L’home que es passejava despullat per Barcelona

Per què els estrangers es passegen en pilotes per la Barceloneta? D’on els ve la percepció que Barcelona és un lloc tan permissiu? La llegenda de l’home elefant, també conegut com The Naked Man of Barcelona, hi pot haver influït. Bernat Puigtobella explora els rastres que aquest individu ha deixat a la xarxa.

El barri de la Barceloneta viu moments convulsos. Els veïns s’han revoltat davant l’allau de turistes que lloguen els apartaments il·legals (els famosos quarts de casa) i alteren la vida del barri amb el seu comportament incívic: borratxeres, cridòria fins a altes hores de la matinada, joves que es passegen pels carrers amb begudes alcohòliques o fins i tot entren a comprar als supermercats completament despullats… Què fa que un jove estranger tingui la percepció que Barcelona és una ciutat tan permissiva que és perfectament tolerable de passejar-s’hi en pilotes? Per què es despullen en un carrer de la Barceloneta i en canvi no ho farien mai a Berlin, Amsterdam o Londres? La marca Barcelona viu una contradicció. Mai com fins ara el turisme no havia aportat tants dividends a la ciutat. Mai tampoc els ciutadans de Barcelona s’havien sentit tan invadits i molestos per l’arribada de turistes.

Ens agrada creure que els estrangers associen la marca Barcelona a Gaudí, les Rambles, el mediterrani, el Barça o el Bulli. També als toros i a la paella, no ens enganyem. Però Internet va ple d’històries d’altra mena, com ara la del famós ‘Naked Man of Barcelona’, un personatge que durant anys es va passejar despullat per la ciutat i que ha deixat testimonis d’estrangers entre perplexos i escandalitzats a la xarxa. Només cal cercar a google ‘The Naked man of Barcelona’ per trobar material.

El fotògraf Aurel Manea ha documentat les seves passejades per la ciutat, captant tant la patxoca d’aquest individu com les reaccions esverades de la gent que el veia pel carrer. Avui The Naked man of Barcelona ja no es passeja per Barcelona, però s’ha convertit en una llegenda.

“La primera vegada que vaig topar pel carrer amb l’home més notòriament despullat de Barcelona, jo que sóc una americana de sensibilitat puritana, vaig tenir un xoc”, explica Diana M. en un fòrum de la Barcelona Women’s Network: “Com que portava els tatoos tan ben col·locats, simulant una il·lusòria roba interior, gairebé no em creia el que estava veient. I em pregunto: com és que no l’arresten? Vaig fer una mica de recerca sobre el tema i vaig descobrir que, tot i que les autoritats ‘encoratgen els ciutadans a no anar despullats pel carrer’ (sic), el fet d’anar nu no està pas prohibit a Catalunya, sempre que ‘no hi hagi intenció d’ofendre’. Per més que m’ho expliquin, no ho entendré”. Les dones d’aquest fòrum comparteixen informacions saboroses sobre aquest individu, que han vist en diferents punts de la ciutat, a peu i en bicileta (Les Rambles, Barceloneta, Port Olímpic, la Rambla de Catalunya) Estimen que podria tenir vora uns seixanta anys, s’entretenen a especular sobre com s’ho fa l’home per tenir un membre tan llarg i es demanen per què no se li aplica l’ordenança municipal.

