L’espectadora emancipada

Estem preparats per a ser uns bons visitants d’exposicions? Per a ser espectadors emancipats? Definitivament sí, tothom. Un petit grup de persones ha estat convocat per a experimentar-ho, en un bon lloc, ACVic,  on presenten, fins el proper 15 de juny, la darrera exposició de l’artista conceptual Francesc Abad, figura indispensable de l’art contemporani català, titulada Estratègia de la precarietat.

Com aquest grup de persones pensa, imagina i sent coses (Dufresne-Tassé, 2000)[1] davant l’obra de Francesc Abad, plantejo també aquestes qüestions: la necessitat de fer la convocatòria i com fer-la, i la importància de que els visitants siguin escoltats, la importància de prendre la paraula.

Quan les polítiques culturals posen en crisi les pràctiques artístiques desmuntant estructures i mecanismes de producció i exhibició, és bo recordar que la recepció de l’art de l’espectador emancipat, com l’anomena el filòsof (Jacques Rancière, 2010), continua activa i amatent com sempre.

Conèixer els mecanismes que fan possible aquesta recepció és útil, per a valorar-la i avaluar-la justament, ampliant l’abast d’indicadors només quantitatius. Proposo un, de mecanisme, ben senzill i efectiu: organitzar una visita a l’exposició amb la ferma voluntat de no imposar cap discurs. Aquest exercici, dissenyat des d’una iniciativa personal, busca noves complicitats i ser legitimat.

La trobada a ACVic es fa amb la consigna d’anar a compartir l’experiència de la visita i amb la complicitat de la persona del Centre que ens acompanya, que deixa de banda la disciplina del poder,  el control del coneixement.

Amb les prevencions naturals davant d’una situació desconeguda i imprevisible, va guanyant terreny, a mesura que avancem, la confiança en les possibilitats d’aquest intercanvi. La conversa, amb intervencions creuades del grup, es va engrescant durant el recorregut per l’exposició.

Estratègia de la precarietat està comissariada per Miquel Bardagil i Magdala Perpinyà i ha estat estructurada en quatre peces conceptuals, Els diaris del Pensar, Les costelles de colom, Espais per a la Utopia i Les nòmines. Els primers mostren les eines i el procés de treball obert de Francesc Abad (Terrassa, 1944). Són retalls de diaris, fotocòpies, quaderns personals i imatges, en la recerca de símbols i maneres de classificar i repensar, des d’una visió crítica, els esdeveniments històrics contemporanis.

Diverses parades espontànies del grup posen l’accent en aquest ordre laberíntic, que ens dóna una visió complexa de la història. Les obres, en aquest recull de documentació i registre meticulós, van teixint un discurs que es va desvetllant molt coherent. En una vitrina apareix el funcionari modest de Hannah Arendt i més endavant contrasta, a l’obra de Les nòmines, impossible de deixar indiferent ningú, perquè cobreix 10 metres de paret amb els fulls de salari de Francesc Abad guanyats durant 40 anys, el treballador assalariat, transformat en l’artista honest.

La darrera obra que discutim és el projecte Espais per a la Utopia, que presenta, des de l’obra del filòsof Ernst Bloch, El principi Esperança, la necessitat de pensar des de les micro utopies, la necessitat de somiar.

Al final de la visita han estat teixits nous micro relats,  aquests anònims, però oberts i incomplerts també com els de l’artista. Des de les sensacions, experiències i pensaments de cadascú, retornen i són resignificats amb els dels altres. Relats que no necessàriament han de ser traduïts, ni enregistrats, ni transcrits, ni encapsulats, ni museografiats, però sí propiciats per a que puguin esdevenir.

Aquesta construcció de micro relats és admesa per totes les pràctiques artístiques contemporànies, les col·laboratives i les participatives i les que no ho són, però si des de la gestió cultural no es fan possible aquests bons llocs que generen múltiples experiències estètiques com aquestes, no només les mateixes pràctiques artístiques resulten automàticament empobrides sinó també la nostra societat.

Apropiar-se d’aquests espais de l’art, com diu l’artista a l’entrevista enregistrada i publicada al web acvic.org, és essencial perquè avanci la societat democràtica i exercir aquesta responsabilitat, des del poder de la micro política, com aquest gest inútil de propiciar una trobada, pot ser també resistència.