Terribas i Adzuba: la força del quart poder

“El 2004 la meva regió al Congo va ser invadida per grups rebels. Des de la ràdio vam incitar els civils a resistir i vam aconseguir que els senyors de la guerra giressin cua al cap d’una setmana. Si els mitjans congolesos haguessin estat units avui no parlaríem d’una guerra de vint anys al Congo”.

Caddy Adzuba desperta cada dia setanta milions de congolesos. Mònica Terribas fa el mateix amb mig milió de catalans al Matí de Catalunya ràdio. Adzuba practica i difon el “periodisme sensibilitzat als conflictes” i creu en el poder transformador de la premsa: i té una fundació que  acompanya dones i nenes que cada dia són víctimes de violacions al Congo amb l’objectiu d’empoderar-les: que deixin de sentir-se víctimes i agafin les regnes de la política per la pau. Mònica Terribas no és activista però ha entrevistat, davant de barcelonins inquiets pel futur i assedegats de saber, a Yannis Varoufakis, Owen Jones o Judith Butler. Montse Santolino, periodista de la Directa i membre de Lafede.cat, ha fet que Adzuba i Terribas es trobin a l’Espai Francesca Bonne Maison per entendre no Europa sinó alguna cosa més gran: la connexió entre el que es viu a casa nostra i el que es viu i el que se’ns explica sobre el Sud global. Abans de la conversa a tres bandes, s’han entregat els premis del projecte europeu DevReporter Network, que premia els millors reportatges d’investigació. Quin ha de ser el vincle entre les ONGs internacionals i la premsa? Quina imatge donem de l'”altre” als mitjans occidentals i com afecta la societat? Existeix la possibilitat que la premsa faci del món un lloc millor?

Un dels temes a tractar és el Mobile World Congress, que tindrà lloc a Barcelona entre el 22 i el 25 de febrer. La fira aporta diners a la ciutat i també aporta el col·lapse del gremi dels taxistes i les prostitutes; més enllà d’això, a molts quilòmetres de distància, hi ha les mines de coltan. El coltan és la combinació mineral del tàntal i el niobi i és imprescindible per a la fabricació de mòbils. Al Congo ningú sap què és el Mobile World Congress, però els minerals que formen el coltan i que fan possible les telecomunicacions mòbils s‘extreuen d’allà, sota les ordres de líders rebels –nens miners i nenes prostitutes, falsos turistes de moltes nacionalitats que aterren amb intenció de quedar-se part del botí. Si voleu saber-ne més, el també congolès Fiston Mwanza Mujila ficcionalitza, a la novel·la Tram 83 editada per Periscopi, l’ambient d’una ciutat-país minera que recorda Lubumbashi. Ficcions abanda, Caddy Adzuba sap que demanar-li a Barcelona la fi del congrés és quasi impossible. Però sí que reclama que hauria d’haver-hi un possible diàleg entre els líders de les multinacionals telefòniques i la societat civil. La congolesa entén que trencar l’espai impermeable que ens separa dels directius de les grans companyies telefòniques és una tasca civil urgent. Mònica Terribas contesta que no n’hi ha prou amb una paradeta “alternativa“ plena de fulletons que no es llegirà ningú i puntualitza: “El dia que un periodista reconegut pugui encarar-se en públic  a un dels directius i li pregunti per l’origen del seu coltan, tindrem el filtre que cal –i correríem el risc que Barcelona deixés de ser la capital del mòbil. Aquest objectiu és difícil? Molt, molt, molt i molt. Però no és impossible”.

A banda de repassar a diari tota la premsa internacional, la periodista catalana Mònica Terribas consulta agències de premsa. Santolino suggereix que les agències projecten una visió occidental i cobreixen sobretot el que passa al Nord -els atemptats a París, els estirabots de Donald Trump. Terribas respon que el problema de la desigualtat de transmissió informativa Nord-sud existeix i sempre ha existit. Al Congo els recursos dels mitjans independents són més limitats que aquí, no poden pagar les agències de premsa internacionals ni tenen facilitats per vendre els seus documentals i reportatges a Occident. Caddy Adzuba lamenta que només es parla del seu país quan el nombre de morts és molt superior a l’habitual. En una de les seves conferències de sensibiltzació africana a francesos adolescents, els alumnes li van preguntar si al Congo hi havia carreteres i avions. Ella els va respondre que consultessin Google Maps i ells van quedar admirats que ella sabés què era Google.

