Volem espectadors actius!

Els passats 22 i 23 de novembre es va celebrar a la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona el congrés Be SpectACTive!, una trobada per debatre el paper de l’espectador actiu en la creació escènica contemporània. Dos dies de xerrades, tallers i taules rodones on es va reflexionar, des de la teoria i la pràctica, sobre l’empoderament de l’espectador en la presa de decisions, les residències artístiques i la democratització de les arts escèniques.

Nosaltres, gent ocupada, només ens vam poder apropar al congrés el dimarts al migdia, arribant de ple a una taula rodona moderada per Pep Salazar, coordinador del Postgrau de Gestió i Producció d’Espectacles. Vam sentir la intervenció de Liz Wilson, directora del The Takeover Festival, a York (Anglaterra), un festival organitzat en la seva totalitat per joves de menys de 26 anys. El Takeover va néixer el 2009, i des de llavors una junta integrada per entre deu i vint joves s’encarrega de prendre totes les decisions, programar i organitzar un festival on participen una vintena de companyies. Els joves tenen l’assessorament d’uns mentors, això sí, però tota la responsabilitat recau sobre ells pel que fa als pressupostos i i la gestió del festival. No cal tenir experiència en el camp teatral, tot i que la majoria d’aquests joves volen dedicar-se professionalment a la gestió cultural, i el Takeover és una referència que queda molt bé als seus currículums.

Després va arribar el torn de Jordi Duran, director artístic de FiraTàrrega, que aquí coneixem prou bé. Duran va voler deixar clar que ell és només una tercera part de la direcció “tricèfal” del festival: Mike Ribalta s’encarrega de l’àrea de Professionals, i Oriol Martí Sambola de la direcció executiva. Duran va deixar clar que prefereix el contacte de tu a tu (“Ara em sento com un home blanc privilegiat en una torre d’ivori”), i és veritat que la distància entre l’escenari i el públic de l’Aula Magna de la facultat (amb uns quadres terrorífics penjats a les parets amb senyors que ens vigilaven) no era el més adequat per a una comunicació a nivell humà. El director va parlar del programa de suport a la creació de FiraTàrrega, on les companyies fan residències d’un mes a Tàrrega per crear els seus espectacles, i al mateix temps els veïns poden assistir a assajos oberts. “Els targarins han sigut testimonis de la història del teatre a Catalunya”, afirma, per la qual cosa la seva opinió és tinguda en compte. També va parlar dels eixos que han articulat les tres edicions (passada-present-futura) de la fira: transculturalitat, participació i espai. I va parlar de l’amateurització de la gestió cultural que patim a Catalunya, on als pobles i les ciutats petites la cultura s’organitza des d’associacions o entitats amb molt bona fe.

En ser preguntat sobre exemples concrets de la participació dels targarins en espectacles de la fira, Duran va esmentar l’espectacle inaugural de l’edició passada, on la companyia Artonik va treballar amb veïns de la ciutat, l’espectacle Terra Condere de la companyia Silere o el treball de Carla Rovira, amb la facultat de Pedagogia de la Universitat de Lleida (Most of all, you’ve got to hide it from the chicks). Encara en el torn de preguntes, Liz Wilson va dir que en els temps de sobredosi de festivals a Europa, el que hauria de tenir un bon festival per a distingir-se de la resta és la integració i participació dels habitants del lloc on es celebra. Lucca Ricci, director del Kilowatt Festival a Sansepolcro (Itàlia) i un dels impulsors del Be SpectACTive!, va reivindicar que a ell no li importa treballar amb “no experts”, i que encara que hi hagi persones que confonguin els conceptes “escenografia” i “coreografia” això no vol dir que siguin menys vàlids a l’hora de participar en la presa de decisions d’un festival.

