Illa Riera

Avui, 20 de juliol de 2016, fa 20 anys de la mort de l’escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera. És per això que Vicenç Llorca li dedica un article al número de juliol-agost de «Serra d’Or». Tot seguit us n’oferim un tast.

El juliol de 2016 es compleixen vint anys del traspàs de l’escriptor mallorquí Miquel Àngel Riera (Manacor, 1930-1996). Tot i la seva desaparició en plena maduresa creativa, es pot considerar un dels escriptors far de la literatura catalana del darrer terç del segle XX. Obsedit per escriure «molt» una obra, més que no pas publicar-ne moltes, va aconseguir una fita no sempre a l’abast de tothom: que els seus títols constitueixin un món per ells mateixos. Metafòricament, cada llibre esdevé així una mena d’illa literària la suma de les quals dibuixa el mapa d’un arxipèlag artístic únic i fascinant.

Una part d’aquesta singularitat cal situar-la en la consciència poètica del llenguatge literari. Tant si Riera escriu un poemari com una novel·la o un conjunt de relats, la consciència poètica ho amara tot. No és d’estranyar que la intersecció entre els seus versos i les frases de la seva prosa ajudi a comprendre la gran unitat del conjunt. És com si la imatge materna del seu primer llibre, reflectida en el mot gallec Nai —mare— (Poemes a Nai, 1965), agafés i protegís el sentit de les paraules creades posteriorment. En total, Riera va publicar des de 1965 fins a 1993 sis títols de poesia, a banda de volums d’obra completa: el ja esmentat Poemes a Nai (1965), Biografia (1974), Paràbola i clam de la cosa humana (1974), La bellesa de l’home (1979), Llibre de benaventurances (1980) i El pis de la badia (1992, 2a ed. revisada 1993). Pel que fa a la narrativa curta, va donar a conèixer dos títols molt suggeridors: La rara anatomia dels centaures (1995) i Crònica lasciva d’una decadència (1995); de fet, la darrera obra publicada en vida.

Un gran novel·lista

El corpus novel·lístic de Miquel Àngel Riera és colpidor. El constitueixen sis obres que, en l’assaig que vaig dedicar a l’autor el 1995, Salvar-se en la paraula. Introducció a la novel·lística de Miquel Àngel Riera, vaig proposar comprendre en dues grans etapes. La primera, que bé es pot anomenar la «Tetralogia Milà», es desenvolupa al llarg de deu anys, i la componen: Fuita i martiri de sant Andreu Milà (1973), Morir quan cal (1974), L’endemà de mai (1978) i Panorama amb dona (1983). Entre els elements principals que cohesionen la tetralogia, cal destacar un desenvolupament temàtic que la posa en relació amb l’anomenada novel·la de la condició humana. Es tracta de l’observació minuciosa i la posada en escena del destí dels personatges davant la dificultat de la convivència. I l’autor ho duu a terme mitjançant una exhaustiva anàlisi de la vida interior d’uns protagonistes inscrits en una societat concreta, la pagesia mallorquina; en una geografia única composta per espais que adopten una dimensió simbòlica com el Pedregar, S’Almonia i la Vinya Nova, i en una situació històrica que, tot i no ser encara present a Fuita i martiri de sant Andreu Milà, n’esdevé aviat l’eix vertebrador: la Guerra Civil a Mallorca. El nom Milà respon al fet que el primer protagonista, n’Andreu, representa el punt d’arrencada d’un viatge al tronc familiar dels Milà.

La segona etapa la determina la recerca de la voluptuositat a partir de valors absoluts. Es tracta d’una etapa de maduresa en què l’autor és plenament conscient de l’abast temàtic de l’obra realitzada. Des d’aquesta lúcida perspectiva, pretén donar sentit a la consideració de l’home en funció de convivència, però ara no des de l’estudi psicològic de les seves reaccions davant el context històric d’una guerra. Per això, els referents es tornen més abstractes, tot i que perduren els aspectes més definitoris de l’etapa anterior: la mediterraneïtat, la insularitat o l’acotament de les investigacions psicològiques dins grups humans reduïts. La importància del desenvolupament dels temes abstractes comporta la fixació de dos conceptes tractats com a valors absoluts: la bellesa a Els déus inaccessibles (1987) i la mort a Illa Flaubert (1990). Els protagonistes d’ambdues obres comparteixen com a faceta important en les seves vides la investigació literària. Els dos van darrere la pista de sengles poetes apòcrifs que tenen com a comú denominador un aire de misteri al seu voltant i la italianitat. En el primer cas, es tracta d’un clàssic llatí, Domici Mars; en el segon, d’un autor toscà incardinat dins el moviment de l’humanisme medieval, Gervasius. El lector assisteix a la concepció de la vida com una recerca voluptuosa d’absoluts. Així, a Els déus inaccessibles, aquesta recerca s’orienta cap a l’experiència sublim de la bellesa; a Illa Flaubert, cap a l’aturada del temps i la consecució de l’eternitat.

Amb aquestes dues novel·les, Riera aconsegueix proposar en el panorama de les lletres catalanes de finals del segle passat un tema tan transcendent com el de la possibilitat humana de viure un concepte absolut de l’existència. Els protagonistes rierians comparteixen aquest esforç creatiu d’intentar salvar les seves vides, i amb elles, la vida, amb l’amor i la bellesa que pot contenir la paraula. I just en aquest intent, i per aquest intent, troben allò que Carles Riba, a propòsit de la poesia, va saber expressar amb rotunda lucidesa: sentir-se, per ella, si no salvat, salvable.