In memoriam, Andreu Albi

Hi ha vegades que et trobes amb converses que et corprenen i t’atrapen, i t’encurioseixen a saber-ne més. Això és el que em va passar en sortir de veure la pel·lícula francesa En mai, fais ce qu’il te plaît, de Christian Carion (aquí Mayo de 1940), i comentar amb la Paquita de la Hoz que davant de l’horror de la guerra, sigui quina sigui, hi ha ferides encara ben obertes. M’explicà que l’Andreu Albi –germà de la seva mare, la Maria Rosa– va ser un dels nois de la quinta del biberó. Tenen totes les cartes que els escrivia des del front i que, tot i que cada any es desplacen fins al cementiri de Camarasa, no saben exactament res ni de com va morir, ni on.

A propòsit d’In Memoriam a Mataró

D’aquesta conversa ja fa uns mesos. A mi em quedà un rau-rau a dins i és ara quan m’ofereixo a passar les dades que em puguin facilitar a en Jordi Oliva, un segarrenc que està fent una feina ingent i impagable, identificant i entrant en una base de dades el cost humà de la Guerra Civil, per veure si així, entrellaçant dades, en podem saber alguna cosa més.

Fa pocs dies, els vaig demanar que me’n diguessin més coses. Penso que és de justícia escriure’n quatre ratlles, perquè com ells hi ha moltíssimes altres famílies que es troben en la mateixa situació. La recuperació de la memòria històrica també ha de ser per recuperar aquestes microhistòries, per intentar saber-ne més, per no defallir, per posar també el nom d’Andreu Albi, mataroní, a la llista d’aquest cost humà de la Guerra Civil.

Els pares de l’Andreu i la M. Rosa, Martí Albi Dangla (d’Arenys de Mar) i Francesca Reixach i Julià (de San Andreu de Llavaneres), regentaven la taverna i lleteria que hi havia a la cantonada del carrer Bonaire amb la muralla dels Genovesos, coneguda com “Casa de comidas de Martí Albi”, lloc on van néixer i créixer tant la M. Rosa com l’Andreu.

L’Andreu, que havia estudiat a l’Escola Pia, i que també va fer anglès i francès amb la Montserrat Grané, l’any 1938 va ser cridat a files. Era un d’aquells joves que complirien divuit anys durant aquell any –o sigui que van marxar tenint-ne disset!–, molts dels quals no tenien implicació política i que amb una instrucció breu o molt sovint inexistent es van trobar a primera línia del front.

M’expliquen que l’Andreu els va escriure cada dia. Guarden les cartes com un tresor, ordenades cronològicament, dins d’una capseta vermella. La primera és del 6 de maig de 1938, des de Castelldefels. Era de la Brigada Mixta 93, núm. 269 Barcelona, secció morters, 72 Divisió, PM Base 8a, C.C, 18, milícia roja, Exèrcit de l’est. La darrera és del 29 de desembre de 1938, des del pla de la Sentiu, prop de Camarasa. Com que els havia escrit cada dia, la M. Rosa em diu que quan no en van rebre cap més van saber que havia mort.

Després d’aquesta, el buit, res més, silenci, la por. “Remplazo 1941. Últimas noticias recibidas 30 diciembre 1938, operando entre Assentiu y Mongay, lado de Casa Flits. Se ruega a quien pueda dar noticias del desaparecido se dirija a su padre Martín Albi.”
Encara amb emoció, m’expliquen que un cop acabada la guerra, els pares de l’Andreu van tenir la necessitat de pujar fins al pla de la Sentiu de Sió. Van trobar una escampada de nois morts per tot el pla, amb els cossos tots nus, sense enterrar. Tal com estaven, no es podia reconèixer a ningú. Davant d’una imatge tan colpidora, on cada un d’aquells soldats podia ser el seu Andreu, en Martí Albi va dir que no podia marxar d’allà sense enterrar-los. Va anar de taverna en taverna, de poble en poble, fins a trobar prou homes que l’ajudessin a enterrar-los a tots.

Els espais del Front del Segre és un gran cementiri anònim. La majoria de combatents morts foren enterrats al mateix lloc on trobaren la mort i el pas del temps i/o l’acció dels homes n’han esborrat les fosses. Només la fossa del Merengue fou tractada amb respecte pels propietaris del terreny: hi descansaven les restes dels combatents republicans morts durant aquella batalla, el maig de 1938. L’any 1985, per iniciativa de l’Agrupació de Supervivents de la Lleva del Biberó-41 i per aturar l’espoliació que anava sofrint la fossa, s’iniciaren els tràmits per exhumar els cossos i traslladar-los al cementiri de Camarasa.

Ells seguiran pujant a Camarasa, com cada any, tot i no saber del cert si es troba a la tomba de Camarasa sense saber del cert si és allà on reposen les seves despulles.
Aquest 16 de novembre la Maria Rosa Albi celebrarà 89 anys. Coincidències de la vida, va fer que nasqués el mateix dia que el seu germà Andreu, però set anys més tard. L’Andreu només va arribar a celebrar-ne divuit.

Tot i no saber del cert si es troba a Camarasa, és allà on van a recordar-lo.
Ara que tothom surt commogut i tocat després de veure In Memoriam. La quinta del biberó, amb text i direcció de Lluís Pasqual, de la Kompanyia Lliure, sapigueu que el proper 26 de novembre serà a Mataró. Si hi aneu, penseu en tots aquells nois i tingueu un record per l’Andreu Albi.