Melcior Comes: “Prefereixo anar a l’Ikea abans que a la galeria Marlborough”

Jaume C. Pons Alorda entrevista Melcior Comes, autor del llibre Hotel Indira publicat recentment per l’editorial Edicions 62. L’escriptor repassa les seves influències i expressa el seu pensament sobre la cultura i l’art contemporanis. Avui li dediquem un speaker’s corner amb articles de Biel Mesquida, Francesc Ginabreda i Muntsa Viladomat. 

Jaume C. Pons Alorda: Hotel Indira és la teva obra més treballada formalment. A nivell d’esquelet intern, has portat a terme esforços titànics per tal de compondre una obra compacta però també eficient fins a l’extrem, que t’atrapa sense remissió. Per què creus que és important que una obra estigui estructurada?

Melcior Comes: Així és, aquesta és una obra treballada pel que fa a la trama. La veritat és que aquest aspecte no l’havia pensat mai tant, en obres anteriors. Em fixava, bàsicament, en els personatges, en el tema de fons, en l’estil de la prosa, però mai no havia reflexionat sobre de quina manera també la trama —o l’estructura d’una obra de ficció— també li dóna sentit. També la trama és el seu significat i expressa els personatges, el tema i la moral del llibre; la trama també és estil, la trama també són els personatges, etc… I sí, la trama, tens raó, està pensada per atrapar des de la primera escena… Penso que sempre el lector ha de tenir la sensació que l’obra està ben dirigida i que la lectura el fa muntar en una ficció que parteix d’un determinat lloc per anar a un altre —un viatge—, i que l’aventura val la pena, amb les seves anades i vingudes i revolts. Que allò que t’estan explicant té un sentit, amb les seves sorpreses, intrigues, desvetllaments, revelacions…

J.C: No creus que amb tanta feina i tanta planificació es pot perdre un poc la màgia de la intuïció?

M.C: També s’ha de tenir intuïció per a crear la trama i concebre l’embolic! Sovint ens pensem que escriure només és escriure —i que només aquí juga la intuïció—, i això és un error. Un novel·lista no només s’encarrega d’alinear paraules amb un cert estil, sinó que crea personatges, situacions, pensaments, il·lumina una experiència, etc. I això també és escriure! Quan inventem una situació també escrivim. Quan veus algú que et crida l’atenció i tens una primera intuïció per un personatge o per un problema moral també estàs escrivint! S’escriu sempre, almenys quan es fan novel·les: a la dutxa, passant l’aspiradora, llegint un catàleg de mobles i sentint que allà hi ha potser una idea per explorar, s’escriu fins i tot quan s’escriu… Jo —d’això d’inventar i pensar— en dic la feina de la tinta invisible. Però sense aquesta tinta no hi ha novel·la, o només hi pot haver paraules flonges sobre d’un paper.

Un escriptor que es concentrés només en l’escriptura seria com un cantant de rock que es concentrés només en tenir bona veu —i no bones cançons. I sí, per inventar tot el necessari per fer una novel·la és necessària la intuïció, sempre. Però la intuïció ha de treballar tant en la planificació com en l’escriptura de cada escena o diàleg. Si la limitem només a una de les dues fases ens perdem bona part de la màgia d’aquest ofici… Però ben bé no és màgia, Jaume: és una ciència sagrada.

J.C: A més de tota aquesta feinada de fons que has fotut, i que es nota, crec que la novel·la també és molt especial perquè retornes als teus orígens. Després d’obres teves que a mi no em varen acabar de convèncer, com La batalla de Walter Stamm i Viatge al centre de la terra, tornes de nou a un escenari que coneixes molt bé, com és Mallorca, i que ja era un personatge en ell mateix a L’aire i el món i, sobretot, a L’estupor que us espera, per a mi el teu millor llibre fins que va arribar Hotel Indira. D’on va sorgir aquesta necessitat de tornar a aquest món? Creus que el novel·lista té el deure moral de parlar només del que coneix de més a prop?

