Nit de Champions al teatre

Surto a escena. Hi deu haver menys d’un centenar d’espectadors escarxofats a les primeres fileres, els observo un moment de cua d’ull i jugo a fer deduccions fàcils: franja d’edat, extracció, estilisme… segurament vénen de comarques… Es tracta d’una promoció, un grup, sí, entrades econòmiques o gairebé regalades.

La funció ja camina, s’està apropant perillosament el meu primer parlament, però encara em queda temps per flipar un moment amb el clamorós bisonyé d’un individu a tercera fila el qual, esgarrifeu-vos, amenaça amb no aixecar sota cap concepte la vista del seu telèfon mòbil fins que arribi el fosc final.

Em toca, i mentre engego l’speech recordo les meves sensacions al llegir aquesta peça per primer cop. Com em va fascinar l’agut bisturí de l’autor, un dels nous lleons de la dramatúrgia britànica, un paio capaç de descriure la decadència d’occident i la seva ruïna  moral a través d’una conversa de sobretaula al voltant de si l’ànec ha quedat massa sec o si la pastanaga estava massa cuita o massa crua.

Un fenomen.

Un senyor, a segona fila, deixa anar un badall de primera categoria, segurament a la salut dels nous lleons de la dramaturgia britànica.

El meu cap fa un link immediat entre aquest badall i el comentari unànim d’amics, coneguts i saludats la nit de l’estrena, el ja clàssic entre els clàssics: “vosaltres esteu esplèndids però el text no m’acaba de convèncer”

I una merda.

Cap de nosaltres li arriba ni a la sola de la sabata a aquest text apassionant.

Què ens està passant doncs?

Per què badalla aquest senyor?

Estic a mig monòleg quan s’encén una llumeta: Es clar, no tenim cap de cartell!

Ja fa una bona colla d’anys que el teatre del nostre petit país s’ha rendit definitivament a la dictadura del seu petit star system i es regeix per les seves petites i, a voltes, capricioses lleis. Per exemple: Si no tens una petita estrella encapçalant el teu petit repartiment les teves possibilitats de reeixir esdevenen definitivament petites.

Però tampoc és això.

No, de cap manera.  Els que defensem aquesta funció tenim prou ofici i trajectòria com per tirar endavant el que portem entre mans amb tota la dignitat del món.

Només faltaria.

Una mica d’autoestima per favor.

Per què doncs aquest badall?

Es tracta d’un agent camuflat en missió de sabotatge?

Què collons estem fent malament?

Potser el nostre estimat públic, acostumat com el tenim entre tots a consumir entreteniment i ximpleria a dosis massives sense pràcticament altre opció per triar, s’ha acabat aborregant fins a tornar-se incapaç de digerir una peça amb una mica de pes específic?

No, aixó sí que no.

El client sempre té raó.

No fotem.

Comencem l’escena tres. Una peça de rellotgeria. Un mecanisme de precisió dissenyat perquè el Ned, el meu personatge, deixi entreveure per primer cop la seva ruïna interior armat d’un sentit de l’humor subterrani, profundament britànic, lluminós i autodestructiu al cinquanta per cent. A l’escena tres és necesari que el públic rigui una mica, tampoc massa, de fet, n’hi ha prou amb que respirin mínimament amb mi. Des de dalt de l’escenari un s’adona perfectament quan els espectadors són dins el relat o quan són fora. Quan mosseguen l’esquer o quan troben molt més interessant la contemplació de les musaranyes que els teus esforços per resultar convincent.

I aleshores es produeix el miracle.

Sí.

Aleshores, quan ja tot sembla perdut, és quan té lloc l’inesperat, l’epifania del dimecres a la nit.

L’ home del badall abandona la seva actitud distant i la substitueix per un franc somriure d’interès. Fins i tot m’ha semblat, no ho podria jurar, que amb el meu últim gag ha deixat anar un gloriós “he, he”

Això funciona.

Tres Hurras pels nous lleons de la dramatúrgia britànica.

Aquest tipus de funcions et fan treballar a la corda fluixa. El gènere et fa ballar el cap. No és estrictament una comèdia, però l’humor es un ingredient fonamental perquè la salsa qualli en el seu punt just i la recepta no et quedi massa agra. No pots actuar d’una manera naturalista, però en canvi has d’imprimir veritat a tot el que dius perquè en cas contrari l’invent es torna incomestible a l’instant.

Durant els assajos et recordes sovint d’aquells actors anglesos, mestres del gènere, capaços de prendre’s un cafè en escena i sense moure cap muscle de la cara fer-te saber no només si està fred o calent sinó també quina denominació d’origen té i quin és l’arbre genealògic complert de la família que l’ha conreat. Tot, és clar, amb un gran sentit de l’humor.

De cop el vent bufa a favor, fins i tot el paio del bisonyé ha deixat estar el móbil i sembla prou atent i motivat pel que expliquem a escena.

De fet, ara que m’hi fixo bé, són bastants més d’un centenar, i tant, cent cicuanta ben bons n’hi deu haber.

I a la tele tenim una semifinal de Champions League entre el Barça i el Chelsea. Notícia bomba: A la ciutat de Barcelona hi ha cent cinquanta subjectes més interessats en la nova dramatúrgia britànica que en la Champions League.

Res, res.

Estem triomfant.

I sabeu per què estem triomfant? Sabeu per què els quatre gats que avui han vingut al Goya acabarà xalant amb Parlour Song de Jez Butterworth?

Per una senzilla raó.

Perquè allò que és bo és distret.

Perquè el que té quilometratge és entretingut.

Perque no cal baixar el llistó per interessar el personal.

Perquè això de tractar el públic com a idiotes s’acabarà.

Perquè al contrari del que es pensa en la majoria de despatxos d’aquells que tallen el bacallà del teatre català, oferir qualitat, profunditat, risc, valentia i amor pel nostre ofici acaba sortint més rentable que oferir banalitat, aburgesament, covardia i entreteniment fàcil i profundament prescindible.

Twitter de Josep Julien: @josepjulien