Les oracions de Santiago Rusiñol

A cura de Raül Garrigasait, s’ha editat Oracions (Edicions de 1984), de Santiago Rusiñol, un llibre amb el qual l’autor nascut a Barcelona el 1861 i mort a Aranjuez el 1931, va pretendre fer el que en podríem dir un “llibre total”, ja que il·lustrant, o, millor dit, dialogant amb les seves proses poètiques trobem dibuixos de Miquel Utrillo i composicions musicals d’Enric Morera.

Oracions és un projecte artístic atrevit, però ¿què no era atrevit, gosat, en aquella generació de creadors modernistes que semblava que competien per veure qui era més original a l’hora de reflectir l’Art, (que escric amb majúscula perquè semblava que tingués categoria divina?) Oracions és un exemple cristal·lí d’aquell postulat, ja que les proses que componen aquest llibre són alhora una meditació i una exaltació de la natura en un profund sentiment panteista en el qual, però, no deixa de respirar-hi un Déu que es dissemina i s’expressa de forma tan poètica a l’hora de l’alba, a l’hora de la posta, entre les flors o els xiprers o fins i tot a l’hora de la mort.

Aquests moments àlgids del de venir de la natura i, per tant, també de l’ésser humà, quan són viscuts a fons ens diuen que en la realitat res no mor, tot viu, i així ens omplim el cor d’una esperança no pas cega sinó que se sosté en la meravella diària de veure sortir el sol encara que sigui darrere un núvol o entre la boira, també lloada en una de les oracions de Rusiñol, la imaginació creativa del qual fa un pas més i revela el seu sentiment de meravella i enamorament quan exalta la bellesa en ella mateixa, la seva llum i ordre interns quan diu: “la bellesa és l’harmonia que l’ànima busca afanyosa”.

Vet aquí el secret d’Oracions, un aplec de proses que a través de la paraula poètica, artística, són el reflex de la bellesa entesa no com un fet estàtic sinó dinàmic, ja que la bellesa és el resultat de la contemplació de l’ànima. I això mitjançant l’amor, la força que mou el sol i les estrelles, com va dir el Dant. I així comença com acaba l’oració de l’amor segons Santiago Rusiñol: “L’oració de l’amor tots l’hem resada, al fons del cor. N’anem resant, a lo llarg de la vida, cada dia un granet del rosari dolcíssim, fins a la mort.”

En aquesta estança interior que és el cor hi resem l’oració de l’amor que és un cant a la vida fins que la nostra vida biològica s’extingeix. Però mentrestant hi ha els granets dels dies, i amb les seves proses líriques Santiago Rusiñol ens invita a posar-hi no només els ulls de l’emoció per la descoberta sinó els ulls del despertar a una consciència més profunda de la realitat aparent. Perquè el vent parla i les estrelles parlen de la vida de l’univers que ens acull, i parla de la vida l’explosió de vida de la primavera en el florir de les flors, i parla la consciència còsmica en les obres humanes que són una bella oració de pedra com les piràmides d’Egipte, el temple del Partenó a Grècia o l’Alhambra de Granada.

Oracions, de Santiago Rusiñol, té aquesta dimensió espiritual que al meu parer en molts fragments queda enterbolida per un excés d’adjectius. Més cenyides a l’essencial, més contingudes en la seva verbositat, aquestes proses poètiques haurien guanyat en intensitat. És clar que no li podem pas retreure si era així tal com l’artista ho sentia, tot i que, amb la seva sensibilitat clarivident, referint-se al cant pla* escriu: “No malmesa, és l’oració sense paraules, és l’oració despullada, la que entenen millor els àngels, i la més pura que surt de la impuresa dels homes.” Un cant senzill dit des de dins, un cant que és, en efecte, una oració dita amb la veu més nua.

*El cant pla o gregorià consisteix en una línia melòdica sense acompanyament de cap instrument. Es canta un text en llatí i s’inclou en la litúrgia cristiana. En tenim memòria escrita des del segle IX.