M.C: Un retorn a Mallorca, sí… Però no per res en concret sinó perquè ho necessitava per a la meva història. Em sento còmode parlant també de Barcelona, però només de Barcelona i Mallorca. Crec que com escriptor has de saber de què parles, i entendre l’entorn físic perquè aquest també —com apuntes— és un personatge més de la teva ficció. Mallorca és un personatge de la novel·la, una ‘illa per a propietaris de caniches’, com dic a Hotel Indira… Però no sé si m’atreviria a parlar de ‘deure moral’ envers res de tot això. El deure moral és amb la veritat humana que la història intenta transmetre, però no envers a cap entorn, al qual difícilment podrem salvar —per desgràcia— amb una novel·la.

J.C: Per ser ultrauniversals hem de ser ultralocals, doncs?

M.C: Per ser universals no has de parlar de coses locals —no ets el butlletí parroquial— sinó de coses personals: d’emocions i desitjos elementals de tot individu, i és això, en el millor dels casos, el que et permetrà aspirar a parlar d’universalitat… Tot i la pompositat d’aquestes paraules, hi ha coses molt òbvies, oi? Puc sentir com a ben meva la petita ciutat natal de Philip Roth —Newark, a Nova Jersei—, per exemple, perquè en ella en Roth hi situa coses que pertanyen a l’experiència de tots: créixer, descobrir la vida, enfrontar-se a la família, lluitar per una identitat, etc. Que això tingui lloc a un poble o un altre és indiferent. S’ha de ser molt superficial per dir que una lectura, per exemple, no ens interessa perquè l’acció passa a un poble de Mèxic o a un planeta llunyà. L’acció pot passar a un lloc com una frontera entre països o en un castell de malson, però ambdós llocs reflecteixen experiències que són de tothom, i per això els podem sentir com a veritables i per tant ‘universals’.

Per això sovint em sembla que totes les novel·les ‘passen’ en el mateix entorn físic, Jaume…: en el cor i les vísceres i en les tendres circumval·lacions del cervell dels lectors, allà on tots hi desem el que més ens importa: què som, què hem de fer, per què desitgem el que desitgem, què ens ha fet així o aixà, els records i els projectes, etc… Les preguntes bàsiques: ¿Què som? ¿D’on venim? ¿Què hi ha per sopar, estimada?

J.C: M’agrada molt aquest punt cerebral de preparació, d’ordre en el desordre, però també aquesta visió teva salvatge, radical i visceral que comentes amb passió: enllaça perfectament amb el món que descrius. Quines preguntes bàsiques has volgut plantejar amb Hotel Indira? Una novel·la només ha de plantejar preguntes o també les ha de respondre? Creus que el novel·lista, com el creador en general, ha de ser un far per a la societat o se n’ha de distanciar per ser realment lliure?

M.C: Són preguntes complicades, Jaume. Però provarem de dir quatre coses. Crec que no podem amagar què fem realment quan expliquem una història i tractem la vida d’uns personatges. En el fons —potser molt en el fons en alguns casos…— hi ha una aposta per alguns valors, per algunes formes de vida, per determinades maneres de fer i de ser que l’obra acaba reforçant o criticant. És a dir, que tota forma de narrativa —també el cinema i el teatre, i en el cinema de Hollywood això és tan obvi que sovint fa feredat— tenen una part moral, de judici de virtuts i de crítica de vicis humans. Els escriptors solen dir que no són moralistes o que no fan moralisme… Però això és mentida. Precisament ara estem veient com el text més moralista que Foster Wallace —el discurs “L’aigua és això”— és més llegit i comentat i segur que més estimat —aquí a casa nostra— que les seves novel·les, on la visió moral hi està més difuminada o no hi és. Sense una visió moral una obra no té sentit. Sense ella, el lector es demana: ¿I això a què ve, què en trec, de tot això que se m’explica? No se li ha de dir directament, però ho ha sentir, dipositat en la història. ¿Preguntes o respostes? Tinc més preguntes que respostes. Però ja fer les preguntes adequades ja és la millor manera de pensar —i sentir— millor.

