La cultura som nosaltres

1.02.2018

L’Institut d’Estudis Ilerdencs, la institució cultural cabdal de Ponent, ha fet 75 anys i, per a celebrar-ho, s’ha organitzat un Cicle de diàlegs del món d’ahir i d’avui, que ha explicat i justificat, de retruc, el seu naixement i existència. Ha estat “un cicle que ha volgut traçar una relació entre l’IEI del franquisme i l’IEI actual, entre la història i el context cultural i social que envoltava la nostra institució en aquella època fosca”, puntualitzaven des de les xarxes socials. Ahir es tancava, sota el títol “Incerta glòria: les cruïlles de la cultura catalana”, un d’aquest reguitzell de diàlegs temàtics, que tenia forma de taula rodona. I així, quan vesprejava, els espectadors anaven entrant a l’Aula Magna de l’IEI, apareixent com ombres clares d’entre la bonior de la boira lleidatana.

Vista de la ciutat de Lleida. | Foto de Xavier Magrinyà

El títol de la taula rodona, potser amb un punt de vaguetat a la cua, es concretava, sobretot, en un fet: l’acte que se celebrava ahir s’havia d’haver celebrat el novembre, però la situació política no ho havia permès. Més enllà de tot el que els ponents van dir, l’acte mateix es convertia en un exemple, en un mirall, del seu mateix títol. La cultura situada al bell mig d’una cruïlla històrica, parcialment aturada en una incerta glòria.

Miquel Andreu dirigia l’acte i pautava les intervencions dels tres ponents: Maria Àngels Cabré, Bernat Puigtobella i Jaume Barrull. I era un debat eclèctic, en opinions, edats i accents, on les veus dels tres ponents eren a vegades tan diferents que no arribaven a trenar-se.

Mª Àngels Cabré va ser la veu del feminisme. Va parlar de la representació de la dona en la cultura catalana al llarg del temps i va començar així: “Estic contenta de parlar de la dona aquí, avui. Perquè passa molt poques vegades de poder-ne parlar en fòrums de cultura normals. Només se’n parla als feministes”. Maria Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Helena Valentí o Caterina Albert eren com estels constants pampalluguejants en el seu discurs trepidant per la història. Cabré, que dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere, va fer balanç dels avenços pel que fa a la presència de la dona en la cultura catalana. I posava números: Només un 18% de guanyadors de premis literaris són guanyadores, o un 9% pel que fa a les directores de cinema, o només un 25% dels cantants convidats en els festivals musicals són dones. Malgrat les dades, Cabré es mostrava optimista i apuntava que aquest darrer any hi ha hagut un augment de la representació femenina en la cultura catalana, que calia consolidar el 2018. “Cal que ens curem d’aquesta malaltia: la malaltia de la desigualtat de gènere en la cultura”, afirmava sovint.

Bernat Puigtobella va parlar després i, si el discurs de Cabré tenia un regust d’anàlisi precís de laboratori, de classe magistral, de tema-hivernacle, Puigtobella el va relligar de cop amb la realitat més palpable d’aquests darrers mesos a Catalunya. I, per a fer-ho, va explicar que a la tarda havia pujat al campanar de la Seu Vella. I que havia anat pujant, a poc a poc, per unes escales de cargol estretes i aparentment infinites; en arribar a dalt de tot, colgat per la boira, havia tingut una sensació de llibertat profunda i, alhora, d’intempèrie. I així el lloc més elevat de Lleida era, tot d’una, el lloc més elevat on hem sabut arribar els catalans. I ara, deia Puigtobella, desemparats de l’Europa que semblava de pedra i que ha estat de fum, vivim a la intempèrie, en la desprotecció. Parlava de cada català però, també, de cada mitjà de comunicació cultural català, de cada editorial, de cada diari, de cada televisió. Afirmava que el nostre darrer recurs som nosaltres mateixos, i que això fa por però que ens dona, també, una altíssima llibertat. “No es veia res i feia sensació d’intempèrie, però alhora, de llibertat absoluta. No et podies agafar enlloc. Fins i tot dintre el claustre tenies aquesta sensació. Sensació de fals recolliment. I la cultura viu en aquesta intempèrie, perquè el país està a la intempèrie”. I és així com la cultura i la política es van fer, de sobte, indissolubles al llarg del debat.

