‘Teogonia’ d’Hesíode: el valor didàctic dels versos

Adesiara publica una nova traducció al català de Teogonia, atribuïda al poeta antic Hesíode. L’editor, Jordi Raventós, va remarcar ahir en la presentació del llibre que, per ell, aquest és un títol molt especial perquè Francesc J. Cuartero, catedràtic emèrit de filologia grega de la Universitat Autònoma de Barcelona, n’és el traductor. Aquí, Raventós va pensar en la seva època d’estudiant de filologia clàssica, quan havia sentit a dir que Cuartero havia fet una traducció -en esborrany- del text. Però no només per això aquesta obra té un sabor diferent per a l’editor, sinó també perquè la recorda amb particular entusiasme per ser un dels primers autors grecs que va traduir.

La present publicació permet modernitzar una obra de categoria clàssica com ho és la que es presenta. «Cal renovar els estudis anteriors», expliquen tant l’editor com el traductor, «perquè les investigacions recents a propòsit de la qüestió conformen noves maneres d’entendre el text i les circumstàncies que l’envolten». No gens menys important és el fet que es tracta de la segona traducció al català de l’obra -la primera feta per Joan Castellanos-, fet que esdevé de destacada rellevància perquè permet oferir una visió més àmplia i una variable capacitat interpretativa de la lectura del text. Es tracta d’un text difícil, sobretot pel que fa a la seva recepció, i per això la tasca de l’editor esdevé vital: «Cal comptar amb un editor que conegui molt bé la matèria», assegura Cuartero.

La qüestió de l’autor és un tema principal per entendre el context adjacent a l’obra. La primera pregunta que sorgeix i que es fa necessària respondre radica en la identitat de l’autor. Tanmateix, el nom d’Hesíode, així com el d’Homer, és un nom parlant darrere del qual no hi ha una persona física, sinó més aviat un conglomerat de narracions que, en un determinat moment, vers el segle V aC, han estat posades per escrit. De fet, les úniques dades biogràfiques de l’autor, molt fructíferes per a la tradició biogràfica posterior, són donades dins de l’obra per Hesíode mateix i, per tant, no són del tot fiables. Com apunta Cuartero, cal entendre l’obra com un recull de saber general del poble grec, és a dir, d’històries orals de tipus mitològic que es confegeixen i són transmeses oralment pels volts del segle VII aC -probablement, dos segles abans que es fixessin de manera escrita-.

La Teogonia s’encaixa dins del gènere de l’èpica didàctica i és de tipus marcadament moral; es diferencia, doncs, del gènere èpic i heroic per excel·lència, la màxima autoritat del qual és Homer, per ser aquest de caràcter narratiu. La voluntat ètica té marcadament una projecció panhel·lènica: a través dels mites locals, Hesíode vol conformar un tractat general del saber mític grec, prescindint dels localismes i formant un text comú per a tota la Grècia. De fet, tant Homer com Hesíode són considerats els poetes grecs per excel·lència perquè representen l’ètica panhel·lènica predominant. L’argument de l’obra gira entorn a l’explicació del naixement dels déus primordials i les successions d’aquests que s’esdevenen fins que Zeus ocupa el tron i instaura la llei olímpica. En aquest punt, Cuartero creu convenient aturar-se i explicar que tals successions queden establertes per actes de violència: en el cas d’Urà, el déu primigeni nascut de Gea, que ha comès un acte de supèrbia a l’engelosir-se dels seus propis fills, es resol amb un crim, la coneguda castració per part de Cronos al seu pare.

Qui acredita a Hesíode per acomplir aquesta tasca són les Muses, les divinitats inspiradores, que donen autoritat a l’obra i la validen. Són els propis déus, doncs, que donen autoritat a la paraula del poeta. Allò que queda admès, doncs, per Hesíode i, en certa manera, canonitzat són els mites que Hesíode considera com panhel·lènics -d’aquí la cèlebre frase que apareix al Proemi de la Teogonia «Sabem dir moltes mentides que semblen dites veres; però sabem també, quan volem, proclamar veritats»-. Com popularment es diria, cal destriar el gra de la palla, perquè existeixen molts mites local a propòsit del naixement d’un déu, però només un esdevé canònic.

Totes aquestes narracions cosmogòniques són comparables amb les que s’han anat transmetent a Orient. Com molt bé es detalla a la Introducció de l’edició d’Adesiara (2012: 29-30), «l’estudi del contingut i de la composició de la Teogonia revela que han estat utilitzats materials mítics de procedències diverses, especialment de l’Orient Mitjà (…). Versions de les cosmogonies del Pròxim Orient i d’Anatòlia poden haver entrat al món grec en el segon mil·lenni aC, com a conseqüència de les relacions comercials dels grecs micènics amb llurs veïns orientals; sembla, però, més versemblant que la importació de tots aquests motius s’hagi de situar en el segle VIII, com a resultat de la penetració dels grecs als centres mercantils de la Síria septentrional, a Anatòlia i a Xipre».

Hom es troba, sens dubte, com Raventós afirma, davant d’una gran obra. No només per la qualitat de la traducció, sinó per l’extensa introducció i per les acurades notes que forneixen el llibre i que ajuden al lector a situar-se dins l’obra. Com afirmen l’editor i el traductor, el lector «es troba davant d’un text de dos mil anys que s’ha d’anar actualitzant». El mateix Cuartero diu que de la seva primera traducció, aquella de la que Raventós parlava al principi de la presentació, «ara se’n sent allunyat, perquè ha variat la seva concepció del text».

Es tracta, en definitiva, d’una gran publicació i una gran aportació al públic català no només perquè es tracta d’una obra que és a l’abast de tothom, sinó també perquè ofereix molts recursos a tot aquell que li interessi endinsar-se dins del món de la mitologia i de la filologia. Aquesta publicació es pot veure molt aviat complementada per una altra obra de les que s’atribueix a Hesíode, que va de bracet amb la Teogonia: Treballs i dies, on l’objectiu hesiòdic és instruir al seu germà Perses, recurs literari molt comú a l’Orient Mitjà, a través d’uns mites i exhortar-lo a viure de manera justa. Amb paraules del professor Cuartero, la Teogonia equivaldria a la part teòrica de l’ensenyament mentre que Treballs i dies seria el manual pràctic que portaria a terme la teoria explicada. No és estrany, doncs, que Raventós anunciï que la propera publicació pugui ser la de Treballs i dies.