¿Un far per la societat? Buf. És una càrrega feixuga… però és ben cert que s’escriu per entendre. I que amb això ja fem molt, de cara a nosaltres mateixos i als altres. Tanmateix, ¿no deia Matthew Arnold que a tot artista l’anima el desig secret d’eliminar l’error, de dissipar la confusió i disminuir el sofriment dels éssers humans?

I no, no és possible “distanciar-se de la societat”, almenys un novel·lista no ho pot fer, ho veig inescapable… Parlem del món i de la gent, de com som i de què es fa així, ara, en aquest instant, d’això no te’n pots deslliurar, encara que vulguis. Cada paraula que escrivim ha estat dita ja milions de vegades per milions de persones: ¿com pots escapar de tot això? Si algú se’n vol distanciar, però, se m’acudiria preguntar-li: si tan poc t’interessa la societat, ¿per què publiques?

J.C: De fet això encaixa amb la feina que fas cada dia per a la societat que t’envolta, la catalana, aportant el teu granet de sorra escrivint obres que ens emocionin i facin reflexionar, fent articles de pensament i d’opinió però també com a professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on ensenyes les tècniques d’escriptura d’una novel·la a un grup d’éssers humans amb ganes d’escriure els seus somnis i les seves passions. Què t’aporta aquesta tasca?

M.C: La feina d’articulista… Bé. No sé com explicar-ho. Faig alguns articles  a la premsa, sí, però no crec que això sigui diferent, en el fons, d’escriure d’altres coses. Es tracta d’expressar, de reflexionar, d’explicar com veiem el que passa en el nostre país. Ajudar a fer això és engrescador, apassionant la majoria de les vegades. No és com fer novel·les, perquè un article sol ser la flor d’un dia, però també parles dels temes fonamentals: identitats, futurs, ambicions, rivalitats, llibertats, i què som i què hem de fer, etc. M’agrada i no m’agrada escriure articles. Sé que la majoria de les vegades són això, massa efímers i escrits d’un dia per l’altre, i encara que el lector l’agraeixi i comenti, tanmateix no perdura res, sobretot avui, quan tothom llegeix amb una pantalla… La veritat és que també tothom està massa distret —amb les maleïdes pantalletes, sí!—, i necessita algú que li expliqui què passa, tanmateix per a oblidar-se’n poc després de llegir-ho… Tothom va zombi, Jaume. O gairebé tothom. La distracció ens ha vençut. La distracció és ara mateix el gran enemic de la literatura. ¿Com pot ser Shakespeare més interessant que el WhatsApp? ¿Com Flaubert pot guanyar-li a Facebook?

A l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès hi fem una feina molt entretinguda, la majoria de les vegades vertaderament apassionant. Treballem al costat de gent molt il·lusionada per fer possible els seus projectes de novel·la, i això ens permet estar en contacte amb una literatura que vol prendre el vol, i que podem ajudar a donar forma amb alguns consells, i amb un grup d’alumnes que intenten el mateix. Treballem molt bé i molt contents. És una feina meravellosa.

J.C: Com a professor d’escriptura de novel·la, saps que tot comença en una idea, un pinyol, fins i tot una obsessió que no t’atrapa, i després de molt pensar i insistir, al final veus com la novel·la acaba prenent vida. Quin és el nucli dur des d’on va néixer, per a tu, Hotel Indira per després erigir-se com aquest temple prodigiós que ha acabat essent?

M.C: No sé si és ‘un temple prodigiós’…, però intentaré respondre. La veritat és que el primer pressentiment va venir durant una nit en un hotel de Praga. No sé per què, però em vaig sentir terriblement sol, fent temps per agafar l’avió l’endemà, sense res a fer en una ciutat desconeguda, de matinada, i sense diners. I, com que no podia dormir, vaig baixar a recepció, a llegir una estona no sé quina cosa que no m’agradava. Allà hi vaig veure el recepcionista, sol, rere el taulell, un tipus jove i guapo, sense gaire cosa per fer, i en aquell moment vaig pensar que m’agradaria estar allà, fent aquella feineta encara que fos ridícula i escassa, alguna cosa de la qual ocupar-me i no pensar (va ser fa deu anys, això; llavors no tenia Twitter ni es respirava la wi-fi com un gas tòxic, vull dir que la idea potser no hauria sorgit mai, en un present tan distret com el d’avui. Ara, quan no puc dormir guaito a Twitter, i perdo el temps com un desgraciat…).

