Varlam Xalàmov: Relats de Kolimà

L’editorial Días Contados ha publicat el primer volum dels Relats de Kolimà de Varlam Xalàmov (1907-1983), un cicle de sis llibres de 145 peces en total. És un clàssic modern basat en l’experiència de l’autor que va passar prop de vint anys als camps de treball de Kolimà, a l’extrem Nord de Sibèria. Xènia Dyakonova i José Mateo, els seus traductors al català, presenten l’obra.

El gran mestre del conte i premi Nobel de literatura Isaac Bashevis Singer (1902-1991) deia en una sucosa nota preliminar escrita al 1981 amb motiu de la publicació d’un recull dels seus relats: «L’afany de transmetre missatges ha fet oblidar molts escriptors que explicar una història és la raó de ser de la prosa artística.» Aquest no és el cas de Varlam Xalàmov. Però com fer que la prosa sigui art de debò? Com explicar aquesta història? Com explicar-la després de l’experiència de la primera meitat del segle XX? Com fer-ho des de Kolimà, Auschwitz, Hiroshima?

Com explicar la història d’aquella maleïda corbata?

És una veritat d’un gènere especial, és la veritat de les coses reals. Però no és un assaig, sinó un relat. Com convertir el relat en una peça de la prosa del futur, en alguna cosa semblant als contes de Saint-Exupéry que ens ha fet descobrir l’aire? (…) Però potser aquestes digressions no vénen a tomb i el més important és recordar, recordar tot allò que té a veure amb la Marússia Kriúkova, la noia coixa que va intentar enverinar-se amb veronal.

Així comença «La corbata» de Relats de Kolimà de Varlam Xalàmov. És la història de Marússia, una presonera que brodava prodigiosament i va ser ingressada a l’hospital del camp després del seu intent de suïcidi. Per agrair-li a Valentín Nikolàievitx, el metge, i al narrador, que feia d’infermer, el seu tracte humà, va brodar dues corbates per a ells. Al final del relat, el narrador i Marússia es retroben al teatre tot esperant que comenci un concert. De cop i volta, entra Dolmàtov, el vice-director de l’administració de l’hospital…

Quan ens apropem per primera vegada a la lectura dels Relats de Kolimà quedem sobtats i enlluernats; el valor testimonial de l’obra s’assoleix gràcies a aquesta forma, potser inesperada; i com correspon al conte breu, un impuls condueix el lector a seguir el curs de la narració des del principi fins al final de cada relat, en un sol alè, en un sol moviment.

[El relat breu] ha d’apuntar directament al seu clímax. S’ha de caracteritzar per una permanent tensió i intriga. A més, la brevetat és la seva essència mateixa. El relat breu ha de tenir un pla definit; no pot ser allò que en l’argot literari se’n diu «un tros de vida real».

Als Relats, l’absurd de Kolimà queda perfectament descrit. La descripció és tan perfecta i la disposició dels elements tan precisa que, fins i tot en traducció —i a una distància considerable d’anys i esdeveniments— gairebé no calen notes a peu de pàgina (i creiem que la prosa de Xalàmov més aviat demana prescindir-ne); tan rica i fiable que qualsevol estudi o documental sobre el tema s’hi ha de referir obligatòriament. El punt de vista és el d’algú que ha estat un presoner i que parla després d’haver travessat gairebé tots els cercles de l’infern dels camps de l’Extrem Nord, que ha estat un acabat (dokhodiaga: un presoner que a força de treball i privacions entra en una forma d’existència liminar entre la vida i la mort caracteritzada per l’apatia i l’extenuació), que s’ha refet i que ha continuat el seu periple. Algú que parla, però, amb la lucidesa de qui pot veure el joc en el seu conjunt i és conscient que no pot fer res per aturar-lo o canviar-ne les regles. Kolimà és arreu del text, fins a arribar a fer l’efecte que d’allà, un cop s’hi entra, com és el cas de l’autor, no se’n surt mai més; el Continent, el lloc, el més enllà, definit per oposició a aquesta terra d’aïllament, esdevé un límit irreal, un mite. Kolimà hi és, sí; però és el relat qui manega els fils, captiva i comanda la lectura. Xalàmov sembla saber molt bé cap a on camina la seva narració. I la seva escriptura s’até a la mateixa exigència de despullament que la prosa de Singer, al mateix rebuig, d’una banda, de les temptacions «realistes» del psicologisme, el detallisme naturalista, l’anàlisi sociològica, la recerca de l’objectivitat, etc. i, d’altra banda, de l’artifici lingüístic.

Segons Xalàmov, Tolstoi, Hemingway, Gorki o Soljenitsin són escriptors del present i del passat. Per a algú de l’estirp de Tolstoi la riquesa de detalls hauria estat important en una narració sobre la matèria del camp; hauria calgut descriure la veu, el traç de la boca, el color dels ulls dels presoners; però per a Xalàmov tots els que segueixen els preceptes de Tolstoi són uns mentiders: «Els presoners de Kolimà no tenien color d’ulls.»

La vora del riu, rocallosa i grisa, les muntanyes grises, el cel gris, els homes amb roba grisa: tot era suau i tot s’acordava. Tot composava una harmonia d’un sol color, una harmonia diabòlica.

Als Relats, de personatges i coses, n’importa la figura, la presència tal i com emergeix en el seu propi lloc, no com es representa segons les lleis universals de la precisió.

