Geografia emocional i apostes de futur

19.07.2018

Gent del segle XXI: què és un rial? Tranquils que jo tampoc ho sabia, però de sobte va començar a aparèixer gent amb pals de caminar i barrets de palla –tot i que el sol més que matar, queia–, i eren les set de la tarda i qualsevol diria que quina mandra anar ara a passejar per les vinyes de la Vall de Rials (Alella), però tota aquella gent tenia cara de saber perfectament què és un rial –­una riera petita–, i se’ls veia amb ganes, i un passeig és un passeig i per definició és tranquil i agradable; i amb tot això qualsevol s’atreviria a dir que aquell panorama entre barrets i vinyes aniria de qualsevol cosa, excepte de la poesia de Silvie Rothkovic acompanyada del clarinet de Miquel Àngel Marín. I anava d’això, però també d’aquelles típiques “simples teories” que un mateix pensa i cobreix de modèstia, de bosses de plàstic de tapar paraigües del Mercadona, de coses que ja havíem parlat i escrit, de repel·lent de mosquits, d’un concepte que sona tan bé com “geografia emocional” i d’apostes de futur. “Quan un viticultor planta una vinya, està pensant 20 anys cap endavant”, diu la periodista Montse Serra. I vint anys de seguida ens en semblen molts, però ella diu, senyalant unes vinyes que feia poques setmanes que s’havien plantat, que “som nosaltres que fem córrer el temps, i que sembla que ens vagi a la contra, però que el temps juga a favor de la natura, i que com més millor.” I de seguida algú va dir que era com els poetes, que “fins que no publiquen un parell o tres de llibres…” i ja ho teníem: temps i ganes. Però ara era diferent: era el temps que tenim sempre un dia a les set de la tarda, però aquesta vegada amb ganes que anés a favor nostre. “Tenim pensat que duri una hora i mitja o així, però ja es veurà, depèn de com ens esplaiem”. I qualsevol s’esplaia amb un bon poema i una cova de vi a la mà.

I qualsevol s’esplaia amb un bon poema i una cova de vi a la mà. | Foto d’Eugènia Güell.

El festival Poesia i + aquest any ha sumat el vi i el cicle Espais de Poesia d’Alella, que es va afegir en el projecte de dimarts passat a la tarda, en el que Silvie Rothkovic va presentar el seu llibre de poemes La nit que és dins el dia (La Breu Edicions, 2018). Més tard llegirien un poema de Paul Auster que deia “blau i dins d’aquest blau una sensació de verd”, i era bastant això: veure vinya i treure’n un suc que no te l’esperes perquè no és vi. I hi havia una llum que, tal com deia algun vers de Rothkovic, “era com un miracle”, i “vam passejar portant a dins els nostres buits”, i amb els pals de caminar i els barrets de palla que semblava que malgrat les aventures i desventures de tot un dimarts ben normal, haguéssim aconseguit arribar allà, preparats per traspassar camins de natura i descriure el món amb quatre paraules. I Rothkovic ens recordava amb els seus poemes que la natura moltes vegades la veiem com a amenaça però també és el vincle més real que tenim amb la vida, i que la seva grandesa ens supera, i a vegades amb les paraules no en tenim prou, “i per això la poesia i la música, segurament. No?” I tot plegat ens va fer reflexionar sobre això de la vida a les ciutats, que sembla que no hi faltin mai coses a fer, però alhora sempre sembla que ens hi falti la natura, i que segurament per això com més lluny de la natura, més poesia. “Una simple teoria” de Miquel Àngel Marín i el seu clarinet com a escapatòria. Hi ha les paraules i després hi ha la poesia, i hi ha la música i després hi ha un clarinet amb un embut o amb una bossa de plàstic del Mercadona que el fa sonar, diguem-ne, diferent. Estem acostumats a fer virgueries amb les paraules però amb la música, a la mínima ja sembla que estigui desafinat.

I semblava que estiguéssim com aïllats: si miraves a la dreta, tenies la gran ciutat, Barcelona, i a l’esquerra Alella i Masnou, i el mar allà al final, i en canvi, allà al mig hi havia quedat com un buit, com un lloc desolat que sembla que sigui un simple lloc de pas entre la urbanització d’aquí i la urbanització d’allà. Un buit que és buit fins que coses com aquestes te’n fan adonar que en realitat està molt ple: sembla que no hi passi res però aquell dia hi va passar poesia i ja va estar bé. Tenim tendència a pensar que es pot urbanitzar tot, “i si us expliquéssim les batalles que vam tenir perquè no posessin edificis en aquesta vall…”. I després d’això acabes pensant que si hi ha d’habitar alguna cosa, que sigui la poesia, i que hi ha llocs on val més només ser-hi de passada, i que és una vall verge i que és un privilegi tenir allò al mig de tot. I no ho havien explicat en concret, però aleshores em va quedar més o menys clar què volen dir amb això de geografia emocional. I Rothkovic recitava que “tot aquell vent grunyint la paraula, esbatanat, oprimits tots dos a l’espai del poema, sentint a les cicatrius que havien estat ja restituïdes una vivor extraordinària”, i allò que només et surt dir “s’hi està molt bé” i els minuts i les hores et són igual. I una copa de vi final amb la que vam brindar, és clar, per la poesia, tot i que en el paisatge interior tots vam fer una aposta de futur aprofitant l’ara i aquí. Gent del segle XXI, que aquestes i les noves generacions sàpiguen descobrir que el temps és el temps, però pot anar a favor nostre.