Però llavors només vaig haver de fusionar les dues idees: l’hotel o el recepcionista i l’escriptor infeliç —sol, lluny del que considera ‘casa seva’—, i que treballa allà a contracor, només perquè ha perdut la dèria d’escriure, i perquè és el negoci de la seva família, des de fa dues generacions. La resta va ser només imaginació, i fer moltes preguntes —i deixar passar el temps, perquè tampoc no tenia res més que aquest besllum inicial…—. Tinc amics que treballen en hostaleria, a Mallorca i Catalunya, i vaig investigar una mica per saber alguns tripijocs comptables, que donen una subtrama balzaquiana i fonamental per l’embolic de la vida allà, en el vell hotel. Mai saps com sorgeix, però, el més important. Hi ha coses que considero decisives per aquest llibre, detalls o troballes que no sé d’on van sortir: no ho puc explicar o no ho recordo. Tot és molt rar, en això de la literatura.

J.C: M’encanta que comentis el tema de les “preguntes” ja que, en el fons, el que fa un creador és qüestionar-s’ho tot, interrogar totes les coses per acabar trobant potser no LA veritat però sí ALGUNES veritats que ens ajudin a viure.

M.C: Ho podem dir així, si trobes… També podem dir que trobem consol.

J.C: A mi m’agrada pensar que la literatura és una festa que ens ajuda a aconseguir l’eufòria d’existir i l’èpica de viure, però me n’adono que moltes vegades la sensació de desànim s’estén entre alguns escriptors actuals que se senten profundament insatisfets i que transformen la literatura en el pou de les seves misèries. No sé. A vegades sembla com si pel fet d’escriure i publicar un llibre la gent es pensa que li haurien de besar els peus, i quan això no passa llavors arriba un trauma lacerant. Tu què en penses al respecte?

M.C: La literatura en català és sovint una recepta per a la decepció. O almenys això percebo. L’escriptor en català és un ésser permanentment desenganyat. Espera més del que el país li pot —o vol— donar a canvi, almenys aquesta és la meva percepció. La necessitat de reconeixement és difícil d’assaciar en un país tan petit —i recelós—, i amb tants d’autors que esperen ser visibles i enaltits. Què hi farem… Aquest també és un tema del meu llibre: la necessitat de ser algú, de treure el cap entre els altres, cosa que difícilment es dóna en aquest país, dedicant-te a la literatura o l’escriptura.

I d’aquí que l’art sigui més un terreny per ser infeliç i sentir-se sol que no un àmbit de felicitat i retrobament amb el millor de nosaltres mateixos. Pots arribar a tenir la impressió que com escriptor fas més nosa que no servei, que ets més una altra veu que vol ressonar que no algú a qui algú altre té la curolla de voler escoltar des de la generositat i l’interès. A tothom li és igual tothom. I com que tampoc això del llibre en català és un bon negoci, doncs, etc.

I els crítics, la majoria de vegades són gasius o arbitràriament destralers, o escriuen d’una manera que fa que no desitgis fins i tot que parlin de tu… Pel crític, la lectura es converteix en una rutina, i cap llibre té més importància que l’anterior o que el següent, res. ¿Com pots aspirar al reconeixement d’una gent —els crítics— que en el fons menysprees? Si la crítica és bona m’és inútil; si és dolenta més encara, perquè l’escriuen massa sovint des de la mala fe o des del ressentiment, això s’endevina a cada línia. En cap cas hi ha un argument crític que et permeti millorar com a autor. I ja sé que aquesta tampoc és la seva feina, però és que l’altra feina tampoc la fan bé: per això no tenen la més mínima incidència en els gustos, ni els seus consells o recomanacions són escoltats… Àrbitres del gust amb el paladar esmussat, o arruïnat per l’alcohol o la indiferència.

