Vicent Andrés Estellés a Nova Jersey

Som als darrers compassos de la cançó “Fundacions de la ràbia” d’Edgar Girtain. La quinzena de músics de corda de l’Orquestra de Cambra de l’Estat de la  Nova Brunswick persegueixen el baríton Charles Schneider mentre tronen les últimes línies de l’himne a l’amor: allò que Vicent Andrés Estellés va escriure en temps de les nits més negres de la dictadura franquista.

Es deuen preguntar per què una petita orquestra americana, a l’Estat de la Nova Jersey, executa cançons amb versos del poeta emblemàtic de Burjassot? Tot va començar quan Mark Hyczko, el conductor i director artístic i jo mateix, Jan Reinhart,  fèiem una selecció d’un text adient per a un nou encàrrec coral. El compositor ens havia advertit que –per qüestions d’intel·ligibilitat en ser cantada per una coral– havíem de triar una peça molt breu.  A més de ser membre de la Junta Directiva de l’Orquestra, sóc traductor literari i un estudiós de la poètica ibèrica. No feia gaire havia llegit un llibre clàssic amb versos de l’Estellés. Incloïa un poema d’una concisió absoluta: “Dit de la mort al voltant de les quatre del matí”. Eren tan sols dues línies i quatre frases: “Portes la nit/ portes el dia/ portes la clau/ que obri totes les portes”. Audaces,  enigmàtiques i, potser, un xic atemorides. Van ser escrites poc temps després de la mort de la xiqueta del matrimoni: una tragèdia de la qual no es van refer mai del tot. Així i tot, d’alguna manera, condensa la seua transformació en el poeta valencià més ingent  –i un dels més grans poetes catalans de tots els temps– des d’Ausiàs Marc.

Al final, no vam emprar el poema per a la peça coral. El compositor s’estimà més un altre gran text d’un poeta americà. Mark Hyczko i jo, però, pensàrem que “Dit de la mort” era el que calia per a un concert que vam titular: “Transformacions”. És així com li férem l’encàrrec a Edgar Girtain: un jove de vint-i-sis anys, nadiu de les pinedes boscanes de la Nova Jersey –Pinelands–  on el seu besavi basc s’havia establert a la primeria del segle XX. L’Edgar era un jove estudiant de composició musical de la Universitat Rutgers de la Nova Jersey. Havia demostrat un gran talent amb les seues peces –per a música de cambra– plenes d’energia i de sensibilitat. S’havia guanyat l’admiració de  la NBCO (Orquestra de Cambra de la Nova Jersey) i del públic de la sala amb els quatre minuts de música on s’endinsava per la fondària del  poema breu de l’Estellés. Durant l’entreacte se sentien converses en què apareixien els mots “València” i “Estellés” alhora que se citaven detalls de les descripcions del programa.

Així, vam decidir sol·licitar una beca estatal per cobrir un cicle complet de cançons de l’Edgar Girtain. De bell antuvi, el compositor va considerar musicar texts del gran poeta de la Nova Jersey:  es tracta ni més ni menys de Walt Whitman. En Mark, però, el va dissuadir. El “mestre” volia que el cicle inclogués no tan sols la peça primerenca de l’Estellés, que ens havia regalat. Esperava que en fa faria unes quantes més.

Tant Mark com jo vam dedicar tres setmanes a fer una recerca per l’obra completa de l’Estellés. Vaig traduir un seguit de poemes que l’ Edgar –amb un alt domini del castellà per les seues llargues estades a Xile– considerà d’interès per motius estètics diversos. El nostre amic Joan-Carles Martí i Casanova –el poeta i novel·lista d’Elx; parlant nadiu i especialista en anglès,  criat a Austràlia d’infant i adolescent– va tenir l’amabilitat d’enviar-nos enregistraments sonors amb la seua pronúncia valenciana meridional deliciosa. He d’afegir-vos que ens va enviar uns enregistraments –en un  bell anglès britànic evocador–  de les meues traduccions angleses.

Edgar es va decidir per tres poemes de l’obra més imprescindible de l’Estellés: el “Llibre de Meravelles”: “Ací em pariren i ací estic”; “L’Amant” i “Fundacions de la ràbia”. Cada poema tenia la concisió, els ritmes poderosos i la intensitat dramàtica que el cicle de cançons exigia. El compositor va considerar també un altre poema “Show”, que el va encisar per les seues múltiples al·lusions musicals. Malauradament, aquest poema –d’un gran abast–  era massa llarg per ser inclòs en un cicle de cançons que havia de durar vint minuts.

Girtain ens recordava: “Atès que el cant és més lent que la parla, els poemes llargs són més complicats de musicar”…  “Es fa impossible ressaltar els moments i les línies importants del text. A més a més, les línies no han de ser massa llargues. Si el cantant ha de prendre alè a mitjan frase el significat del text pot canviar”. … “La concisió ho és tot.”

Edgar es va decidir per la versió original després de considerar les versions en català i en anglès. A la nostra oïda estadunidenca, el vocalisme pur i italianitzant de les vocals valencianes meridionals es projectarien per l’espai acústic. La major part dels cantants nord-americans, formats en l’Òpera europea, se sentirien còmodes en haver de cantar-les.

L’estellesiana preferida del cicle és, per a l’Edgar: “l’Amant”. Descriu els moments d’alta tensió d’una parella en iniciar l’encontre sexual. Passa, de vegades, de l’adoració a la súplica. En la frase repetitiva: “Anem al llit”, l’Edgar va triar començar amb un to únic. Segons la tradició,  un esperaria que fos la tònica o dominant. Això no obstant, en eixir la primera nota orquestral, ens adonem que, de fet, la nota inicial és la 7ena d’un acord en to major. Això és la relació més allunyada d’un to pel que fa a l’harmonia. Així, ens assabentem que viatgem a un paisatge distint –potser exòtic– d’una gran exuberància i sensualitat. Aquest efecte es veu realçat amb els gests descendents musicals. L’efecte és d’una amorositat captivadora.

Edgar Gistain espera publicar la partitura final perquè puga ser executada per altres orquestres i cantants mundials. Hem d’agrair el permís donat per la Fundació Vicent Andrés Estellés –mitjançant la correspondència càlida amb la filla del poeta, Carmina Andrés Lorente–  per haver-nos permès difondre l’obra del poeta per tot el planeta. Això és el que va passar aquella nit màgica a la Nova Jersey.Al concert del mes de juny de 2014, la Dra. Judy Johnston, una prestigiosa  professora de literatura comparada de la Rider University, comentava sobre el plaer d’haver descobert un poeta il·lustre: “Com és possible que no n’hagués sentit a parlar mai, d’aquest Vicent Andrés Estellés?”