A la tarda, després d’un dinar informal a peu dret ideal per a fer contactes (no vull posar networking) i intercanviar targetes de visita, es podia triar entre diferents tallers (no vull dir workshops) sobre diversos temes al voltant de la participació del públic en les arts escèniques i la gestió cultural. Servidor va anar al taller moderat per Xavier Torrens, politòleg i sociòleg i professor de política cultural, que comptava amb la participació de Joan Morros, l’artífex de la reobertura del Kursaal de Manresa a través de l’associació El Galliner. La sessió va ser un debat obert entre els participants, la majoria programadors, però també responsables de comunicació i màrqueting de teatres o estudiants del Màster de Gestió Cultural. Es va parlar sobre quina formació específica hauria de tenir un programador i quins han de ser els criteris a l’hora d’el·laborar una temporada. També es va debatre sobre el paper dels espectadors en les programacions, a l’hora de donar l’opinió sobre temporades passades o intervenir en el disseny de les futures, i si els programadors o directors artístics poden sentir el seu càrrec amenaçat d’alguna manera per aquestes “intromissions”. Les dues responsables de comunicació i màrqueting de L’Auditori de Barcelona van explicar com creuen que els programadors mai pensen en aquestes àrees, i com una proposta per bona que sigui s’ha de saber explicar i vendre bé. Un professor argentí va definir molt encertadament com abans la programació era una mena de “caixa negra”, on màgicament apareixien els espectacles, i que avui en dia el programador ha adquirit un paper de curador o comissari, ergo equiparat gairebé a l’artista.

David Marín, responsable de la Nau Ivanow, va destacar com en els últims tres o quatre anys les sales petites han anat augmentant progressivament la seva ocupació, però que és molt difícil establir un diàleg amb les escoles i els instituts a l’hora d’apropar les arts escèniques als espectadors més joves. Es va debatre intensament sobre el paper del món de l’ensenyament en la creació de nous públics, i de quina manera aquest paper també ha de ser adoptat pels pares, que no poden delegar-ho tot a l’escola. Va sorprendre el cas d’un auditori d’Amsterdam que, vista la dificultat d’apropar els joves a la música, han desistit d’aquest tasca: “Ja vindran quan tinguin quaranta anys”, defensen. També es va parlar de la conveniència dels comités assesssors o les direccions bicèfales dels equipaments, i es va parlar del cas del Mercat de les Flors, on fa dues temporades els espectadors van votar quins espectacles volien que obrissin la temporada (mesura que no va ser presa massa bé per algunes companyies). Finalment, i a instàncies de Margarida Troguet, gestora cultura i exdirectora artística de L’Escorxador de Lleida, Joan Morros va explicar la seva experiència amb l’associació El Galliner, de quina manera van impulsar la reobertura del Kursaal de Manresa i com es reparteix la programació per edats.

A la tarda va tenir lloc una sessió més pràctica, que va començar amb una taula moderada per Cesc Casadesús, director del Mercat de les Flors, el qual es va declarar “content d’estar envoltat d’artistes”. En primer lloc, i citant el flamant programa del Sâlmon, va demanar al públic que penséssim en la nostra primera experiència escènica o en aquella que va fer que ens decidíssim a dedicar-nos a la creació o estudi del teatre. A continuació va començar la seva intervenció Bridget Fiske, que va explicar el seu projecte YES move. NO move. MOVED? Provinent de Perth (Austràlia), Fiske és la coresponsalbe d’un projecte basat en l’empatia, els “subjectes de diferència” i les fronteres, on mitjançant el cos i la veu es treballa amb comunitats de diferent índole. Ens va explicar el projecte que va a dur a terme a Romania, la República Txeca i Eslovènia, on a partir d’entrevistes a migrants i gitanos van presentar unes peces basades en la dansa, les cançons i els jocs. A través de tallers a centres d’acollida de refuigats, i compartint moments dins i fora de l’espai creatiu (l’inevitable arròs col·lectiu) el seu projecte busca investigar sobre com expliquem una història: mitjançant el teatre verbatim, els dibuixos o la dansa, etc.