I sí, l’art ens ha de donar les claus de l’art de viure. Si la literatura et fa infeliç dedica’t a la banca; almenys veig que els banquers somriuen tots, fins i tot entrant a la presó. Tanmateix és cert: t’has d’inventar els estímuls, Jaume. Sovint em sento com aquell tipus de l’acudit, que li havia caigut una moneda damunt un munt de merda de gos, i que se’n treia una altra de la butxaca per a tirar-la també a sobre de la merda… tot perquè fer la feina de recollir la primera moneda valgués la pena. Monedes i merda de gos.

Ja m’entens, amic meu: és frustrant, però ningú ens havia promès que seria millor. Potser d’altres autors més grans esperaven una altra cosa, i ara se senten ‘en perill d’extinció’ o menystinguts o alguna cosa semblant… Em sembla, però, que ni jo ni nosaltres, els més joves, hem partit de cap il·lusió inicial. Ja sabíem a on en ficàvem. Aquesta és una festa a la les fosques…

J.C: Però la merda també es transforma en or, si sabem aplicar l’alquímia adequada. Jo estic convençut que del pitjor en podem treure el millor. I, en el fons, de la literatura aconseguim l’exaltació de viure perquè és la passió que ens dóna força. No va ser així com tu també vares començar a escriure? O potser per un desig d’imitació d’autors que vares estimar? Quins creus que són els autors que més t’han marcat i que més celebres i que t’ajuden a trobar diamants dins la brossa? 

M.C: La literatura fa això, sí, expressa bellament el que pot ser horrible, i en certa manera ho redimeix… La literatura et fa tornar a la realitat, a una intensitat que sovint, emportats per la vida ordinària, pels costums i les rutines, perdem de vista. La literatura sempre és un retorn a unes veritats que oblidem de continu, i que necessitem recordar per no perdre la xaveta. En el fons, tots els grans llibres parlen del mateix, de la vida i de com la vivim. I és això, però, el que oblidem, absorts com estem en els mals de cap diaris, o hipnotitzats o idiotitzats pel Facebook o per les vistoses xorrades que ens diuen els diaris o les tertúlies de la ràdio. Només quan llegim fem una immersió total en la realitat que en la vida experimentem molt de tant en tant…

La veritat és que vaig començar a escriure perquè m’agradava molt llegir i experimentar la vida a través de les històries i dels personatges dels quals em parlaven les novel·les. Volia ser capaç, un dia, de fer el mateix que els autors que anava descobrint, i als quals no he renunciat d’imitar encara. En Balzac, en Dickens, en Flaubert, n’Scott Fitzgerald, en Nabokov, en Philip Roth, en Porcel, en Don DeLillo, o la Joyce Carol Oates, o en Landero o en Bruckner o en Pagès Jordà… De tots ells n’he après moltíssimes coses, i en segueixo aprenent. Abans de posar-me a escriure una novel·la solc tornar a llegir Madame Bovary, o parts d’El Quixot, o El Gattopardo, alguna cosa que impressioni o maregi. Tot i que per fer aquesta novel·la vaig tenir presents uns quants grans autors no gaire llegits aquí a casa nostra, em sembla, com en Wallace Stegner, en Richard Yates o en James Salter. Aquests tres autors fan llibres que et fan companyia, i que en certa manera et curen de les tristors, a pesar de la seva tristesa.

J.C: Sé que es tracta d’una cosa que ara mateix està en boca de tothom i tothom en parla, però precisament per això vull saber la teva opinió al respecte. Com veus la situació política actual? Vivim temps de canvi amb una Espanya agònica, una Catalunya amb poder i una Mallorca que viu enmig d’una mar de turbulències totals. Hotel Indira és una radiografia d’aquest món, sí, a través de la passió, però si volguessis fer una anàlisi quirúrgica de l’ara que vivim, com ho explicaries?

