Vivian Maier. La caçadora d’instants.

L’obra fotogràfica de Vivian Maier (Nova York, 1926 – 2009) planteja reptes fascinants.  Fou la seva una existència circumspecta a voluntat pròpia. De fet, pocs són els detalls que fins ara omplen la seva biografia. Una biografia a completar si es vol copsar millor el seu treball com a fotògrafa. I és que Maier encobrí a tothom el seu ofici en el decurs de quatre dècades. Darrere de cada imatge hi ha una història: la fotografia és la història de la realitat en múltiples fraccions de temps.

Una realitat en la qual s’emmirallava. De manera obsessiva, Maier va emprar un mètode intuïtiu en la captació d’imatges. Els motius, gairebé sempre els mateixos: les escenes de carrer a urbs com Nova York i Chicago. Hi ha un cert estructuralisme en l’aproximació al tema. Abunden els retrats obtinguts furtivament sense el permís explícit de ningú. Escenes amb rerefons urbà on els subjectes romanen aliens al fet que han esdevingut un objecte fotogràfic: fesomies d’esquena, cossos fragmentats que delaten obertament la tendència de Maier a l’ocultació.

Una ocultació en vida i obra. En vida, perquè el seu llegat de més de 120.000 negatius no es donà a conèixer fins que John Maloof –un investigador de la història de Chicago– va comprar en una subhasta les pertinences d’una anciana quasi moribunda l’any 2007. De fet, Maier a penes revelà en vida poc més de 3.000 còpies. I, precisament, és a parer de la historiadora de l’art Abigail Solomon, que el concepte d’obra entra en crisi en el camp de la producció fotogràfica. Pel que fa al cas, dues són les raons exposades. En primer lloc, la manca –en aparença– d’unitat i coherència en l’obra de Vivian Maier. I, en segon lloc, la ingent quantitat de material que configura la mateixa. Solomon, no pot evitar fer-se una pregunta retòrica: “podem imaginar una obra que consisteixi en un únic treball?” Pregunta que té el seu revers: “podem imaginar una obra consistent en 10.000 imatges?” 

En aquest sentit, és imperativa la influència de la formidable producció d’Eugène Atget. Però és que en el cas de Maier, la fotògrafa mai no elaborà una síntesi del seu treball. No hi ha relat, ni tampoc sistematització. De fet, la seva identitat està en plena construcció i, inevitablement, això qüestiona la idea d’autoria. Una autoritat que es troba en mans alienes –i que ha donat peu a més d’un litigi. El risc d’aleatorietat és inevitable, però a hores d’ara ningú no qüestiona la necessitat de bastir una biografia que recalqui la raó d’una labor tan extraordinària.

Tanmateix, entre els milers d’imatges que darrerament s’han positivat es poden trobar algunes pistes sobre la manera d’observar el món que tenia de Vivian Maier. Sovint –ja he comentat el cas dels retrats– l’autora d’imatges com “Nova York, 1953” –exposada a Foto Colectania– s’amaga en la distància i capta instantànies on la gernació s’enquadra en un fons –obert o no el pla– d’edificis i carrers on la vida es manifesta en perspectiva. Fins i tot, quan s’aproxima a l’escena, Maier fa per alienar-se i passar desapercebuda –com en la vida– de manera que la invisibilitat forma part d’un mètode implacable.

Perquè Maier era una caçadora d’instants que es mimetitza amb l’entorn sense reserves. S’hi emmiralla: troba la bellesa en l’anècdota que eleva a categoria, no sense oscil·lar en la qualitat de les imatges. Maier no és pas Robert Frank, tot i que en la seva iconografia–sobretot a partir de la dècada dels seixanta– sembla haver-hi una deixadesa voluntària en moltes de les seves composicions. És el cas d’una escena com “Chicago, 1963” on es manté l’obsessió per la imatge especular, en aquest cas un toll nocturn en què uns neons es reflecteixen –talment fossin un peu de pàgina gens improvisat– al bell mig de l’asfalt d’un carrer desert.

Capítol a banda són els seus autoretrats, referències egocèntriques a una personalitat que, paradoxalment, sí que es revela a si mateixa. Fragmentada, si cal. Per exemple, en la fotografia on Maier es deconstrueix magistralment en dos petits miralls esfèrics.  En un dels miralls, podem contemplar el rostre concentrat de la fotògrafa. Però, tal vegada, cal mirar dues vegades: Maier fotografiava amb una Rolleiflex de mig format, però també amb guants i el seu inseparable moneder! Es tracta –si tot plegat no és un divertimento– d’un notable esforç d’introspecció, en què es projecta cap a l’exterior la fesomia d’una identitat en relació al món i el seu context. Un ser–en–el–món a través de les imatges. No cal descartar, d’altra banda, el paper fonamental que hi té un situacionisme improvisat i, així mateix, el joc autoparòdic. I, això no obstant, Vivian Maier crea una excepcional seqüència temporal d’autoretrats –tres dècades en total.  En sentit estricte, hauríem de parlar d’un diari de bitàcola en imatges on se’ns mostra una part de la psique de l’autora i, en conseqüència, una inesgotable font d’informació i treball de síntesi a l’entorn del personatge –també pel que fa a les ombres de la seva silueta projectades com a forma d’autorepresentació.

No puc evitar pensar en termes de llenguatge i recordar la cita de Novalis: “precisament, la característica del llenguatge –a saber, que només es preocupa d’ell mateix– ningú no la coneix.” El llenguatge de Maier –encara a establir– beu de la font de l’experiència, obsessiva i discreta, de la immediatesa que l’envolta. Inevitable, al·ludir a la influència d’autors com Robert Frank, Helen Levitt o Diane Arbus. Però, en qualsevol cas, el seu és un llenguatge poètic que es mou entre el símbol i l’univers tangible de les coses. Un món que ella filtra a partir d’una particular sensibilitat a l’hora de plasmar la realitat com a mirall, on l’ésser troba la seva transcendència quotidiana.