Ombres i silencis al MACBA

En el marc de l’exposició “No tinc por de cap mal” (MACBA) de José Antonio Hernández-Díez, Andrés Duque ha comissariat el cicle de cinema “Ombres i silencis o els fantasmes que tornen com la primera vegada”. La selecció del cineasta (Schastye, Finis Terrae, He Who Gets Slapped i Vampyr) s’inspira en algunes de les primeres videoinstal·lacions de l’artista. Els pròxims 15 i 22 de juny podrem veure les dues últimes projeccions del cicle.

El cicle és un encàrrec del museu al cineasta Andrés Duque per la seva amistat amb José Antonio Hernández-Díez i la relació de l’obra d’aquest amb el cinema. Duque volia plasmar l’essència cinematogràfica de l’obra de l’artista. Per fer-ho, va partir de la impressió que li havien produït algunes de les primeres videoinstal·lacions de l’artista, quan va veure-les exposades per primera vegada a la Galeria d’Art Nacional de Caracas, especialment Annabel Lee (1988) i Houdini (1989). El cineasta destaca la impressió que li va provocar la pau del cos jacent d’Annabel Lee, el silenci que l’envoltava. Aquesta idea de silenci és una de les vertebradores del cicle, que vol oferir a l’espectador l’oportunitat de recuperar el plaer de veure cinema en silenci.

L’altra idea vertebradora del cicle és l’ombra. Per a il·lustrar-la Duque ens presenta un fragment que Màxim Gorki va escriure l’any 1896, després d’assistir a una funció de les “fotografies animades” dels germans Lumière: «Ahir a la nit vaig ser al Regne de les ombres. Si sabíeu com n’és, d’estrany! Un món sense so, sense color. Totes les coses —la terra, els arbres, la gent, l’aigua i l’aire— hi estan imbuïdes d’un cel gris, grisos ulls enmig de rostres grisos i, als arbres, fulles d’un gris cendra. No és la vida, sinó la seva ombra; no és el moviment, sinó el seu espectre silenciós […]. Aquesta vida, grisa i muda, t’acaba trastornant i deprimint. Sembla que transmeti un advertiment, carregat d’un sentit vague però sinistre, que fa estremir el cor. Te n’oblides d’on ets. Imaginacions estranyes envaeixen la ment i la consciència comença a afeblir-se i a obnubilar-se…»*

La primera experiència cinematogràfica de Gorki és reveladora. L’horror que sent davant les imatges del cinema ens parla del seu caràcter fantasmagòric, que ha estat repetides vegades objecte d’estudi i discussió, i que és present en el discurs del comissariat de l’exposició de José Antonio Hernández-Díez.

Buscant la trobada entre el silenci i l’ombra, Duque ens presenta quatre pel·lícules mudes, fonamentals dins la història del cinema. Totes quatre permeten a l’espectador percebre de forma física el silenci i l’ombra, dos elements fonamentals per entendre què és el fet cinematogràfic.

El pròxim dimecres 15 de juny a les 19h es projecta He Who Gets Slapped (El qui rep la bufetada) (USA), un film mut de Victor Sjöström de 1924. Està basat en una obra de Leonid Andreyev, dramaturg, novel·lista i contista rus, de l’any 1914, traduïda a l’anglès el 1922. A la pel·lícula veiem a Paul Beaumont (Lon Chaney), un científic i humanista que descobreix una teoria revolucionària. El seu protector (Marc McDermott) l’hi roba i sedueix a la seva dona (Ruth King). L’ofensa queda segellada amb una bufetada que provoca les burles de la comunitat científica. Beaumont, avergonyit, fuig i es refugia a un circ, on guanya prestigi com el pallasso “que rep les bufetades”. Una nit es troba entre el públic el seu pèrfid benefactor, interessat per la bella Consuelo (Norma Shearer).

Vampyr (França i Alemanya) de Carl Theodor Dreyer, 1932, l’última pel·lícula del cicle, es projectarà el dimecres 22 de juny a les 19h. Es tracta d’una adaptació lliure de diversos relats de Sheridan Le Fanu. Es narra la història d’Allan Gray, un jove absort en l’estudi de la demonologia i les tradicions vampíriques, en una pel·lícula amb aura de conte de terror i plena d’elements sobrenaturals.

* Máximo Gorki, «El reino de las sombras», dins David Oubiña, Una juguetería filosófica. Buenos Aires: Editorial Manantial, 2009, p. 9-10.