Roda el món i torna al bosc

2.07.2019

A la novel·la El mapa i el territori (2010), Michel Houellebecq insinua un futur probable en què es produirà l’aniquilació generalitzada de l’espècie humana, un futur on sobreviuran els vegetals. Al seu entendre, “és un tipus de tristesa que no afligeix ningú, és una tristesa vaga”. Es tracta d’un futur versemblant: les plantes creixen als llocs més insospitats, des de les arestes dels edificis fins allà on l’energia nuclear ha fet estralls, a poc a poc i sense fer soroll. Els boscos són els seus imperis fastuosos, sobretot ara que els tenim tan abandonats.

Viatger davant d’un bosc. Pixabay.

D’acord amb les explicacions mítiques i les rondalles, que engendren la cultura primigènia, els boscos són territoris ambivalents per excel·lència, i la literatura, la vulgueu més o menys popular, se n’ha servit a bastança. De quina ambivalència parlem, àdhuc majestàticament? De la significació que adquireixen com a escenaris de la fecunditat i la vida però també del desconegut i el perill. Els boscos tenen aquesta dualitat, perfectament integrada en l’imaginari col·lectiu. Poden ser alhora indrets terapèutics i embruixats, indrets per trobar-se un mateix i també per perdre’s (segurament caçant bolets), indrets per amagar-se, com han fet alguns bandolers i guerrillers històrics, o per renegar definitivament de la civilització i, saciats de llegir Thoreau, endinsar-nos into de wild.

La literatura, en efecte, sempre ha tingut en compte la importància dels boscos i les seves metàfores, sobretot a través de contes i rondalles. La Caputxeta Vermella, La Blancaneu i els set nans, Els tres porquets, Hansel i Gretel, Robin Hood… La llista és llarga. Al nostre país, si llegim qualsevol recull de Joan Amades veurem que molts dels contes populars estan ambientats al bosc, igual que la novel·la artúrica o algunes de les grans obres de Tolkien, Conrad, Kipling, Walter Scott o William Shakespeare, per citar uns quants escriptors de renom. A la Divina Comèdia de Dant, el bosc és la gran selva del pecat i el terror i porta d’entrada a l’Infern, però també és el passatge obligatori per sortir-ne revestit de transcendència després d’haver sortejat perills de tota mena. Espai de transformació.

 

Recordar i aprendre allò que vam ser

Més ençà de la literatura, amb perills que segurament fan menys por que els de segons quines ciutats, els boscos han estat una font de riquesa necessària durant molts anys en la nostra quotidianitat mundana, en el cas que ens ocupa, la catalana. Actualment, tanmateix, bona part de les matèries primeres que s’hi extreien venen de fora i per això oficis com els de carboner, llenyataire, pinyonaire o serrabigaire, per exemple, ja no tenen raó de ser. D’aquesta manera, encara que hi anem a passejar, a córrer, a recitar Maragall o a collir camagrocs, diem que tenim els boscos abandonats. Fa poc més de mig segle, la realitat era força diferent. Està bé que, en temps d’instagramers, runners i discjòqueis, encara quedin testimonis per explicar-ho.

I com que memòria, consciència i divulgació acostumen a formar una trinitat ben avinguda quan es tracta de reivindicar un passat no tan llunyà semioblidat , la literatura i l’etnologia ens inviten a Tornar al bosc (Edicions Sidillà) a partir dels records d’aquells que hi han viscut i treballat i que ens fan saber tot el que els boscos encara ens donen.

Els autors del llibre, Josep Cot i Antoni Gimeno, han recopilat informació sobre els oficis i les tasques dels bosquerols en un volum de gairebé tres-centes pàgines, il·lustrat per Judit Roma. Com no podia ser d’una altra manera, Tornar al bosc és igualment l’aparador d’un vocabulari divers i genuí en vies d’extinció (glossari inclòs). Deixem caure alguns mots com fruits madurs per fer venir salivera lingüística i delectança fonètica: amustuir, bitllot, boïc, cumpixat, escarrotxa, feixina, gusinc, sumaia. Les postres semàntiques són al llibre.

 

Tota aquesta esplendor de lèxic combina les vivències dels testimonis amb textos de Verdaguer, Amades, Pep Coll, Albert Jané o Sol Gasch i referències pràctiques sobre eines, feines, plantes i fruits emboscats haguts i per haver. Cot i Gimeno no s’entretenen a construir una xarxa retòrica i planyívola de justificacions i expliquen, senzillament, “que cal conservar el record que encara tenen moltes de les persones que han viscut del bosc” per “recordar i aprendre allò que vam ser”.

És aquest record, que podria ser perfectament el record de Jean Giono, mancat de pretensions o d’idealismes moralitzadors i emparat en la idea diàfana de mantenir viu el que ens explica d’on venim, el que serveix per admirar la natura com a realitat superior. Houellebecq, sigui més o menys pessimista, ho sap prou bé.