Víctor Amela: “La Contra no es toca”

Víctor Amela s’enrotlla com una persiana. És d’aquelles persones que gaudeixen com nens explicant contes i històries que, encara que no siguin exactament tal qual, causen una força d’atracció magnètica on el rigor queda en segon terme. A això li hem de sumar unes ganes tremendes d’aprendre. I una curiositat depredadora. Amela ha conversat en la sessió «A la contra i en vanguàrdia» amb la periodista i gestora cultural Rosa Gil en una última sessió de la Setmana dels Rahola. “He nascut i moriré periodista”, ha dictaminat l’escriptor.

Tot a la vida, però, té un preu. Dorm poques hores. “Això, a la llarga, em matarà, em costarà la vida”, va dir tot coincidint amb Roberto Bolaño, quan el xilè deia que la literatura el cremava i el consumia. Segons Amela, el dia hauria de tenir 32 hores. “I, tot i així, en dormiria 5”. Explica com va començar a La Vanguardia, de becari, en una època on es coneixien dos tipus de corresponsals que acudien a un lloc de notícia: “ per una banda els periodistes i, per l’altra, el senyor de La Vanguardia”. Llavors, va poder entrar al mític mitjà barcelonès gràcies a un conveni de pràctiques amb la Universitat Autònoma. Ell volia anar a El País, confessa perquè “era el referent, el model i el paradís de tot periodista jove”. El seu pare li va clavar una clatellada de realitat i el va aconsellar que anés a La Vanguardia perquè ho tenia més a prop. A 20 minuts de casa. Quines coses té el destí.

Per a ell, va ser una magnífica decisió perquè va entrar com a becari en un diari infestat de velles glòries, on “ens van esclavitzar i explotar”, però exclama de seguida: “afortunadament!”. A la redacció no els manaven a buscar cafès. Els feien sortir a carrer i els donaven el vot de confiança per formar-se i aprendre a passes gegantines. “Fer-te imprescindible és fonamental”, recalca. Amb el temps, encara jove, van venir les primeres columnes d’opinió. “Tenir un espai, dir el que et rotava i a sobre firmar-ho. I, després anar a comprar el diari i llegir-ho era una sensació orgàsmica”.

La Contra: comprensió i compressió 

1998. Arriba la contraportada, un espai sagrat i un dels jardins mediàtics més preuats del país. Prova d’això és que absolutament tot al diari ha anat canviant, exceptuant aquesta secció. Un miracle. La Contra no es toca. “Tots els directors que hi ha passat l’han mantinguda. Saben que no la poden canviar”, afirma Amela. “Es tracta d’un raconet familiar que ha format una comunitat de lectors”, afegeix.

Quines són les claus de l’èxit de La Contra? “Teníem clar que volíem preguntes breus i concretes”. Al principi, eren famosos que els entrevistadors coneixien. Però aviat se’ls va esgotar la llista i van tirar de gent anònima. La resta, ja se sap. Sanchís, Amiguet i Amela, el trident perfecte. L’equació de l’èxit.

L’escriptor confessa que el secret recau en el fet que l’entrevistat se senti còmode. Són converses, en el seu cas, d’una hora i escaig de duració. Parlen, s’entenen, discuteixen i dialoguen. En definitiva, es coneixen. Després, arriba el torn de la cuina, “de la part creativa”. El procés és el següent, segons Amela: “Jo entenc què vol dir l’entrevistat. Passa que potser ho diu malament. Faig que una persona s’expressi bé, de manera intel·ligible”. Amela sap exactament el que sents i, segons ell, ho escriu exactament tal com ho vols dir. “Són dues ces: comprensió i compressió”. Voilà. Així de senzill.

La conversa ha agafat un to més retrospectiu quan Rosa Gil li ha preguntat pel seu passat. Llavors, Amela reconeix: “No sé com he arribat aquí”. Afirma que ha escoltat molta ràdio. Ha après dels millors radiofonistes del país: Luís Arribas, Luís del Olmo o Jesús Quintero. Així, qualsevol.

A la tele, la cosa canvia. Es veu que al principi va ser un patiment absolut. “Venia de fer periodisme escrit. El primer dia amb Alfons Arús vaig estar a punt de sortir corrents. Si m’haguessin deixat un minuts més, m’hauria escapat”. La por escènica no perdona.

Vázquez Montalbán solia dir a les entrevistes que l’escriptor escriu per ser recordat. Gabo, en canvi, que ho feia per ser estimat. Per què és periodista el periodista? Segons Amela, ser periodista comporta voler que t’estimin. Per això, amb aquest ofici que considera un regal i que no canviaria encara que fos milionari, Amela es mostra crític i objectiu. “És una disciplina fràgil, fragmentada. Els periodistes no tenim idees, les idees ens tenen a nosaltres. Treballem amb el no-res”, reflexiona. Pensa durant uns segons i afegeix “però, sent tan fràgils com som, resulta que també som imprescindibles”.

Recorda una entrevista amb un suís paralític, al que devia entrevistar. Recorda la lliçó d’humilitat. “Ja deus haver llegit Ramon Llull, tu sent català”. Amela es dirigeix al públic amb complicitat i cara de circumstàncies: “El suís em contestà que Llull predicava: «Ja que som vius, alegrem-nos-en»”. Si ho va dir Llull, va a missa. Alegrem-nos-en.