El retorn de Fred Vargas

15.11.2015

L’arribada d’una nova novel·la de Fred Vargas sempre és un esdeveniment, sobretot per als seguidors més devots. Aquest cop hi havia nervis, perquè portàvem quatre anys sense un nou Adamsberg, i a sobre el darrer títol, L’exèrcit furiós, no havia estat dels millors. Per sort aquesta vegada sí que l’ha encertat de ple.

Fred Vargas

Fred Vargas

Com es poden descriure els llibres de Vargas als qui no l’han llegida? Complicat, perquè tot i que hi ha un cas criminal i uns detectius, costa molt donar-los l’etiqueta de novel·la negra. Els casos sempre tenen un origen antropològic, primordial, tot i que al final s’acaba imposant la racionalitat. Els personatges viuen moguts per alguna obsessió, i ens atrapen pels seus diàlegs, uns diàlegs fascinants que es van cargolant, que giren, que revelen i amaguen.

De la trama de Temps de gel (Ara Llibres) poca cosa en puc dir. Hi ha uns suïcidis que resulten ser assassinats, el mite d’una illa islandesa, un grup que recupera l’Assemblea Nacional posterior a la Revolució, i les habituals expedicions a la França rural. Peces allunyades que, malgrat tot, acaben construint una novel·la coherent.

Però com deia abans, el més important són els personatges. No sé quin és el millor investigador del gènere (Wallander? Marlowe? Maigret?) però sí sé que la parella de detectius més memorable és la formada per Jean-Baptiste Adamsberg i Adrien Danglard. El comissari Adamsberg, d’emocions esmorteïdes, té tendència a separar-se de la realitat, a deixar-se endur per la inèrcia del temps; el seu ajudant Danglard, en canvi, aclaparat per una cultura enciclopèdica i una vida domèstica caòtica, només tindria l’alcohol per poder seguir endavant. Cadascun salva l’altre dels seus dimonis, que en el fons és una bona definició de les grans amistats.

Amb dos individus així és lògic que els seus subordinats no dissimulin sinó que potenciïn les seves manies, començant per la meravellosa Froissy, obsedida en acumular menjar. I Temps de gel ens retorna, amb tota la seva potència i capacitat d’acció, la colossal Violette Retancourt. Però fora del cercle policial Vargas també ens ofereix una galeria de personatges esplèndida, i un d’aquells dolents bigger than life marca de la casa.

Com hem de situar Temps de gel al cànon de la sèrie Adamsberg? Molt amunt, tot i que per mi el quartet que va de Pars vite et reviens tard (2001) a Un lieu incertain (2008, en català Un lloc incert) és difícilment superable, sobretot el primer d’aquests (no traduït encara a la nostra llengua). Tot i que ben pensat els llibres que menciono els dec haver rellegit quatre o cinc vegades cadascun, i Temps de gel només una… o sigui que caldrà esperar per fer-ne la valoració final. De moment cal llegir-lo, cal gaudir-ne, i en acabat recordar la penitència: encara trigarem a tenir un altre Fred Vargas a les mans.