La càrrega silent de Folch i Camarasa

Contra el silenci (Edicions de L’Albí) és la darrera novel·la publicada de Ramon Folch i Camarasa, una ferma i alhora tendra passa vers els camins recòndits i dolorosos de la memòria.

A començaments d’any moria, a l’edat de noranta-dos anys, Ramon Folch i Camarasa, escriptor tenaç, subtil, lloable. Al llarg de la seva vida va traduir un bon nombre d’obres a la nostra llengua i conreà tota mena de gèneres. Tanmateix, és en el camp de la narrativa on es forjà bona part de la seva fama d’escriptor. La seva darrera novel·la, Contra el silenci, editada en motiu del vuitantè aniversari de l’autor, enguany torna a les llibreries com a homenatge a una de les grans personalitats literàries del país.

Contra el silenci és una novel·la nascuda de la necessitat de saber, una conversa reveladora sobre el misteri que embolcalla una mort que anirà revelant-se al llarg de vint capítols i un breu epíleg. L’escenografia és austera, les paraules sinceres, els personatges entendridors. Amb un evident component autobiogràfic, Folch i Camarasa ens narra la història d’en Sebastià i la seva recerca, seixanta anys després, de respostes que aclareixin la mort del seu germà gran, en Jaume, soldat de la Lleva del Biberó que es va veure obligat a lluitar a la Guerra Civil. Una recerca que, malgrat que no l’esperoni cap ànim de venjança («ho vull fer per mi, per treure’m de sobre tota aquesta història que darrerament m’ha estat obsedint»), aixeca certes suspicàcies per part de les persones del seu entorn més proper, les quals proven, ara i adés, que es desdigui d’indagar un passat incòmode.

Tanmateix, la veritat, la qual «si existeix, és feta de contradiccions, o de contradiccions aparents, és a dir, de paradoxes», és tossuda i a través de les paraules de la Conxita, una vella coneguda, dona perspicaç i amb un lligam emocional amb el soldat mort, el lector s’endinsa, sense presses, en un passat convuls i torbador ple de rumors, mentides i alguna esperança.

L’estil de Folch i Camarasa és sòlidament planer, la narració flueix amb la naturalitat del diàleg, sense oblidar la fina ironia que il·lumina cruïlles de mal pair. Tot i la càrrega emotiva el relat, l’escriptor no cau, en cap moment, en el dramatisme, sinó que opta per crear un clima de suspens: la història avança entre la impaciència d’en Sebastià i les constants fugides d’estudi de la Conxita, convertint el text en una narració amena, plaent, en les vicissituds d’un home que «només volia tornar a casa».