Guillem d’Efak, l’ànima negra de l’illa

“Mira que se necesita ser desgraciado para ser negro y cantar en mallorquín”, és un dels comentaris que el poeta Guillem d’Efak va rebre al llarg de la seva vida. Però permetem-nos sortir dels prejudicis: d’Efak, figura que ha caigut en el silenci, no era un màrtir sinó un vividor, una ànima lliure. Aquesta idea es reafirma al documental Guillem d’Efak. L’ànima negra de l’illa, que l’actor Pep Tosar i el director Manu Benavente han presentat al Memorimage, el Festival Internacional de Cinema de Reus.

Fa anys que l’actor, director i productor Pep Tosar (Artà, Mallorca, 1961) va darrere la figura de Guillem d’Efak. El 2011 el vam poder veure dirigint l’espectacle Tots aquests dois, a partir de la vida de l’artista mallorquí. Ara, Tosar estrena el documental L’ànima negra de l’illa interpretant-hi un doble paper: el seu com a guionista que fa recerca i alhora el d’imitador d’Efak.

Si no comptes amb la presència del personatge, fes-te’l a mida. Així és com Tosar desenvolupa el documental: creant un diàleg amb un d’Efak inexistent encarnat per ell mateix. El resultat és molt didàctic i permet fer un repàs per la vida de l’artista mallorquí tenint en compte tots els detalls de la seva personalitat i comptant amb entrevistes sobre el terreny, com ara a Bartomeu Mestre, autor de la biografia Balada d’en Guillem d’Efak, o a l’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs.

El documental ens trenca alguns tòpics que poden recórrer la nostra ment al sentir que Guillem d’Efak era un nen nascut a Guinea Equatorial i criat a Mallorca. La qüestió és que el seu pare va ser un guàrdia civil destinat a la colònia, i allà es creu que va deixar embarassades diverses dones. L’home només es va endur cap a casa un dels fills, Guillem d’Efak, i ho va fer perquè va veure que compartien la mateixa taca al cap. El seu pare era de Can Cremat, un sobrenom que rebia degut a les clapes pastoses negres que tenia a la pell.

El pare va arrabassar el fill de la mare i va anar-se’n a Mallorca, convertint el Guillemet en el primer negre de Manacor. “La negritud no era motiu de discriminació sinó de protecció”, explica Mestre, que junt amb alguns testimonis de la vida del poeta corroboren que la seva va ser una infància tranquil·la. Com explica el documental, d’Efak va créixer cuidat per la seva tieta fins que va arribar la Guerra Civil, la qual va viure amb una certa inconsciència que no es pot criticar a algú de la seva edat: sis anys.

El documental barreja escenes en primera persona en les quals Tosar vesteix samarreta negra i copa o guitarra a la mà, i explica coses com que Guillem d’Efak va començar a tocar en una orquestra i “mentrestant ensenyava a llegir i a escriure als al·lots pagesos que havien d’anar a fer la mili. Amb ells vaig aprendre a estimar la terra […] Eren analfabets però tenien una gran cultura, eren mallorquins en estat pur, ni tan sols havien estat mai en contacte amb el castellà”.

La joventut d’Efak anava passant i ell començava a entrar en contacte amb el món de la paraula. Va conèixer, per exemple, el poeta Jaume Vidal Alcover, que junt amb altres membres de la colla reivindicaven escriure en català. Guillem d’Efak va convertir-se en un poeta, cantant, bohemi i vividor, i el documental ens explica que fins i tot visitava molt sovint prostíbuls quan tot just un nen.

Són curiosos els detalls que descobrim sobre certs moments de la seva vida. Sabem que d’Efak es va cansar de Manacor i va marxar a Palma, i descobrim escenes curioses com que una dona a qui havia anat a demanar la mà de la seva filla li havia dit més tard: “Sort que vas marxar de Manacor, perquè haguessis tenyit tot el poble”.

Però d’Efak també es va cansar de Palma i va decidir viatjar per Europa treballant en tota mena de feines: fent la verema, collint llúpols, pescant bacallà, picant en una mina de carbó. Quan va tornar a l’illa, va dedicar-se a escriure les cartes que les prostitutes donaven als marines. L’any 58-59, un músic el va contractar per cantar en un espai anomenat La Cubana. Li digué d’Efak: “Però si jo no sé cantar”, a la qual cosa l’home respongué: “Bé, els blancs es pensen que tots els negres saben cantar”.

Tot això va canviar quan Pep Maria Llompart, poeta i lluitador social i cultural de Mallorca, va posar en contacte en Guillem amb el catalanisme incipient de Barcelona: Josep Maria Espinàs, Miquel Porter Moix, Raimon, i un etcètera que engloba les persones de l’escena de la Nova Cançó. “D’Efak s’escapava de la nostra petita burgesia que cantava amb certes pretensions i ens donava una obertura molt més gran al moviment que s’iniciava”, explica Espinàs.

El seu pas pel catalanisme cultural s’explica bé al documental, on també veiem que ho deixa perquè es cansa dels debats que suscita el moviment, que creu que s’allunyen de l’esperit de la Nova Cançó. El poeta i cantant torna a l’illa: “També jo ja m’havia fet gran i tenia moltes més ganes d’escriure que de cantar”, explica Tosar vestit d’Efak.

Són interessants les declaracions de Mónica Pastor, dona del poeta, amb qui van tenir dues filles. Els seus comentaris són sincers i serveixen per desmitificar la figura i veure-la en tota la seva dimensió humana. Tal com resumeix Bernat Nadal, un altre dels testimonis del documental, que s’afegeix a la llista de peces per veure al Memorimage gràcies a la quantitat d’informació que dona: “En Guillem tenia poc compromís amb les persones, fins i tot ell arriba a declarar que fidel només ho ha de ser a la vida i a res més”.

Podeu consultar la programació del Memorimage aquí.