Quan les esvàstiques onejaven a Barcelona

Si una tarda qualsevol de 1940 haguéssim passejat pel centre de Barcelona, per exemple a la plaça de Catalunya, hauríem pogut visitar el Consolat General d’Alemanya, el Banc Alemany Transatlàntic i la Cambra de Comerç Alemanya. Al passeig de Gràcia, just al costat de la Jefatura Provincial del Movimiento, hauríem pogut prosseguir la ruta germanòfila amb l’Oficina d’Informació Turística d’Alemanya, i dos carrers més amunt, s’hi trobava la Casa Alemanya de Barcelona, acompanyada del Consolat General d’Itàlia, la Casa dels Italians i l’Institut de Cultura Italiana.

Aquestes són algunes de les imatges que ens recorda Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945), un llibre editat per L’Avenç i patrocinat i emparat per l’Ajuntament, escrit pels historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova. El volum és el resultat de 3 anys de recerca per diferents arxius fotogràfics i hemeroteques de tot Catalunya, que han acabat amb la selecció d’unes 300 fotografies –que en podrien ser moltes més igual d’impactants que les que han passat el tall, segons expliquen els seus autors– a partir de les quals es mostra una visió panoràmica de la transformació de Barcelona en una ciutat oficialment amiga del nazisme i del feixisme italià.

I és que, a les mesures repressives i a l’intent de rentat de cervell col·lectiu que segueixen tota victòria militar, s’hi va sumar un zel especial en el cas de la capital catalana, una ciutat “rojo-separatista” que havia d’expiar els seus pecats esquerranosos i republicans. En aquest context, el llibre explica com el règim de Franco va posar un especial interès a visualitzar qui eren els nous aliats de les autoritats, transformant l’aparença del cor de la ciutat i organitzant nombroses anades i vingudes dels representants dels nous poders.

D’entre els molts episodis que recull l’obra, en destaquen dos: la gran i entusiasta mobilització el 1939 per a la visita del comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre d’Exteriors italià, que va ser rebut i acompanyat al llarg de la seva estada pel cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, i la visita de Heinrich Himmler, número tres del règim nazi i líder de les SS que, tal com ha cristal·litzat en l’imaginari popular, després de Barcelona va anar cap a Montserrat motivat per una agenda inquietant que barrejava l’ocultisme, amb la seva obsessió per seguir la pista al sant Greal, i la pseudociència, que el va dur a preguntar per un esquelet iber del museu del monestir i la seva possible vinculació amb els orígens gots de la raça germànica. No sabem què va opinar del fet que la verge fos morena.

Del que no se’n podia trobar ni rastre durant aquest període, era del que Capdevila i Vilanova anomenen la Barcelona aliadòfila, que era una ciutat amagada i perseguida. Gràcies a una premsa absolutament sotmesa i a la voluntat d’adoctrinament del règim franquista, l’espai públic de la capital catalana va quedar totalment copat pels filonazis, profeixistes i pragmàtics, desmentint qualsevol rastre de la suposada neutralitat que tant va reivindicar el règim després de la derrota de l’Eix. Les veus dels partidaris de l’altre bàndol durant la guerra van quedar totalment silenciades, obligades a circular per la clandestinitat perquè ser aliadòfil equivalia a ser antifranquista, demòcrata i catalanista.

Tot i que el llibre està escrit fent servir una prosa eminentment divulgativa que explica els fets sense entrar en especulacions del seu perquè, el relat està travessat per una idea incòmoda: Barcelona no va posar gaires obstacles al procés de germanització, sinó que s’hi va llençar de cap. L’explicació que en fa Capdevila és ben senzilla i remet a les ja conegudes variants de la banalitat del mal. D’una banda, la Barcelona derrotada estava molt més preocupada per sobreviure i llepar-se les ferides que per assumptes ideològics i, de l’altra “No calia ser nazi, només sentir-se fascinat pel poder”, el poder –i l’estètica– d’un règim que semblava destinat a imposar-se triomfalment per Europa.

A la presentació del volum, Vilanova va explicar que “no és un llibre per esgarrifar-se amb la fotografia de l’esvàstica penjada a l’escenari del Palau de la Música, tampoc és un llibre que tregui a la llum episodis amagats. Aquest llibre explica una història propera que s’hauria pogut publicar fa molts anys: només calia tirar d’hemeroteca i d’arxiu fotogràfic”. I el cert és que el llibre manté un to estrictament explicatiu en consonància amb aquestes declaracions: es tracta de fer emergir una Barcelona que ha quedat oculta darrere altres relats més afalagadors i que, precisament perquè ens posa davant d’un mirall molt dur, cal recordar.