Oda a l’Ibercàmera: 30 anys i nou cor

Concert rodó per un contingut èpic. Les dues darreres simfonies de Beethoven foren les protagonistes d’un esdeveniment musical triplement especial, per la celebració del trentè aniversari de la Temporada Ibercamera, per l’estrena d’un cor homònim al cicle, i perquè l’”Oda a la Joia” sonà a mans de Rafael Frühbeck de Burgos i l’Orquestra Simfònica Nacional de Dinamarca, convidats especials de la Temporada.

“Claudio Abbado, in Memoriam”, llegíem a la primera pàgina del programa de mà. L’Ibercamera dedicava el concert al cèlebre director milanès, que va visitar el cicle en tres ocasions, al Palau de la Música Catalana. Però el concert commemoratiu va tenir lloc a l’Auditori, amb ple absolut, uns intèrprets de luxe i un repertori que ha esdevingut un himne, el de la Unió Europea, però que Schiller i Beethoven van concebre com a cant de joia a la humanitat. Aquests versos van inspirar profundament el compositor de Bonn, que va escriure la seva darrera simfonia ja sord, però ple de música interioritzada, que el féu capaç de dirigir l’estrena a Viena de la primera simfonia amb cor de la nostra història, el 1824, per tal de completar amb la veu humana allò que l’orquestra no era capaç d’expressar.

El 1812, l’any de la derrota de Napoleó que inspiraria l’Obertura de Txaikovsky (1880), el geni creador de Beethoven veié néixer a la Simfonia núm. 8, en fa major, op. 93, que ocupà la primera part del concert. Des dels primers compassos, que l’Orquestra Nacional de Dinamarca va convèncer amb un color diàfan i una textura densa però rica en matisos, un bloc sonor homogeni i viu, versàtil, de dinàmiques ben explicades. Donat que Rafael Frühbeck de Burgos n’és el director titular des de fa només una temporada, aquest alt nivell d’execució és herència, en gran part, de la feina dels seus predecessors. En qualsevol cas, la interpretació va ser brillant i el carisma de Frühbeck es percebé des del moment en què va pujar a la tarima. El seu segell personal s’identifica amb els moviments verticals del braç dret, que fa voleiar la batuta nerviosament, mentre l’esquerra va marcant amb naturalitat les dinàmiques i les entrades. Elegància, vigor i eficàcia comunicativa per dirigir els noranta-nou membres de l’orquestra, cent vint-i-cinc cantaires i quatre solistes.

Per la seva banda, Mireia Barrera sentia el primer directe de la nova formació coral que dirigeix, el Cor Ibercamera, que integra membres del Cor Madrigal (dirigit per la mateixa Mireia Barrera i que la revista 440 Clàssica nomenà recentment com a millor formació catalana), el Cor Lieder Càmera (Elisenda Carrasco) i la Polifònica de Puig-Reig (Ramon Noguera). Aquest cor ha nascut en motiu de la celebració del trentè aniversari de l’Ibercamera, amb la voluntat de retre homenatge i reconeixement a la tradició coral catalana. Llevat d’alguns aguts que llindaven l’estridència per part de les sopranos, cal valorar positivament la tasca de l’agrupació, que significa un pas endavant en el panorama coral català. La part vocal de la Simfonia núm. 9, en re menor es complementava amb quatre solistes, Ekaterina Metlova (soprano), Ana Ibarra (mezzosoprano), Christian Elsner (tenor) i Reinhard Hagen (baix), que, malgrat el talent individual, no van saber empastar tan bé les seves veus com ho va fer l’orquestra.

Schiller va morir sense saber que el seu “An die Freude” esdevindria una icona de l’europeïtat i el goig de viure en germanor: “Alegres, volen els seus sols,/ per l’esplèndida planura celestial;/ seguiu, germans, el vostre camí,/ joiosos com un heroi cap a la victòria”. Les èpoques avancen, els poemes viatgen i les llengües es modelen per adaptar-se als nous temps. Però l’art desvela continguts universals perquè, precisament, es poden adaptar a circumstàncies concretes, eternament. Com la que vivim nosaltres, els catalans, en el nostre quefer diari cap a la llibertat del nostre poble.