut –és a dir, el que indica un semitó més alt que la seva nota—se’n diu coixinet). I molt al final, veiem Christopher Lee, cansat però somrient. Ha acabat la feina. Es treu les lentilles, el bigoti, els ullals, es desmaquilla. I ara som al Tinell; ens llegeix les darreres pàgines de la novel·la de Bram Stoker.

Perquè es vegi com era el país, Cuadecuc no es va poder estrenar; la censura la va tombar. D’Umbracle en tinc molts menys records. Lee sense capa ni dents vampíriques, sinó amb americana, camisa i corbata, cantant, i després recitant (Poe, potser?). No en sabria dir gaire cosa més. Fa tants anys de tot això. La memòria es desguitarra i encara que sé que puc teclejar uns codis, unes paraules, i reveure el film, però sé que no ho faré. No, ara serà una altra cosa, ara no tinc aquells anys, ni aquella mirada, ara tinc el record d’un dràcula que es treu les dents i un Christopher Lee, somrient, alleujat: he acabat la feina.