Però l’escrit més interessant que es pot trobar a la xarxa sobre aquest home, també conegut com a ‘home elefant’, és sense dubte l’article de l’escriptor Stephen Carter, que ha fet tota una exploració del personatge en una crònica publicada a la revista fictionaut.com: “No és fàcil fer-se veure a les Rambles”, diu Carter, “perquè està empedrat de cap a cap d’artistes de tota condició que es dediquen justament a entretenir la gent: estàtues humanes, bailaores, prostitutes nigerianes, carteristes o camells competeixen per captar l’atenció (i els diners) dels passavolants”. Per a Carter, cap d’aquests artistes li ha causat tanta impressió com l’espectacle de l’home que es passeja despullat per les Rambles. I n’evoca el moment que el va descobrir amb aquests termes: “M’estava davant l’Hotel Arc La Rambla, fumant dret, els peus em feien mal de tant caminar. De sobte vaig veure que enmig de les Rambles una multitud es congregava i es creava per moments una commoció, i un cercle més petit dintre la multitud, com quan es produeix una baralla i es forma una rotllana al voltant”. Picat per la curiositat, Carter s’acosta a la pinya de ramblistes, s’obre camí entre la multitud i es troba davant un home agenollat, que feia dibuixos a terra amb un bastó. “L’home, d’uns seixanta anys pel cap baix, d’estatura mitjana, ni gras ni prim, portava un banyador negre”, va observar Carter en un primer moment, però quan l’home es va aixecar es va adonar que el banyador era un tatuatge i que l’home anava tal com havia arribat al món.  Carter s’entreté a descriure aquella visió: “L’home tenia, probablement, el penis més flàccid que havia vist mai. En certa manera, s’assemblava a la trompa d’un elefant, llarga i gruixida, amb profundes estries. A més a més tenia un ull tatuat a cada banda de l’entrecuix, de manera que vaig tenir la impressió de trobar-me cara a cara davant d’una rara espècie de paquiderm. A la punta de la ‘trompa’ hi portava un piercing, un anell de plata que li queia just sobre els genolls”.

Carter descriu l’altercat provocat per l’home despullat, que havia estat increpat i reduït per un grup de mims i artistes de les Rambles, que el veien com un element subversiu, o un competidor. També descriu el xoc que l’home produïa en les dones, que apartaven la mirada per tornar a fixar-s’hi de seguida, conscients que estaven veien un membre viril de proporcions èpiques.

Carter explica com l’home elefant es va aixecar i sense fer cap mena de cas a la gentada que s’havia aplegat al seu voltant, ben bé com si mirés a través de la multitud, va continuar el seu camí en direcció a Plaça de Catalunya. “Vaig seguir-lo Rambla amunt fins a La Boqueria, però caminava més ràpid del que semblava i aviat el vaig perdre de vista entre la gernació”, diu Carter, que va sondejar amics i coneguts sobre el cas d’aquest nudista tan curiós. No en va treure l’aigua clara. “Uns em deien que era un exhibicionista patètic, d’altres insistien que era un malalt mental, però alguns barcelonins em van dir que l’home practicava el nudisme al carrer per protestar contra les ordenances que impedien anar despullat per la via pública”.

Una estona abans de marxar de Barcelona, mentre mata el temps esperant l’hora d’anar a l’aeroport en una terrassa de la Plaça Reial, Stephen Carter manté una conversa amb un cambrer. Ell li treu el cas de l’home elefant i el cambrer li explica una història que l’ajuda a encaixar les peces.

Fa temps hi havia hagut un mim a Les Rambles, que era un veritable artista, un talent rar. Era, però, un home esquerp, que menyspreava el públic. Era capaç de fer proposicions a les dones davant dels seus marits i un dia va llançar una escopinada a un nen que es va acostar al seu barret sense deixar cap moneda. Es negava a seguir la rotació acordada pels altres mims i fins i tot va decidir que l’Hotel Royale, el punt més lucratiu de les Rambles, era seu i de manera vitalícia. “Al final, els altres mims es van confabular per obrir un cas contra ell i, amb l’ajuda de testimonis, van aconseguir expulsar-lo de la Rambla. Se li va prohibir de manera expressa que tornés a actuar als carrers de Barcelona”, va explicar el cambrer a Carter.  “Al cap de poc temps, l’home elefant va aparèixer a les Rambles”.

Doncs bé, ara ja sabeu per què els guiris troben tan normal de passejar-se despullats per Barcelona.