Fred Vargas, el crim i el somni

Tots els personatges de les novel·les de Fred Vargas, siguin policies, criminals o passavolants, tenen alguna dèria. A la brigada del comissari Adamsberg hi ha un ictiòleg frustrat, un narcolèptic, un detectiu que entafora menjar als armaris, i fins i tot el gat es nega a moure’s de sobre la fotocopiadora. L’alliberament és gairebé impossible, i per això el tret més distintiu dels seus llibres són els diàlegs. Lluny de seguir la recta habitual, donen voltes en espiral fins que cauen en un pou.

Desaparegut el suec Henning Mankell, Fred Vargas ocupa el cim de la novel·la negra contemporània, tot i que la seva obra no té res a veure amb la dels seus companys. L’anàlisi social i el retrat urbà, pilars del gènere des dels temps d’Hammet i Chandler, hi són absents, i fins i tot el protagonista és un enigma aturat en el temps. En lloc d’això, Vargas, historiadora especialista en la pesta negra, té la mirada de l’antropòloga, de qui busca els elements més primordials de l’ésser humà. Tot i que les resolucions són sempre racionals, les trames estan plenes de llegendes ancestrals i de costums seculars. Criminals i víctimes rarament són joves, sinó que arrosseguen el pes de l’experiència, i sovint provenen de la perifèria de l’Hexàgon.

La gran creació de Vargas és el comissari Adamsberg, un tipus magnètic i desmanegat, bearnès, amb un contacte força lleu amb el món material. Si el gènere ens ha donat detectius racionals i instintius, Adamsberg pertany a una tercera categoria: la del somiador. El procediment policial hi és, però el protagonista passeja, dibuixa, persegueix les dèries i sobretot dorm. Al seu costat el comandant Danglard és l’oposat, un alcohòlic d’erudició enciclopèdica que viu qualsevol trasbals amb angoixa.

Repassem la “sèrie Adamsberg”, que consta de nou novel·les. Després d’un parell de títols força fluixos, Vargas va publicar quatre obres mestres consecutives: Pars vite et reviens tard, Sous les vents de Neptune (no publicades en català), La tercera verge i Un lloc incert (ARA Llibres). Històries de vampirs serbis, de mariners bretons, d’assassins que tornen del passat, de gats salvadors. A continuació va venir L’exèrcit furiós, a parer meu un pas enrere, i Temps de gel, un retorn al bon nivell però amb dues històries paral·leles potser massa diferents.

I aquest any ha arribat finalment Quan surt la reclusa, amb traducció d’Anna Torcal i Salvador Company, un llibre excel·lent i que confirma que Vargas va cada cop a llocs més extrems. És, de llarg, la seva novel·la més emboirada (per fer servir una expressió que hi surt constantment), la qual triga més a descabdellar-se, la qual renuncia del tot a l’acció per ocupar-se només dels traumes presents i passats. A l’inici hi ha fins i tot un parell de digressions, casos tancats sense relació amb la trama principal, però que són altres cares del gran tema del llibre. I com sempre les petites històries dels membres de la brigada i els detalls que es van repetint (les escenes al restaurant són fabuloses) acaben d’arrodonir-ho.

Em consta que l’editorial vol que l’autora arribi a lectors que no ho són de novel·la negra, que entenguin la magnitud de l’obra. Jo, per la meva banda, cada cop tinc menys paciència. Si algú es nega a llegir Fred Vargas, Henning Mankell o John le Carré (o Ursula K. Le Guin o Philip K. Dick) perquè són “de gènere”, i decideix viure només en la dictadura de la ficció realista contemporània, ell s’ho perd.