Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer)

29.11.2017

Com expressar la complexitat del desastre de la guerra? L’espectacle Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer) mostra, a través de l’al·lusió i l’el·lipsi, l’anihilació de l’ésser humà com a conseqüència del conflicte bèl·lic: les paraules de Lali Barenys, la música de Carles Beltran i el cant de Namina reivindiquen, a l’uníson, una altra manera de resoldre els conflictes.

Maleïdes les guerres (i aquells qui les van fer) | © Xevi Casas

Hi ha coses que no es poden dir, potser per la cruesa extrema d’algunes paraules, potser perquè són tabú o per decòrum, o perquè farien massa evident la falsedat de la nostra societat. L’actriu Lali Barenys, el músic Carles Beltran i la cantant Namina ens presenten una sèrie de veus —textos i adaptacions que van des d’Ovidi Montllor o Joan Oliver (Pere Quart) fins a Bob Dylan o Silvio Rodríguez— que mostren la degradació de la condició humana com a conseqüència de la guerra. L’espectacle Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer), que es va estrenar aquest diumenge 19 de novembre al Sants Teatre amb la presència de la filla de Pere Quart, i que serà als Lluïsos d’Horta el proper dia 2 i al Teatre de Sarrià el 12 del mateix mes de desembre, vol reivindicar la cultura i les paraules contra tot tipus de violència.

Tot l’espectacle se’ns presenta com un contínuum, un enfilall de textos i música, amb silencis significatius. Els poemes ens mostren la guerra —icona i escenificació de la violència— com una vivència traumàtica per a l’experiència individual i íntima de cada persona: infants, adolescents, dones i homes transmuten en víctimes, exiliats, refugiats i desertors. Tots, testimonis d’una violència que sovint acaba amb la mort. En efecte, se’ns mostren diverses perspectives sobre la guerra que, com les cares d’un poliedre, conformen un relat complex.

En conseqüència, l’espectador viu moments d’exili —de la mà de Joan Oliver, amb «Corrandes d’exili»— i de tortura. L’ús d’un llenguatge (necessàriament) fragmentari permet, a través d’aquestes imatges intermitents i vivències insinuades, presentar els diferents punts de vista sobre la barbàrie i alhora transmetre l’horror inenarrable de la violència extrema. Com narrar les violacions sistemàtiques a una dona del Congo? En altres paraules, l’espectacle transmet al públic la duresa i la cruesa de la guerra a través de l’al·lusió i l’el·lipsi.

Maleïdes les guerres | © Xevi Casas

Es reivindica la cultura com a forma de coneixement en contra de la ignorànciageneradora de barbàrie —en tot moment, els ecos de l’homo homini lupus són presents a l’escenari. En aquest sentit, Namina explica que l’espectacle vol «remoure, commoure i moure», és a dir, transmetre per provocar la reacció de l’espectador. L’espectacle apel·la a la consciència del públic en contra de la indiferència —tan propera a la banalitat del mal. De manera paral·lela, Lali Barenys defensa la bellesa de l’art com l’«única arma de construcció massiva» que ens salvarà: malgrat que el contingut és devastador, l’esperança rau en la forma de transmetre aquest missatge. «Captura» de W. H. Auden, sublimat per la veu de Namina acompanyada d’una guitarra, escenifica el contrast entre la guerra i l’amor.

El músic Carles Beltran assegura que la força de l’espectacle, visualment estàtic, rau en laprofunda equivalència entre «paraula, música i cant». Els tres intèrprets es converteixen en «un monstre preciós de tres caps» al servei de l’espectacle, com diu la Namina. La comunió entre els artistes es fa extensible al públic, i així, més enllà de la lectura poètica, s’aconsegueix l’objectiu darrer de la paraula dramatitzada: emocionar i transmetre.

Convé destacar la crítica implícita al poder com a responsable darrer de les guerres. El títol maleeix «aquell» qui va fer les guerres: el gènere masculí d’aquest pronom condemna aquest «ofici / d’home» —com l’anomena A. E. Housman dins el poema «xxix» de More Poems, on un soldat en fuig per salvar la vida— i el singular apel·la —igual que el «Desertor» de Boris Vian— al «senyor governador».

Com hem insinuat, el corpus textual de l’espectacle veu de diverses fonts: n’és un bon exemple «El dia que el vaixell vindrà» de Dylan, que fa d’exordi al testimoni de Metges sense Fronteres sobre l’arribada a una pastera que surava en una deriva agònica. L’espectacle també inclou alguns textos escrits expressament per a l’ocasió. A l’hora de concebre l’espectacle, Barenys destaca la tria de poesia universal sobre els desastres de la guerra de Jordi Cornudella (Edicions 62 i Empúries, 2003), que s’ha convertit en «una espècie d’aliat», assegura l’autora del guió. En pocs mots, «malgrat que l’espectacle té moments durs i punyents, deixa una llum d’esperança prou clara», assegura Carles Beltran, que afirma que, a partir de «Dos anònims» de Montllor, les cançons de la selecció es concatenen d’una manera molt natural.

L’espectacle actualitza el secular cant antibel·licista de tants poetes —que també patien exili, com reivindicava Louis Aragon amb música de Jean Ferrat— i convida a replantejar-nos com gestionem els conflictes. És més, les paraules que tanquen l’espectacle al·ludeixen directament a la realitat convulsa que vivim a Catalunya els darrers mesos: recitant a l’uníson «clavells, paperetes, cassolades, espelma, llacets i firmes», els artistes apel·len a la pau i a la cultura d’un poble «unit, alegre i combatiu». Aquesta acumulació paratàctica, com una simfonia harmoniosa, manté la tensió i no admet aplaudiments fins a la catarsi final.

Maleïdes les guerres (i aquells qui les van fer) | © Xevi Casas

Podrem veure Maleïdes les guerres (i aquell qui les va fer) el proper dia 2 de desembre a Lluïsos d’Horta, i el 12 al Teatre de Sarrià. Continuaran fent-lo voltar a l’inici de l’any vinent.