Mònica Terribas titlla d’errònia la tradició periodística que encasella sempre els temes per seccions -local, internacional, cultura. “El món es pot mirar en la seva totalitat i s’hauria de mirar així, perquè la realitat té diverses cares superposades”. Tot i així, els mitjans col·loquen la realitat en capses per mantenir els esquemes mentals. Malauradament, aquests “esquemes“ ens obren la possibilitat de comprensió, però també ens la limiten. La catalana apunta que cal connectar les idees transversals perquè els oients puguin relacionar situacions, i ho exemplifica amb el tema dels refugiats i de la violència de gènere.  Terribas afirma que, enlloc de parlar només de Síria, l’ideal és fer una taula rodona sobre què ha volgut dir ser refugiat al llarg de la història i què vol dir ser refugiat avui a diferents punts del planeta.En aquesta mateixa línia, no hauríem de parlar de violacions a congoleses o nigerianes en una secció diferent a la que es reserva per a les notícies de la mal anomenada “violència domèstica“ de casa nostra. “Cada dia es viola una mitjana de  quaranta nenes i dones al Congo. Però jo no em quedo amb la xifra. Em pregunto qui són aquestes dones i estic obligada a plantejar-me com fer públic els crims comesos contra elles sense exposar-les. Perquè si les exposo els rebels que les han violades tornaran per venjar-se’n, o la comunitat a la qual pertanyen les rebutjarà per haver confessat el que els ha passat”, explica Caddy Adzuba.  Dit això, Mònica Terribas d’entrada opta per callar, perquè el grau de violència contra les congoleses és molt superior al que (també) patim aquí. El diàleg Nord-Sud també consisteix en això. 

Caddy Adzuba argumenta que a la secció de premsa internacional es parla massa de política i massa poc de societat, i això fa perdre el contacte amb la vida quotidiana dels civils de països africans. Subratlla la tasca de pressió als mitjans occidentals que fan algunes ONGs i suggereix que seria millor recórrer als periodistes africans en lloc de simplificar conflictes que ni els mateixos redactors europeus, asseguts a casa o a la redacció, entenen. Falten ulls i orelles –Terribas acusa la crisi d’haver-nos pres corresponsals a molts països-, i també falta una sensibilització periodística: “Cal parlar dels conflictes llargs que ocasionen els morts, no només dels morts. Quin missatge volem vehicular? Només la sensació. Aquesta no és la nostra feina, jo no he fet periodisme per això”, diu Caddy Adzuba. La locutora congolesa remarca que els fets són claus en periodisme, però insisteix que els fets són poca cosa si no se’ls dota d‘un context intel·ligent i humà. La dificultat d’arribar a la gent per la via cerebral incita els mitjans a fer-ho per la via de l‘estómac, amb l’ús d’imatges i dades que, aïllades d’explicacions, ofereixen el missatge que l’Àfrica i les seves dones, per exemple, són víctimes passives dels conflictes que viuen i de la seva història. La congolesa ha emfatitzat que el continent és multidimensional i que cap d’aquestes dimensions s’ha d’amagar amb la finalitat de generar espectacle mediàtic. Adzuba parla com si li anés la vida, a la seva veu batega un compromís amb el món. 

Santolino pregunta: “No interessa parlar del que implica la compravenda de coltan?” i Mònica Terribas sentencia que la conspiració de vegades funciona, però no sempre. Matisa que hi ha periodistes compromesos, però falta de sensibilitat periodística als grans mitjans, que prefereixen entrevistar el fundador de Watsapp que abordar tema d’escassa popularitat i capacitat d’atracció mediàtica com el coltan. “Fem el que podem, però és cert que ens devem a l’aparença”. Un dels altres telons d’Aquil·les de la premsa d’aquí, afegeix Terribas, és la dèria de la rapidesa, de la competència i de l’audiència. El problema de fons és la concepció sobre què han de ser els mitjans públics, per què a les redaccions es viu amb la pressió que els mitjans de la competència segrestin oients o telespectadors. Aquesta exportació de les lògiques de l’àmbit privat obliga els mitjans públics a competir, i això implica optar per l’entreteniment i el sensacionalisme en detriment de la notícia formativa de cocció lenta. L‘objectiu de Terribas és que els nens que juguen al Candy Crush mentre van en cotxe a l’escola, amb el Matí de Catalunya ràdio de fons, entenguin que aquell joc és possible perquè existeix el coltan congolès.La periodista catalana insisteix en la importància que té la premsa de qualitat en la salut mental de tota democràcia, associa la informació amb el benestar. Com que el benestar al Congo no és el que a Europa hem entès per benestar en els últims cinquanta anys, Adzuba s’absté de parlar de “salut democràtica“. La congolesa parla de pressionar els polítics amb insistència, d‘exercir el quart poder tal com ella i les seves col·legues de professió han fet al Congo. Per Adzuba redacció i acció són una mateixa cosa, creu en el poder transformador de la premsa perquè l’ha vist en acció. Terribas, com la majoria de nosaltres, està poc convençuda que el periodisme millori el món. Potser algun dia haurem de seguir l’exemple de Caddy Adzuba i tornar-nos-ho  a creure.