Però a la carretera central de Kolimà, de rails, no n’hi ha. Allà tots recitaven i torna- ven a recitar La via fèrria de Nekràssov: per què escriure poemes nous quan ja existeixen uns versos perfectament adients? Aquella via estava feta amb pic i pala, amb bolquets i barrines…

Els límits del món físic s’eixamplen a Kolimà, quan les coses mostren la nuesa del descobriment d’una veritat:

Havien mort molts companys. Però alguna cosa més forta que la mort no li permetia morir. L’amor? L’odi? No. L’ésser humà viu per la mateixa raó per la qual viuen l’arbre, la pedra o el gos. Tot això, Andréiev ho havia entès, i no només entès, sinó sentit molt bé precisament allà, al camp de trànsit, durant la quarantena de tifus.

Un detall, una observació, no pot ser un simple ornament, un tràmit, una concessió als hàbits narratius del lector, ha de tenir prou força en sí ma- teix i ha de poder adquirir més significacions, i erigir-se en símbol si convé. Així un detall xocant, d’aquells impossibles d’oblidar:

Als obrers no els mostraven el termòmetre, tot i que tampoc calia: al treball, hi havíem d’anar independentment de la temperatura. A més, els veterans determinaven la temperatura de manera gairebé exacta sense termòmetre: si hi havia boira, volia dir que a fora hi feia quaranta sota zero; si, en alenar, l’aire s’exhalava amb un soroll però encara no costava respirar, volia dir quaranta cinc graus; si s’exhalava sorollosament i amb sensació d’ofec, cinquanta sota zero. Per sota dels cinquanta cinc graus, una escopinada quedava gelada abans de tocar terra. Ara ja feia dues setmanes que les escopinades es gelaven abans d’arribar a terra.

En profit de la simplicitat, els adjectius han de ser dosificats; si s’ha de triar entre acompanyar un substantiu amb un o dos adjectius, cal triar sempre la primera opció, diu Xalàmov. En la prosa, cal aplicar l’imperatiu de Gauguin per a la pintura: si creus que un arbre és verd, aleshores agafa el teu millor verd i pinta’l. I realment en la prosa de Xalàmov hi ha alguna cosa dels seus pintors preferits, Van Gogh i Gauguin: un fals aspecte arcaic i naïf, producte no de no haver assolit la modernitat, sinó d’haver-ne advertit el fonament, i haver intentat fugir del seu vessant totalitari.

Quan, al principi de «La corbata», hi apareix l’escriptor, com una figura impersonal, com si s’esborrés del present, es produeix un efecte inquietant. On és Xalàmov en aquest moment? D’on ve? És ell qui té la paraula? Entre present, passat i futur, on se situa l’autor dels Relats de Kolimà? I en nom de qui podria escriure? Quan Hemingway ens parla de la guerra d’Espanya, ho fa com un turista, diu Xalàmov, no com un veritable testimoni: cal escriure sobre l’infern no com Orfeu que hi entra per tornar a sortir-ne, sinó com Plutó, que emergeix del seu regne. L’escriptor i dissident Andrei Siniavski, que va fer el pròleg d’una de les primeres traduccions franceses dels Relats, ho va dir en una frase millor que ningú: “Xalàmov escriu com si fos mort”.

Així, a la meitat del relat, s’hi inscriu una de les poques dates que figuren al llibre: és posterior a Kolimà. El 1957 el narrador-autor ha tornat a Moscou i ha visitat una exposició dedicada a un bon pintor que va transitar per Kolimà, va conèixer l’horror, va col·laborar fent decorats per al teatre d’aficionats, que tant agradava a les autoritats dels camps, i… es va trencar. El narrador segueix el trajecte del pintor traçat pels seus quadres: els quadres alegres de la joventut a França i Bèlgica, els decorats i dos retrats tètrics de l’època de Kolimà. Dues obres en deu anys, dues visions fixades de l’horror, emergeixen com un crit. Com un crit, la banalitat del decorat del teatre esperant l’arribada complaent dels manaires. El crit de la veu de Marússia Kriúkova adreçat a ell, al narrador.

Kriúkova es va aixecar de la butaca i va començar a agitar els braços. Em vaig adonar que el gest estava adreçat a mi.
—La corbata, la corbata!
Vaig tenir temps de fer un cop d’ull a la corbata de Dolmàtov. Era grisa, recamada, de gran qualitat.
—La seva corbata! —va cridar la Marússia—. La seva o la de Valentín Nikolàievitx!
Dolmàtov es va asseure al banc, el teló es va obrir a l’antiga i el concert d’aficionats va començar.

Varlam Xalàmov també tenia un do, com la brodadora: sabia explicar històries; ho feia en frases clares, rítmiques i ressonants. Va lluitar amb duresa perquè els seus relats no fossin utilitzats ni pel poder ni per certs sectors de la dissidència per fer passar els seu missatges.

Vet aquí perquè aquest crit de bèstia —Auschwitz i Kolimà— és l’experiència del s. XX, i jo estic en condicions de mostrar- ho. Per això en la mesura que informen, els Relats de Kolimà tenen la seva part d’utilitat, tot i que la prosa literària concerneix abans que res l’ànima de l’artista, la seva persona i el seu dolor.

Sóc el cronista de la meva ànima, res mes. Es pot escriure perquè un mal deixi d’existir, perquè no es repeteixi? No ho crec i els meus relats no serviran per a això. (…) L’experiència individual d’un home no té gaire utilitat a la vida; però he d’escriure, encara que això no serveixi per a res.

La «maleïda corbata» volia ser un present d’agraïment per al narrador. Però va acabar guarnint el coll d’un peix gros local. «No passa res», diu el narrador a Marússia, per consolar-la: al capdavall, tothom sap que una corbata és una peça que no serveix per a res.

Una versió més llarga d’aquest article va aparèixer a
la revista El Procés, número IV del 2013