L’escriptura aquosa i visceral de Misael Alerm

30.05.2014

Misael Alerm i Àngel Grigelmo participen demà en un Vermut Poètic (13h) a la llibreria No Llegiu. Hi presentaran els poemaris ‘Vell país natal’ i ‘Els treballs i els dies’, respectivament. Ambdós autors han estat publicats per Adia Edicions. Recuperem la ressenya del poemari ‘Vell país natal’, de Misael Alerm. 

Misael Alerm ha publicat "Vell país natal" amb Adia Edicions.

 

Hi ha moltes tempestes en els versos de Misael Alerm (La Garriga, 1990). Pluges d’estiu intenses, sotragades d’aigua que esquitxen i trenquen l’aparent calma, o bé desperten i obren els ulls. L’aigua fèrtil de l’escriptura, del discurs que corre, com un rierol capritxós, que es ramifica i avança cap al bosc de l’infinit: “El so no reposa/ fins que para de ploure/ i, encara de tant en tant,/ el tambor vibra,/ moll de tinta”. La dificultat de transformar el paisatge en vers, de retrobar els sons naturals i encarnar-los en paraules també és descrita en alguns versos: “Confondre’ns i enfonsar-nos/ cap al primer tel del text,/ el més fràgil, l’amagat:/ trobar el lloc on reposar el cap/ i que no llisqui”.

Ens ve al cap la textura de bosc, l’olor de la fusta i l’herba molla, i l’ombra “del que omple de móres la taula al setembre i porta les pales de jugar”.  Misael Alerm invoca el Vell País Natal: un mosaic de converses, sons de bosc pescats amb la canya de Joan Brossa, els poemes de Blai Bonet o el record dels somnis d’Álvaro de Campos. Un futur desolador entra en escena: “Avui en dia és sabut que les mans i els arbres vénen/ [de les màquines” i Misael Alerm s’hi enfronta: “Per on caminem, si per les perifèries del cos o dels nostres paisatges és pràcticament indiscernible i de tota manera molt poc rellevant. La nostra feina, feta d’amagatotis, de rebuscar entre les deixalles, és adhesió a la veu, cada cop més permeable”. El poeta s’aixopluga en petits recers, l’ombra d’un còdol, la taula d’escriure i corregir, els sucs de la tendresa.