M.C: Crec que a Espanya l’ha podrit l’egoisme. El PP ha governat Espanya com si fos seva, al seu favor, d’acord amb la dinàmica de la seva cultura i dels seus negocis. També d’aquí en deriva la corrupció… La corrupció implica un tancament de la gestió pública a favor de la gestió només dels interessats, al marge de la llei, que és l’expressió de la voluntat de tots. Els corruptes són grans egoistes, gent que ho governa tot com si fos únicament seu, al marge de la resta de la comunitat. El centralisme és un egoisme; la corrupció és un egoisme, una mancança de generositat o d’obertura cap a l’altre i les seves necessitats.

D’aquí també l’arrel del problema català. La mancança de noblesa i de confiança i d’obertura cap a Catalunya ha caracteritzat la política espanyola —i la cultura espanyola— del franquisme fins avui dia. Aquí a Espanya hi ha hagut molt poca curiositat, cap voluntat de reconeixement envers allò català, que sempre s’ha volgut sentir com aliè o hostil o insignificant. La pedagogia no ha donat resultats visibles. Les coses no estan com durant els anys de l’antifranquisme sinó pitjor, perquè ara ni tan sols tenim les simpaties de les esquerres espanyoles, que podien abans fraternitzar amb el catalanisme, en el mateix front antifranquista. El menyspreu cap a tot allò català s’ha fet insostenible; però pitjor que el menyspreu és la indiferència total, o la negativa a tot allò que s’ha proposat —políticament i culturalment— des de Catalunya o en català.

Davant d’això queden dues opcions. O bé un s’arronsa, seguint la dialèctica de l’amo i l’esclau, o bé posar-se ferms i construir un nou projecte de convivència. ¿Un estat propi per Catalunya? ¿I per què no? Amb un estat favorable a darrere, una societat se sent més ben governada. Una cultura se sent més poderosa i perdurable. I una economia compta amb els recursos per a prosperar i donar feina i futur als seus conciutadans. La cultura no és aliena a res de tot això. La cultura expressa el vigor d’una societat, la seva creativitat, el seu tarannà i la seva capacitat d’expressar-se i d’incidir. Però si la societat agonitza sota el pes d’un altre paradigma cultural o polític o econòmic la cosa s’esbrava i comença una altra Decadència. L’egoisme espanyol podria ser la nostra decadència si no fem un pas endavant, cap el concert de les nacions més decents i enraonades, les que tenen estats que treballen a favor dels seus ciutadans. Això és el que penso… Ells, els espanyols, de la seva decadència en faran bona literatura, no en dubto gens, com la que feren després de 1898. En certa manera continuen amb el mateix rotllo tràgic…

A la mena novel·la, això hi té un pes accessori, però tanmateix definitiu. A Mallorca hi ha molta corrupció, que travessa la política i els negocis, d’acord amb aquesta idea d’exclusió egoista i personalista de les coses. Els corruptes mallorquins són com tots els corruptes, també com els catalans: s’imaginen que el país és seu, i que tot s’ho han d’empassar en secret, inflats i sadolls d’avarícia i caviar de beluga.

J.C: I en què estàs treballant ara, en quina nova obra fas feina i que esperem ens faci companyia ben aviat a nosaltres també?

M.C: No sé si serà ben aviat…Ja ho veurem. Tinc una idea, una sinopsi, una previsió d’escenes i un plegat de personatges. Però cal començar a escriure, i de moment estic esperant a posar-me a treballar en aquest projecte nou, que m’agradaria que fos una mica més extens que Hotel Indira. És massa d’hora per parlar-ne, amic meu. També, com he dit abans, la motivació és important. Estic en fase d’invenció d’estímuls. I costa.

J.C: I quina és la teva relació amb les altres arts? La dansa, el cinema, les sèries, el teatre, la fotografia… Les tens en compte?