Després va arribar el torn de Roger Bernat, que va posar aquest vídeo i el va anar comentant. Es tracta d’un projecte realitzat el 2014 a Santiago de Xile, on es va construir una maqueta de fusta del Palacio de la Moneda per traslladar-la, a mode de processó, fins La Legua, un dels barris més pobres de la ciutat. La maqueta, de dos per dos metres de grandària i 160 quilos de pes, va fer el recorregut que fan las mingas, en un trajecte que va durar dos dies. Durant la marxa, diverses entitats i associacions de Santiago de Xile podien accedir a la maqueta i pronunciar el seu discurs presidencial, cosa que permetia que el govern, finalment, escoltés les peticions del poble. Organitzacions com el Colectivo Utópico de Disidencia Cultural, el Sindicato de trabajadoras sexuales Amanda Jofre o el Movimiento Furiosos Ciclistas, entre d’altres, van participar a l’acte, en una manera mòbil d’ocupar el palau presidencial ni que fos per uns minuts. El fet que la processó arribés fins al barri de La Legua (després de passar pel cementiri on està enterrat Salvador Allende) va ser una mena de reparació històrica: finalment el govern estava “allà”. Bernat va explique que la majoria d’associacions no volien participar d’un acte organitzat per un gran festival oficial (Santiago a mil), per la qual cosa els va haver de contactar personalment. La peça també es va veure a museus, on es podien sentir els 51 discursos que es van pronunciar durant el trajecte.

A continuació va arribar el torn de Prisca Villa i Jérôme Devaud, que van presentar el seu projecte Nuovo Cinema Neo Cinetico. Des del 2009 han creat dotze obres o “pel·lícules”, que de fet són creacions nascudes on site i que no són estrictament pel·lícules. La gent és citada a una sala de cinema, un dia i una hora, com si es tractés d’una projecció normal. Després s’obren les portes de la sala i la gent surt al carrer, on comença una ruta d’aproximadament un quilòmetre on els espectadors trobaran unes nou-centes fotografies penjades a les parets i el mobiliari urbà del recorregut. La particularitat d’aquest storyboard mòbil és que cada instantània es col·loca al lloc on va ser presa, permetent una comparativa entre realitat i representació. La companyia fa un treball d’immersió al lloc on han de treballar, durant una setmana, on fan recerca, van a associacions i escoles, i sobretot escolten molt als veïns del barri. La creació es fa a partir de la ficció, no hi ha cap intenció de fer un documental sobre el lloc, i al rodatge sempre hi ha una gran escena col·lectiva, seguida d’una festa on els veïns es coneixen. El muntatge es fa paral·lelament amb la banda sonora, que acompanyarà els espectadors durant el recorregut (literalment) i finalment l’screening uneix tot tipus de públic, des del que ha participat al rodatge fins als que esperen o no veure un film convencional.

A la tanda de preguntes es va produir un moment molt interessant: una espectadora va preguntar a Roger Bernat sobre l’ètica dels seus projectes i sobre com se sent després “d’abandonar” les comunitats amb qui treballa. Bernat, amb la sinceritat i genialitat que el caracteritza, va dir que per a ell el públic no és un ornament sinó una part essencial de les seves obres, però que les comunitats duren el temps que duri la peça en concret. Insistit sobre les qüestions ètiques o morals de les seves creacions, Bernat va respondre que el públic és adult i ve perquè vol, i que a ell no li importa si el dia després que ell marxi s’obliden completament del seu projecte. També li van preguntar si es considera un artista i si rep subvencions, i Bernat va respondre que evidentment que sí a la primera i que està orgullós de rebre diner públic i “repartir-lo com si fossin flors” al barri més pobre de Santiago de Xile, com si fos Jesucrist. Ens encanta aquest senyor.

La sessió va acabar amb la presentació sobre el festival Sâlmon i la manera com s’explica al món per part d’una de les seves directores, Elena Carmona, que va confessar que encara que aquesta sigui la cinquena edició és des de l’any passat que “tenim el festival que volem”. Ens va ensenyar la seva web (SSHH!! HEYY!! BLAHH!!) i va donar pas a Carme Torrent, de l’Espai Nyam Nyam, que va presentar el seu projecte Todo lo que me gusta es ilegal, inmoral o engorda, trobades d’artistes i convidats de tota mena al voltant d’una taula, i Air-condition que es podrà veure dins del Sâlmon.

La primera jornada va acabar oficialment amb un sopar al vestíbul del Mercat de les Flors, però servidor de vostès es va retirar a casa. De tant en tant també està bé passar una vetllada al sofà, sota la manta i acariciant un gat negre.