Joan Ponç, l’artista que es va enfrontar a la seva pròpia decadència

Imagineu-vos viure en un món on el cel fos completament negre i la llum, negada allà dalt, hagués de sortir de dins dels objectes mateixos per tal que els poguéssim veure. Això és el que feia Joan Ponç, un dels pintors catalans oblidats de la segona meitat del segle XX. Tota la seva vida va pintar en una habitació fosca, i de gran, es va tornar cec. La llum, als quadres i a la vida, o sortia de dins o no sortia.

I si la llum sortia de dins, desafiant tota llei, el que apareixia pintat en el quadre no complia tampoc les normes del previst. Oracles, conjurs, màgia, dimonis, nocturnitat, surrealisme i cultura popular: la pintura de Ponç va començar sent el primer exemple de la renovació plàstica d’avantguarda després de la Guerra Civil, irrompent amb força en el panorama artístic dels anys quaranta.

Ben aviat, crítics i poetes van arribar a la conclusió que l’obra de l’artista no s’assemblava a la de ningú. “A nivell de país, Ponç està poc valorat i cal resituar-lo”, creu Marga Viza, directora de l’àrea de cultura de la Fundació Catalunya-LaPedrera. Perquè les seves obres es podran veure a La Pedrera fins al pròxim 4 de febrer, en una exposició titulada Diàbolo i comissariada per la historiadora i crítica d’art Pilar Parcerisas.

A la seva època, Ponç era considerat grotesc perquè tot i ser trencador, no seguia cap isme concret dins les avantguardes. Malgrat això, la seva pintura és fruit del temps que li va tocar viure i les experiències que va tenir, especialment i irrevocable, la ceguera. Brossa, company amb qui Ponç va fundar la revista Dau al Set, deia: “No hi ha avançats: hi ha retardats; gent que viu a la seva època i gent que no. No sé per què, dels primers, en diuen ‘avantguardistes’”.

Així doncs, no podem encaixar Ponç dins de cap moviment d’avantguarda concret, però a la seva època era radicalment modern. La crítica i els historiadors de l’art qualifiquen la seva obra de màgica o d’un realisme màgic precisament pel que comentàvem al principi: a les pintures hi trobem paisatges nocturns poblats de personatges estranys –faunes, arlequins, cossos geomètrics, formes mig animals i mig humanes despullades-. Tot plegat pintat amb una barreja de tons molt foscos, sovint en contrast amb tons gairebé fluorescents.

I per què avui en dia està silenciat, Joan Ponç, si la seva pintura és tan especial? Per diversos motius. Primer, perquè com dèiem no va entrar a cap isme i va mantenir-se fidel al seu propi estil fins al final. Això va fer que no fos classificable, per la qual cosa va acabar abocat als marges. Segon, perquè la popularitat de Dau al Set se la va emportar Tàpies, amb qui no tenien una relació del tot bona. De fet, Tàpies sempre deia que Ponç dibuixava monstres. Per acabar, Joan Ponç tenia un caràcter singular, i a més, venia de classe baixa i la burgesia catalana no va voler donar suport a les seves creacions metafísiques. “Quan es decep de Dau al Set, Ponç marxa deu anys a Brasil”, explica Pilar Parcerisas, “On ho passa malament i pinta la seva angoixa”.

L’angoixa és, en realitat, un dels temes recurrents en l’obra en qüestió. De fet, Parcerisas apunta que l’artista buscava sempre el fons de l’ésser i intentava respondre grans preguntes, com ara què hi fa l’home al món o quina és la relació de l’home amb Déu. El germà del mateix pintor ho explica en un audiovisual que podem veure a La Pedrera, on diu que Ponç “tenia una gran urgència de Déu, es va passar la vida buscant-lo, buscant la transcendència”.

A Joan Ponç, el surrealisme el va portar a la imaginació i la metafísica el va portar a l’ésser, per això no deixem d’endevinar figures humanes a través de tota la seva obra màgica. De fet, ell sempre va mantenir els gèneres clàssics de la pintura: el retrat, la natura morta i el paisatge, tal com recalca la comissària. Sobretot el que sempre veiem són ulls: ulls que vaticinen la seva pròpia ceguera, ulls que sovint cauen de la seva concavitat i es porten a les mans.

Diàbolo, el nom de la mostra de La Pedrera, fa referència al sentit lúdic de Ponç, i és també el títol d’un text de Brossa del 1945, il·lustrat pel pintor en qüestió. De l’exposició, en destaquen sobretot dues peces. Per una banda, l’obra inèdita La gran pastoral. Homenatge a Joan Miró, quadre que Ponç va deixar enrotllat a Brossa abans de marxar al Brasil, i que des d’aleshores han tingut persones pròximes al poeta. Per altra banda, l’excel·lent Nocturn, quadre que plasma el viatge que J. V. Foix va fer amb els components de Dau al Set des d’El Port de la Selva a Portlligat per visitar Salvador Dalí.

L’obra de Ponç és una batalla constant en què l’artista no fa més que enfrontar-se a la seva pròpia decadència, fins que arriba el final i ens trobem amb la darrera sentència: “Tan sols en la mort som eterns”. De fet, el que veureu a La Pedrera és el camí de la penetració de la pintura en el misteri de la vida i de la mort com a experiència. Qui no vulgui sortir trastocat, que no entri.