Després de comparar amb prudència Catalunya amb el Tibet i Puigdemont amb el Dalai-Lama, Puigtobella va parlar de l’ombra paralitzadora del 155 i de com emmetzina la projecció i difusió de la cultura catalana. Que no la cultura catalana, que s’ha preservat al llarg de les centúries contra l’adversitat i que duu, doncs, marques de miracle i d’un cert heroisme en els seus replecs. Puigtobella també va remarcar que, si fins ara l’ham per a eixamplar la massa independentista se centrava en l’economia, en la millora de la qualitat de vida, i defugia la cultura catalana per a no caure en essencialismes identitaris, després del furt de les institucions catalanes i dels seus recursos econòmics per part del Gobierno de España, tot el que ens queda, tot el que és realment nostre és, de fet, aquesta cultura que no s’havia promocionat gaire, allò que som. Aquesta cultura que vivia una mica amagada, latent sota els discursos més materialistes, ara ha pujat a la superfície. “Ara que som a la intempèrie, la cultura és l’únic que ens queda”, deia Puigtobella.

Jaume Barrull ho subscrivia des de l’òptica de la popularitat. I feia un repàs dels engranatges minúsculs i fràgils que, a vegades, han estat clau per a mantenir viva la cultura. Com si, en èpoques de conflictes polítics, enmig dels infortunis de país que ens deixaven sense aixopluc, la gent s’hagués conxorxat secretament, amb més o menys consciència, per a salvar la cultura. I així imaginem la mestressa de casa desat un bocí de cultura a la butxaqueta del davantal o al fons de l’armari dels pots de conserva o entre la cendra de la llar de foc. Barrull posava èmfasi, doncs, en la cultura que ha sobreviscut gràcies a la gent, a peu de carrer, a vegades gairebé per art de màgia. Puigtobella advertia, però, que cal conservar el sentit crític, que hem de poder qüestionar allò que es publica i s’exposa amb normalitat, encara que sigui el darrer que ens quedi.

I així va venir el bell moment en què els ponents van convergir amb més harmonia. I, una mica, el que van dir és el que Josep Carner clamava un dia des d’un discurs jocfloralesc, adreçant-se a les generacions de catalans futures: “Voldria que guardessin l’aspiració vigilant, mai del tot no satisfeta, vers l’excel·lència. Vull dir-los que els pertoca atènyer el nivell exigent de les grans literatures, les altes ciències. Demano l’enduriment de la crítica, demano l’extinció dels últims rastres possibles d’una benevolença provincial, que és un afront tan perillós si fa no fa, com la mateixa persecució.” Malgrat que l’anormalitat democràtica ens tempti a adelitar-nos en allò que tenim, malgrat que la cultura i la política siguin difícilment separables, “hem de poder ser crítics amb nosaltres mateixos per a ser millors”, deia Puigtobella. Cabré parlava de desempallegar-nos d’un excés històric “d’autocomplaença en la cultura catalana” i afegia que “hem d’anar vers l’excel·lència.” Hem de voler, doncs, ser normals, vetllar per una cultura adulta i desacomplexada, enmig d’aquest fangar d’excentricitats polítiques que podrien dur-nos a una sobreprotecció maldestra. Una cultura, doncs, que faci d’icona nacional, sí, però no apta per a fanàtics. I va ser aleshores que Puigtobella va fer venir Pedrolo, que devia fumar al fons de de l’Aula Magna, per a representar tots els escriptors i intel·lectuals que hem de llegir per les seves obres i no (només) pel seu patriotisme. Perquè fer-ho així és la manera més sana d’honorar la nostra cultura. Barrull acabava l’acte fent un discurs-emblema a favor d’una cultura desenfundable, embrutable, magrejable, allunyada de la vitrina i de la passamaneria. L’acte, però, el tancava Puigtobella dient: “La cultura és al cap, i el cap no ens el poden prendre”. I així, enmig de la incerta glòria, de la cruïlla inacabable, de la intempèrie infinita, en una cambra de la ciutat més boirosa i més llunyana de Catalunya hi havia, almenys, una certesa. Una certesa com una lluerna: la cultura som nosaltres.