Les Teresines del Poble-sec

16.05.2019

Segons les estadístiques, les dones són el 49,5% de la població, però sovint no existeixen perquè no parlen. O millor dit, perquè no se’ls dona veu. O pitjor encara, perquè no se les escolta. Al Tantarantana vam poder veure el passat dia 14, en sessió única, S’estenen, un projecte teatral comunitari en què cinc dones majors de 70 anys narren retalls de la seva vida. Pura sensibilitat.

‘S’estenen’ al Tantarantana

La Gelma, la Leonor, la Montse, la Sole i la Teresina (per rigorós ordre alfabètic) són dones anònimes, però a partir de S’estenen deixaran de ser-ho. Perquè aquesta obra, si és que se’n pot dir obra, els ofereix un altaveu perquè ens expliquin la seva quotidianitat. Dècades de vivències, dilatades i viscudes, perquè totes ronden o superen els 80 anys. Així que les cinc participants -veïnes ara del Raval i del Poble-sec (els barris que envolten el Teatre Tantarantana), però d’orígens diversos- pugen a l’escenari i comparteixen amb els espectadors la seva vida.

Les cinc protagonistes es despullen emocionalment, en un exercici d’una terrible tendresa i humilitat, amb tocs d’humor, i amb una naturalitat que ja voldrien molts. De pànic escènic, gens ni mica, i això que cap d’elles no havia actuat abans. Reflexionen sobre l’amor, la soledat, els somnis, les feines, la infància, el matrimoni, la família… Un savi projecte que dona veu a les àvies perquè ajudin a teixir la nostra memòria.

S’estenen, de la companyia Na Maia, neix sota la batuta de Francesca Vadell, una actriu que ha apostat pel teatre comunitari com a un art per a transformar la societat. Pertanyent a les associacions ‘Baixem al Carrer’ i ‘Acompanyament a la Gent Gran’, dins del Pla comunitari del Poble-sec, va entrar en contacte amb les dones beneficiàries d’aquests programes socials i els va proposar participar en aquesta iniciativa. La dramatúrgia és senzilla: totes les històries parteixen de fets propers: una foto del seu àlbum particular, un objecte especial, una olor… “I neixen exercicis teatrals bàsics que connecten amb els records”, explica Vadell, que firma també la direcció de l’espectacle, juntament amb Mercè Mariné.

El resultat és explosiu. Cinc petits monòlegs que s’enllacen i interactuen entre sí, plens d’expressions casolanes i no normatives, autèntiques i desenfadades, com el meu maridu, allavonses, asclaru o la històrica sala de ball de l’avinguda Mistral La gaviota assul, que sembla que despertava passions. Fragments i  lliçons de vida, que expliquen què passa quan et fas gran, que et permeten mirar-te sense por al mirall i dialogar amb la persona fins llavors desconeguda que tens al davant. I, com diu una d’elles, amb el seu deliciós accent ampostí, “anar disfrutant de cada paradeta de la vida”.

“Són anarquia pura!”, exclama Vadell. Això vol dir que, a voltes, l’hora de durada de la funció s’allarga. Perquè improvisen, perquè s’entrebanquen, perquè s’atabalen, perquè s’emocionen  i fa falta que una li passi el braç per l’espatlla a l’altra o li faci una moixaina per tranquil·litzar-la. Dones entranyables. Dones que sostenen part de la història de Barcelona. Amb S’estenen airegen els seus fantasmes, fan que la seva vida tingui volada, i que la seva mirada s’allunyi de la zona de confort. Que són dones amb empenta ningú ho posa en dubte. I d’una edat estupenda? Per descomptat!