Potencial barroc

23.10.2018

La sala Domènech i Montaner de Sant Pau Recinte Modernista acollia divendres passat el quart recital de la, per dir-ho així, sèrie principal del LIFE Victoria 2018. Després de dos barítons i una soprano, era el torn de la veu menys habitual als recitals de lied, la de contratenor. Parlem en aquest cas de Jakub Józef Orliński, un jove valor que va deixar bones impressions. La veu menys habitual dels recitals de lied té el seu hàbitat natural a la música barroca, potser per això el programa era mixt; vam començar amb Händel i Purcell i vam acabar amb Händel i Vivaldi (aquest ja fora de programa) emmarcant mélodie i cançó polonesa.

Jakub Józef Orliński

Jakub Józef Orliński

L’ària inicial de Händel, “Inumano fratel… Stille amore”, ens va permetre apreciar una veu amb un timbre molt maco i amb molt bona tècnica, una bona impressió que van confirmar les quatre peces de Purcell. Són un cas atípic d’obres barroques que s’han anat infiltrant en els recitals de cançó gràcies a arranjaments com els de Benjamin Britten, per exemple; en aquest cas, però, els arranjaments eren del mateix pianista que acompanyava el contratenor, Michał Biel (també un jove valor, de la mateixa edat que el cantant, vint-i-set anys). Una bona feina, ben resolta i ben interpretada, tant en aquest cas com en la resta d’arranjaments. Les quatre peces, quatre highlights amb tot mereixement, començant per Sweeter than roses i acabant per Strike the viol, van ser dels millors moments del recital. El retrobament amb el Barroc al final del concert, amb Agitato da fiere tempeste i les dues propines de Vivaldi (de les quals no us en puc dir el nom) va confirmar el potencial del cantant.

Si algun però es pot posar a la interpretació d’aquestes obres és una certa fredor, encomanada al pianista, que potser (només potser) no destorba quan parlem de música Barroca, però sí afecta la recepció de la cançó. Com deia al començament, Orliński està començant la seva carrera; una de les coses que segurament dóna l’experiència és la capacitat de passar com qui diu en un instant d’un estil de cant on la veu és al centre de tot a un altre on la veu s’ha de posar al servei de les paraules, i ja em perdonareu la simplificació.  Les cinc mélodies de Reynaldo Hahn estaven menys interioritzades que les peces anteriors (significativament, les partitures apareixien i desapareixien de les mans del cantant segons cantés cançó o òpera) i les delicades, gairebé etèries cançons de Hahn, À Chloris o L’heure exquise, per exemple, demanen una subtilesa i  un lligam amb els poemes que, al meu parer, va mancar. Tot arribarà.

La segona part del programa estava centrada en cançons de tres compositors polonesos, un repertori que només podem sentir en directe quan ens visita un cantant polonès, com és el cas d’Orliński o el de Piotr Beczała fa uns mesos al Palau de la Música. Així que quan tinguem ocasió de tastar cançó polonesa, celebrem-ho! En aquest cas, els compositors triats eren Karol Szymanowski, Tadeusz Baird i Paweł Łukaszewski. De Szymanowski vam escoltar les quatre primeres de les Dotze cançons de Kurpie, el seu últim cicle, publicat el 1934. Es tracta d’un cicle de cançons d’origen popular, molt atractives per les seves melodies allunyades de la nostra tradició i per la seva harmonització sofisticada; un bon exemple d’això va ser la tercera, Uwoz, mamo.

D’aquesta part del concert dedicada a la cançó, els bells Sonets amorosos de Baird van ser el bloc més reeixit, interpretat, ara sí, de manera més expressiva per Orliński i Biel. Quatre dels magnífics sonets de Shakespeare són el punt de partida d’aquesta obra, composta originalment per a baríton i orquestra, que mereix una millor difusió; apunteu-ne el nom i doneu-li una oportunitat! Aquest cicle, escrit uns vint anys més tard que l’anterior, donava pas a la darrera cançó, composta el 1992 per  Łukaszewski; era la primera d’un cicle de tres que feia venir ganes de sentir les altres dues. Però d’aquesta canço tardoral, tan adient per a un vespre plujós, vam passar novament a la música de fa tres segles, i d’això ja n’hem parlat…