M.C: No miro cinema, ja…: l’estudio. He après a analitzar els guions, i m’he fet un fart, últimament, de llegir llibres sobre com construir històries per fer-ne pel·lícules. El cine em fa tornar boig, sí. Tant que l’he hagut de deixar durant llargues temporades, com un drogoaddicte a les pantalles de plata… Les sèries de televisió també m’han fet reflexionar molt, i plantejar-me moltes coses útils per a les meves novel·les. M’interessa la pintura, sobretot Goya, el Balzac de la pintura moderna. No vaig al teatre; la veritat és que no em crec els actors, fins i tot quan em diuen que són ‘les grans estrelles de l’escena catalana’. Tothom crida i fa ganyotes a l’escenari, no ho veig gens natural, potser són molt bons, no ho sé, però jo ho trobo que ho fan fatal… Abans anava a exposicions, però si no són de pintura “clàssica” no entenc el que hi veig, i ja ho he deixat córrer. El problema és meu, segur que rere de moltes d’aquestes coses hi ha meravelles, però no les sé entendre. De moment crec que hi ha més art en alguns bons restaurants o en algunes botigues de roba o de perfums que no en alguns museus d’art contemporani. Últimament, prefereixo anar a l’Ikea abans que a la galeria Marlborough.

Una sèrie de televisió que em va ajudar a donar cos al projecte d’Hotel Indira va ser Six Feet Under, la sèrie d’Allan Ball per HBO. Hi ha elements coincidents amb la meva novel·la… El retorn a casa del protagonista; el negoci familiar (que allà era una funerària); la sensació de no saber què fer amb la pròpia vida; el fantasma (en el meu cas de l’avi, no del pare mort); i un competidor hostil que els volia comprar el negoci i feia maniobres “indegudes” per a mirar d’aconseguir-ho.

J.C: Com funciona el teu procés d’escriptura? Ens el podries explicar? 

M.C: Com tots els autors més sentimentals que analítics la primera cosa que se m’acut és un personatge, amb un problema vital més o menys greu. Els autors més racionals o metòdics solen tenir idees de trames, d’històries més o menys completes. A mi no se m’acuden històries, no tinc aquest do, no… A mi se m’apareixen personatges, que volen viure i no poden, d’igual manera que jo no sé què fer amb ells, ells no saben què fer amb la seva vida. Per això els he de posar deures: i crear la trama, que no és res més que la projecció del seu desig cap el món i els altres.

Els autors que se’ls acuden històries tenen el problema contrari: tenen una història però uns personatges freds i mecànics, que solen ser tots molts semblants, directament calcs dels autors mateixos. Aquests autors han de fer la feina inversa a la que faig jo: s’han de tornar uns sentimentals, provant de no caure en el sentimentalisme.

Quan tinc els personatges principals he de posar-los deures, i basta llavors pensar quins dels típics ‘motors de trama’ em va millor pel problema moral de fons: amor, venjança, cacera, dol, traïció, rebel·lió, persecució, sacrifici, rivalitat, descoberta, ambició, etc. I a partir d’aquí començo a pensar escenes, a projectar-les, i a lligar-les lògicament, o no… Això em porta mesos de feina, de fer esborranys i d’apuntar coses a volaploma. Després comencem a escriure, i llavors és divertit, o ho és a estones.

J.C: I què significa per a tu haver guanyat un premi tan prestigiós com el Sant Joan, al costat d’autors de primera fila com Miquel Bauçà, per exemple?

M.C: Bé. Alegria. És un premi tan vell com jo… I que a més va guanyar en Baltasar Porcel, un dels autors que més estimo —tot i que dir això, incomprensiblement, veig que m’allunya de la gent o que aixeca recels o que desperta antipaties. No ho entenc. L’endemà del premi un diari deia de mi, encara, que jo havia dit que en Porcel era un dels autors més importants del món, i ho reiterava amb ironia, com si dient que jo havia pronunciat aquesta frase —que reitero festivament— ja bastés per a fer-me antipàtic o ridícul… Hi ha gent amb el cervell ple de torró de cacauet, torró del dolent, Jaume, merdeta pura. Però bé, tothom fa el que pot, fins i tot quan fa el ridícul.

Però, tot i la importància del premi i el meu agraïment a la institució que el convoca, el premi és accessori… L’important és la literatura, és a dir, els lectors, és a dir, la cultura. I la vida és això. Bonda…